Imagen cogida de la red
RIBA
DE L'ALÈ
Mentre que el
temps ens divideix, el sudari trencat dels cantons i l’alé
últim de la
pedra: en la dura fondalada de l’horitzó, sagnen els porus
totes les pors,
l’encaix de la saliva, l’immens animal que ens colpeja
la consciència
fins gitar-nos a la intempèrie,
on els porus
descendeixen a l’argent viu impermeable dels pneumàtics.
(Un camina entre gallons esmolats de boques, plats,
burilles, estranys barrets
de vigília i absències; en el foc fosc del
desencert, el cavall abissal de les criptes obri els ulls
dels gesmils irrenunciables, l’alt estany dels ecos, les hores de llet negra a la pàgina
intravenosa de les paraules.)
dels gesmils irrenunciables, l’alt estany dels ecos, les hores de llet negra a la pàgina
intravenosa de les paraules.)
Sempre polsa el
temps els seus mocadors en promontoris de saliva.
El mur de l’enderroc ens contagia: el mur fosc de la carn que petrifica;
baixem a la riba
prima dels records, al riu proper
que es troba en
la dentadura del misteri: és tan modest el cresol
que qualsevol
s’ensopega amb teranyines o aqueixos abocadors que abrasen ombres.
Vivim, de sobte,
atrets pels colps d’aquest món de silencis bulliciosos,
[marcits d’aire i
paraules.
Clama la riba de
la llengua davant dels udols, la saliva ferotge de la soledat,
el forcejament
davant de l’ull dels desvetlaments, la manta innocent de carrers i racons.
(El temps aclimata els nostres ardors, no pas els
desvelatments i ganivets, no pas les zones
dels sords, no pas la cendra conreada en la remor,
no pas aquests dies d’excelsa
foscor.) Quan apareixerà la llum plena, serà la cara sencera i l’ala,
l’horitzó en el
seu darrer despullament…
Poema d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ
ORILLA
DEL ALIENTO
Mientras el
tiempo nos divide, el sudario roto de las esquinas y el aliento
postrero de la
piedra: en la dura hondonada del horizonte, sangran los poros
todos los
miedos, el encaje de la saliva, el inmenso animal que nos golpea
la conciencia
hasta arrojarnos a la intemperie,
donde los poros
descienden al azogue impermeable de los neumáticos.
(Uno camina entre afilados gajos de bocas, platos,
colillas, extraños sombreros
de vigilia y ausencias; en el fuego oscuro del
desatino, el caballo abisal de las criptas abre los ojos de los jazmines
irrenunciables, el alto estanque de los ecos, las horas de leche negra sobre la
página intravenosa de las palabras.)
Siempre pulsa el
tiempo sus pañuelos en promontorios de saliva.
El muro del
escombro nos contagia: el muro oscuro de la carne que petrifica;
descendemos a la
orilla delgada de los recuerdos, al río próximo
que se encuentra
en la dentadura del misterio: es tan modesto el candil
que cualquiera
tropieza con telarañas o esos basureros que abrasan sombras.
Vivimos, de
pronto, atraídos por los golpes de este mundo de bulliciosos
silencios,
marchitos de aire y palabras.
Clama la orilla
de la lengua frente a los aullidos, la feroz saliva de la soledad,
el forcejeo ante
el ojo de los desvelos, la cobija inocente de calles y rincones.
(El tiempo aclimata nuestros ardores, no los
desvelos y cuchillos, no las zonas
de los sordos, no la ceniza cultivada en el
murmullo, no estos días de excelsa
oscuridad.) Cuando aparezca la luz plena, será la cara toda y
el ala,
el horizonte en
su postrera desnudez…
Barataria, 2015
No hay comentarios:
Publicar un comentario