Imagen cogida del FB de Pere Bessó
DIES CREMATS
I, de més a més, els dies cremats de la tempesta, i la pols plena de nusos.
L’ocell negre de l’alé es mou enmig de tota aquesta foscor,
I tu, mentrestant, en la branca rutilant dels defalliments.
Potser la claredat és una altra mena d’alienació?
—És el límit dels cristalls a l’oïda, aquesta palpitació de pous relliscosos;
o les sabates que avancen sobre el penya-segat, o les mans balbes
damunt de la pedra on caven les dents fins a l’immutable.
No vull més món abrasat. En tocar les setmanes m’assalta la sospita.
Al capdavall, sigues lleugera com una ploma al meu pit: sé terra
[en la meua allargada
flassada, sigues visible per a la meua pell nua.
En els grans emporis del món no hi ha treva per a les deixalles,
ni per a l’antigüitat dels balcons penjats dels espills.
S’aprén a viure entre malfactors i tenebres, entre la soledat que et roba
el cos, o sobre una pell on ja no caben les carícies.
Per a la meua sang marcida, les brases cegues sobre el batec, el so premut
de la flama, les baldes derrocades de la saliva.
En qualsevol lloc, ens trobem amb cansaments: fuig d’aquest desordre
i de les feixugueses; suplique al temps i alce els meus braços i pregàries.
Als carrers assumesc el silenci com els centenars de boques que no parlen.
Darrere de les parets els punys trencats.
Al final, només em resta el camí de la memòria o de l’oblit…
flassada, sigues visible per a la meua pell nua.
En els grans emporis del món no hi ha treva per a les deixalles,
ni per a l’antigüitat dels balcons penjats dels espills.
S’aprén a viure entre malfactors i tenebres, entre la soledat que et roba
el cos, o sobre una pell on ja no caben les carícies.
Per a la meua sang marcida, les brases cegues sobre el batec, el so premut
de la flama, les baldes derrocades de la saliva.
En qualsevol lloc, ens trobem amb cansaments: fuig d’aquest desordre
i de les feixugueses; suplique al temps i alce els meus braços i pregàries.
Als carrers assumesc el silenci com els centenars de boques que no parlen.
Darrere de les parets els punys trencats.
Al final, només em resta el camí de la memòria o de l’oblit…
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ
DÍAS QUEMADOS
Y para colmo los días quemados de la tormenta, y el polvo lleno de nudos.
El pájaro negro del aliento se mueve en medio de toda esta oscuridad,
y vos, mientras tanto, en la rama rutilante de los desfallecimientos.
¿Acaso la claridad es otra suerte de enajenación?
—Es el límite de los cristales al oído, esta palpitación de pozos resbaladizos;
o los zapatos que avanzan sobre el despeñadero, o las manos ateridas
sobre la piedra donde cavan los dientes hasta lo inmutable.
No quiero más mundo abrasado. Al tocar las semanas me asalta la sospecha.
Al cabo, sé liviana coma una pluma en mi pecho: sé tierra en mi alargada
cobija, sé visible para mi piel desnuda.
En los grandes emporios del mundo no hay tregua para los desperdicios,
ni para la antigüedad de los balcones colgados de los espejos.
Uno aprende a vivir entre malhechores y tinieblas, entre la soledad que te roba
el cuerpo, o sobre una piel donde ya no caben las caricias.
Para mi sangre mustia, las ascuas ciegas sobre el pálpito, el sonido apretado
de la flama, las aldabas derruidas de la saliva.
En cualquier parte, nos encontramos con cansancios: huyo de este desorden
y de las pesadumbres; suplico al tiempo y elevo mis brazos y plegarias.
En las calles asumo el silencio como los cientos de bocas que no hablan.
Tras de las paredes los puños rotos.
Al final, sólo me queda el camino de la memoria o del olvido…
Barataria, 2015
No hay comentarios:
Publicar un comentario