JA ÉS TARD

Imagen tomada de bancodeimagenesgratis.com

JA ÉS TARD

ja és tard el dia mor en els ecos de l’anhel el riu de cendra que travessa a poc a poc les vèrtebres d’aquestes infinites filades d’aram del somni arriben i se’n van els molls famolencs de les ombres el vent les solta com una bocanada de fum sí ací fixada al lletreig del tòrax a aquesta foguera trista que mossega els fòsfors de cada deliri que s’anega de creus i de morts i de cansaments damunt de les voravies ja és tard en la sang que brolla de l’entrecella hostils les campanes reacomoden els ocells de sobte res no distingesc: llevat de la foscor de les enfiladisses dels meus records on descendré junt als adobs del meu batec ha sigut llarga la jornada de la degolla amb tota la pluja negra de les paraules el cel perboca entre els turons aqueix paisatge on juguen els suburbis del meu pit on l’única llaurança és el llençol mortuori cobrint els ossos els gira-sols persistents dels taüts les parets assedegades dels meus crits ja és tard i muir en el metall de les finestres sense que els panys se n’adonen de la meua fragilitat humana: —al lluny distingesc la teua veu la mateixa que sona en els cascos sords i cecs del bategar davall de la pell aquest dolor aquest naip del llenguatge abstret dels signes trepant els jardins pàl·lids de la fam els aromes sommolents del baf cadavèric la molsa delirant de les céquies damunt del teulat mentre els dits desfan els ventalls de l’espera en el tamborinet amuntegat en les meues retines arriba només la sorra que sacsa la vacil·lació el penya-segat de la fatiga i la vastitud de la meua follia: sí he de ser-hi boig per a mirar-me empentant els pontets del cànem que s’estén al voltant de la meua gola he de ser-hi assenyat per a buscar en les meues butxaques un deixall de gavines en la lloma callada de l’esperança he de ser-hi sord per a no escoltar aquest tren que em deixa a la deriva he de ser-hi cec secament cec per a veure l’unt que s’apodera de les temples quan el paraigües de l’espiga toca el tarquim sense possibilitats d’eixida: he de ser-hi boig [tu ho saps] he de ser-hi boig quan veig gotejar peixos sinistres quan el portó obre la boca de les dolències quan damunt de mi les finestres són només un guacal que condensa les distàncies el gira-sol buit de la meua mateixa llibertat he de ser-hi boig quan el rovell prem la meua respiració enfosqueix en el bes blanc de l’absència en la infantesa de les llànties en l’agrunsadora del malefici dels ulls ningú no és ací en aquesta porció de terra de les meues congoixes: la mateixa avidesa cap avall de la vesprada el mateix animal gris que sóc enmig de les pedres que els transeünts potegen en el seu monòton trànsit he de ser-hi boig com aquell grafit deshabitat en les parets d’una vila remota ja en la nit les meues despulles s’alcen com parpelles a vagarejar en els violins dels arrels…

Baratària, 19.XII.2012

YA ES TARDE

ya es tarde el día muere en los ecos del anhelo el río de ceniza que atraviesa lentamente las vértebras de estas infinitas alambradas del sueño llegan y se van los muelles hambrientos de las sombras el viento las suelta como una bocanada de humo sí aquí pegada al deletreo del tórax a esta hoguera triste que muerde los fósforos de cada delirio que se anega de cruces y de muertos y de cansancios sobre las aceras ya es tarde en la sangre que brota del entrecejo hostiles las campanas reacomodan a los pájaros de pronto nada distingo: salvo la oscuridad de las enredaderas de mis recuerdos donde descenderé junto a los adobes de mi pálpito ha sido larga la jornada del degüello con toda la lluvia negra de las palabras el cielo vomita entre los cerros ese paisaje donde juegan los suburbios de mi pecho donde la única labranza es la sábana mortuoria cubriendo los huesos los girasoles persistentes de los ataúdes las paredes sedientas de mis gritos ya es tarde y muero en el metal de las ventanas sin que los candados se cercioren de mi fragilidad humana: —a lo lejos distingo [tu voz] la misma que suena en los cascos sordos y ciegos del pálpito debajo de la piel este dolor este naipe del lenguaje ensimismado de los signos taladrando los jardines pálidos del hambre los aromas soñolientos del ijillo el musgo delirante de las acequias sobre el tejado mientras los dedos deshacen los abanicos de la espera en el taburete amontonado en mis retinas llega solo la arenilla que sacude la vacilación el acantilado de la fatiga y la vastedad de mi locura: sí debo estar loco para mirarme empujando los cordales del cáñamo que se extiende alrededor de mi garganta debo estar cuerdo para buscar en mis bolsillos un puchito de gaviotas en la loma callada de la esperanza debo estar sordo para no escuchar este tren que me deja a la deriva debo estar ciego secamente ciego para ver el tizne que se apodera de las sienes cuando el paraguas de la espiga toca el cieno sin posibilidades de salida: debo estar loco [vos lo sabés] debo estar loco cuando veo gotear peces siniestros cuando el portón abre la boca de las dolencias cuando encima de mí las ventanas son únicamente un guacal que condensa las distancias el girasol vacío de mi propia libertad debo estar loco cuando la herrumbre aprieta mi respiración oscurece en el beso blanco de la ausencia en la infancia de las lámparas en la mecedora del maleficio de los ojos nadie está aquí en esta porción de tierra de mis congojas: la misma avidez hacia debajo de la tarde el mismo animal gris que soy en medio de las piedras que los transeúntes patean en su monótono tránsito debo estar loco como aquel grafito deshabitado en las paredes de una aldea remota ya en la noche mis restos se levantan como párpados a deambular en los violines de las raíces…

Barataria, 19.XII.2012

NOTA DEL AUTOR: [tu voz], [vos lo sabés]: Frecuentemente el poeta usa este recurso para darle más dinamismo al poema; en modo alguno hace alusión a persona concreta.