CRESOL TRANSITORI

Imagen cogida de la red

CRESOL TRANSITORI

Per a la nit aquesta flama intermitent del cresol moradenc de la vaguetat.
(Com a la meua vella casa d’infància, el cresol trenca com un paisatge de tren;
Ningú no coneix els transeünts que vacil·len enmig dels ossos de les seues cames, 

entre els somnis premuts del suburbi.
El cresol és aqueix cristall fosc, encés de la vida, la nit franca en les meues ninetes, 

el besllum transitori del lloc on somiem.)
Hi ha records que sempre acaben diluint-se en la suor, entre les mans
retudes, o en la finestra incurable de la nit.
L’ofici del temps, sovint sense arguments, ens dóna sobresalts.
Quan la vida desperta enmig d’albellons, un improvisa records
endarrerits fins al punt de despullar els contrallums del propi jo.
Davant del badall prem el degoteig de la histèria.
Mai no sé sé si els records o els oblits són definitius, si el cresol serà sempre
el meu veïnat, el company llavors de les meues nostàlgies callades.
De sobte, cada instant s’esvaneix: allà en l’ungla enflaquida de la fam,
res no és fortuït. Tot passa com la brutícia i la seua duresa de metall i el fred
insolent dels carrers i els venedors memorables d’andròmines.
L’unt ens imagina finalment a la nit.
Després s’ensorren els monuments i la nuesa pàl·lida de les tapieres,
i aqueix tendó de la metxa de les setmanes amb la seua promiscuïtat aleatòria.
Encara que tot siga transitori, la tempesta renova els udolaments…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

CANDIL TRANSITORIO

Para la noche esta flama intermitente del candil amoratado de la vaguedad.
(Como en mi vieja casa de infancia, el candil siempre como paisaje de tren;
Nadie conoce a los transeúntes que vacilan en medio de los huesos de sus piernas, 

entre los sueños apretados del suburbio.
El candil es ese cristal oscuro, encendido de la vida, la noche franca en mis pupilas, 

el destello transitorio del lugar donde soñamos.)
Hay recuerdos que siempre acaban diluyéndose en el sudor, entre las manos
rendidas, o en la ventana incurable de la noche.
El oficio del tiempo, a menudo sin argumentos, nos da sobresaltos.
Cuando la vida despierta en medio de alcantarillas, uno improvisa recuerdos
rezagados hasta el punto de desnudar los contraluces del propio yo.
Ante el bostezo aprieto el goteo de la histeria.
Nunca sé si los recuerdos o los olvidos son definitivos, si el candil será siempre
mi vecindad, el compañero entonces de mis calladas nostalgias.
De pronto, cada instante se desvanece: allí en la flaca uña del hambre,
nada es fortuito. Todo pasa como la suciedad y su dureza de metal y el frío
insolente de las calles y los vendedores memorables de cachivaches.
El tizne nos imagina finalmente a la noche.
Después se desmoronan los monumentos y la desnudez pálida de los tapiales,
y ese tendón de la mecha de las semanas con su promiscuidad aleatoria.
Aunque todo sea transitorio, la tempestad renueva los aullidos…
Barataria, 2015