ANTIGUITAT DEL CRIT

Imagen tomada de freepik.es

ANTIGUITAT DEL CRIT

…on the bar room

floor and prayed a prayer like never before. and the prayers

and vows were not in vain for he never rode that down bound train.

CHUCK BERRY[DOWNBOUND TRAIN]

aquest espellar-me sense plusvàlua enmig del conjur de les fotografies que pengen  del celler de la memòria i de pas sempre les mateixes digressions de l’antic crit de l’infern on sempre he estat amb llargs paroxismes i algoritmes d’ombres a mercé de la sobretaula del raciocini —en els dies vinents cavaré en les distàncies fins a transitar en la llum de l’absència menjaré en la taula de la penombra multiplicant la inabastable set de l’alfabet tots els anys de corbatura del silenci: la nuesa innegable en obrir els ulls i veure els plats de l’ardor en la història del sutze o el rovell (res no és  nou davall del sol ni el desig ni el cult a la fam ni l’ombra líquida que emergeix de les illades ni tan sols aquest passat de la postmodernitat, cap a quines multituds doncs el formiguer de l’esperma malbaratada en el tràngol del fullatge?)un dia haurem de contagiar-los amb el síndrome de les vaques boges així abolirem els falsos pacifismes i recuperarem l’atambor de la follia el cos sencer dels engonals el capell loquaç del fal·lus buscant la cambra verd del trau irremeiable del suïcidi—aqueixa serp escumosa enmig de la nit que practica l’art d’entrar al foc del pedrís mai he pogut desfer-me o dissoldre les meues pròpies antiguitats: duc endins el que els cossos fan davall dels llençols: el crit a frec de boca a punt d’enrunar el teulat en litres de cremadura al punt de fer-me ermità en la meua tardívola alegria [Persèfone o Dafne] en la meua pròpia esquizofrenia la llum post mortem del meu mateix descaminament vaig veure Ulysses des del meu mateix agnosticisme les aigües desteixides de la misèria el parrac i la fossa renaixent en un moment de presó espills d’un altre temps res no és tan eficaç com el xarop de bacallà per a alleugerir la tos i evitar el crit: tota veritat manca de canseres i de pocs emuladors, m’il·lumines en els passadissos de la cendra? És un dir la creació d’ídols o existeixen en realitat a imatge i semblança dels ara? Des de la meua condició de bordells degollats crec en les llavors però també en la naixença dels abocadors crec en imaginaris encara que sé que tenen la seua pròpia natura obscena per bé que ningú no s’arrisca a pintar la desesperació dels somnàmbuls hi haurà temps en què es dispute l’absurd del rovell i es col·leccione el pànic com aus dissecades dins d’aparadors de còpules desenfrenades de tant caminar he gastat els dies: el dispar dels signes zodiacals la destrucció dels escarabats i l’ombra espill de l’humà que em resta la nuesa incansable de la tinta al meu quadern l’hort inefable de les raneres del crepúscle: finalment al meu cos la certesa del fred i aqueix cadàver infinit del desig…

Baratària, 24.XII.2012

ANTIGÜEDAD DEL GRITO

on the bar room

 floorand prayed a prayer like never before.and the prayers

 and vows were not in vainfor he never rode that down bound train.

CHUCK BERRY[DOWNBOUND TRAIN]

este desollarme sin plusvalía en medio del conjuro de las fotografías que cuelgan del tabanco de la memoria y de paso siempre las mismas digresiones del antiguo grito del infierno  donde siempre he estado con largos paroxismos  y algoritmos de sombras a merced de la sobremesa del raciocinio —en los días venideros cavaré en las distancias hasta transitar en la luz de la ausencia comeré en la mesa de la penumbra multiplicando la inasible sed del alfabeto todos los años de curvatura del silencio: la desnudez innegable al abrir los ojos y ver los platos del ardor en la historia del hollín o la herrumbre (nada es nuevo bajo el sol ni el deseo ni el culto al hambre ni la sombra líquida que emerge de los ijares ni siquiera este pasado de la posmodernidad ¿hacia qué muchedumbres entonces el hormiguero de la esperma despilfarrada en el trance del follaje? ) un día habremos de contagiados con el síndrome de las vacas locas así aboliremos los falsos pacifismos y recobraremos el tambor de la locura el cuerpo entero de las ingles el sombrero locuaz del falo buscando la habitación verde del ojal irremediable del suicidio —esa serpiente espumosa en medio de la noche que practica el arte de entrar al fuego del poyetón  jamás he podido deshacerme o disolver mis propias antigüedades: llevo adentro lo que los cuerpos hacen debajo de las sábanas: el grito a flor de boca a punto de derribar el tejado en litros de quemadura al punto de volverme ermitaño en mi tardía alegría [Perséfone o Daphne] en mi propia esquizofrenia la luz post mortem de mi propio extravío  vi a Ulyses desde mi propio agnosticismo las aguas destejidas de la miseria el harapo y la fosa renaciendo en un momento de cárcel y espejos de otro tiempo nada es tan eficaz como el jarabe de bacalao para aliviar la toz y evitar el grito: toda verdad carece de cansancios y de pocos emuladores ¿me iluminas en los corredores de la ceniza?  ¿Es un decir la creación de ídolos o existen en realidad a imagen y semejanza de los ahoras?  Desde mi condición de burdeles degollados creo en las semillas pero también en la nacencia de los vertederos creo en imaginarios aunque sé que tienen su propia naturaleza obscena sólo que nadie se arriesga a pintar la desesperación de los sonámbulos habrá tiempo en que se dispute el absurdo de la herrumbre y se coleccione el pánico como aves disecadas dentro de vitrinas de cópulas desenfrenadas de tanto caminar he gastado los días: el disparo de los signos zodiacales la destrucción de los escarabajos y la sombra espejo de lo humano que me queda la desnudez infatigable de la tinta en mi cuaderno el huerto inefable de los estertores del crepúsculo: al final sobre mi cuerpo la certeza del frío y ese cadáver infinito del deseo…

Barataria, 24.XII.2012