Imagen cogida de la red
OBJECTES PER A ARMAR
Fins al fluir dels somnis o la guardiola de la memòria, la caverna i les seues estranyes parets, ens venen parlant de carícies insadollables o de tempestes
que fan esquerdes en el confí.
Davant del puzle suspés en el reixat de fil d’aram del paraigües, la veu com ombra
[de malenconies,
Davant del puzle suspés en el reixat de fil d’aram del paraigües, la veu com ombra
[de malenconies,
arrancada als balcons de l'esdevindre. Armem els
dimonis
de l’oli damunt de la gespa? Unflem els parracs amb detergents i aerosol?
Segur que tots els arifells de la nit no caben en la gola.
El nostre temps és invariablement de comiats, aroma implacable,
foc abrupte sobre totes les destruccions.
Sempre retorne al comptagotes dels coàguls que es desprenen de l’estiu.
Avance armant el trencaclosques dels rails i els trens, (l’ull aviva
tot l’innombrable d’aquests dies, la mala fama que tenen algunes paraules,
els delmes que rigorosament s’han de pagar tot i frunzir les celles;
en la gola encara duem residus d’ossos, el pastís ensucrat
de la nit enmig de la roba bruta. Sonriem falsament per a la dissimulació,
davant del descoratjament, la fusta mortuòria o la plena terra.)
Sovint dec recollir —sense escarafalls— tots els enfonys de l’alé.
Boquegen les voravies de la pols en l’esternut groc dels caragols;
algú es detura a recollir les picadetes de l’hivern, l’alé vulgar
de les aixades, les aixelles arrugades que no s’assemblen a la nostra via làctia,
ni al trenet de fusta, ni als ulls desmaiats del conte de fades.
Bateguen al voltant, els anells i els molls en processó de passatgers…
de l’oli damunt de la gespa? Unflem els parracs amb detergents i aerosol?
Segur que tots els arifells de la nit no caben en la gola.
El nostre temps és invariablement de comiats, aroma implacable,
foc abrupte sobre totes les destruccions.
Sempre retorne al comptagotes dels coàguls que es desprenen de l’estiu.
Avance armant el trencaclosques dels rails i els trens, (l’ull aviva
tot l’innombrable d’aquests dies, la mala fama que tenen algunes paraules,
els delmes que rigorosament s’han de pagar tot i frunzir les celles;
en la gola encara duem residus d’ossos, el pastís ensucrat
de la nit enmig de la roba bruta. Sonriem falsament per a la dissimulació,
davant del descoratjament, la fusta mortuòria o la plena terra.)
Sovint dec recollir —sense escarafalls— tots els enfonys de l’alé.
Boquegen les voravies de la pols en l’esternut groc dels caragols;
algú es detura a recollir les picadetes de l’hivern, l’alé vulgar
de les aixades, les aixelles arrugades que no s’assemblen a la nostra via làctia,
ni al trenet de fusta, ni als ulls desmaiats del conte de fades.
Bateguen al voltant, els anells i els molls en processó de passatgers…
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ
OBJETOS PARA ARMAR
Hasta el fluir de los sueños o la alcancía de la memoria, la caverna y sus extrañas paredes, nos vienen hablando de caricias insaciables o de tormentas
que hacen grietas en el confín.
Ante el puzle suspendido en la alambrada del paraguas, la voz como sombra
de melancolías, arrancada a los balcones del devenir. ¿Armamos los demonios
del aceite sobre el césped? ¿Inflamos los andrajos con detergentes y aerosol?
Seguro todos los aperos de la noche no caben en la garganta.
Nuestro tiempo es invariablemente de despedidas, aroma implacable,
abrupto fuego sobre todas las destrucciones.
Siempre retorno al cuentagotas de los coágulos que se desprenden del verano.
Avanzo armando el rompecabezas de los rieles y los trenes, (el ojo aviva
todo lo innumerable de estos días, la mala fama que tienen algunas palabras,
los diezmos que de rigor hay que pagar aunque se frunza el ceño;
en la garganta todavía llevamos residuos de huesos, el pastel azucarado
de la noche en medio de la ropa sucia. Sonreímos falsamente para el disimulo,
de cara al desaliento, la madera mortuoria o la plena tierra.)
A menudo debo recoger —sin aspavientos— todos los cuchitriles del aliento.
Boquean las aceras del polvo en el estornudo amarillo de los tornillos;
alguien se detiene a recoger los picadillos del invierno, el aliento vulgar
de los azadones, las axilas arrugadas que no se parecen a nuestra vía láctea,
ni al trencito de madera, ni a los ojos desmayados del cuento de hadas.
Palpitan en derredor, los anillos y los muelles en procesión de pasajeros…
Barataria, 2015
No hay comentarios:
Publicar un comentario