Imagen tomada del FB de Mirela Nicolae
ESTRIES
he anat
acumulant tantes fenedures en les parets de l’alé com saliva en la meua boca:
hi ha dies de estiatges martiris i llàgrimes cavalls impossibles als terrats de
tot aqueix fullatge caòtic nu com s’obrin les llavors després de la pluja
nodrida de cóleres i fragments de braços en les voravies per on tots els dies
afone les meues sabates: a colps llostrege entre el llit de coltells aus
ombrívoles en la turbulència del pòl·len i aigües d’interminable alfabet i
céquies que la intimitat ha cavat en les branques del pit —tot ho pot fer
el temps fins al punt d’arrasar amb el sossec escales una darrere de l’altra
per a pujar al rocam de la flama: llig però cada lectura és una fletxa
invisible amb els seus propis drenatges esbargit llig però cada lletra em deixa
més fosca l’ànima: escric per a donar-li treva a la batalla del dia darrere dia
ja m’acostumí per desgràcia als incendis a aqueixa argamassa que fa l’hivern
amb la terra i la nit a voltes em torne diminut entre tanta fam que batega com
aqueixa arena solta que es difumina als litorals (et sent bategar en l’aroma del pessebre que respirem en la geografia
esmolada de les nostres boques en cadascun dels espais alçats per les espigues
damunt de la planura cos a cos colpint les campanes elèctriques de les lluernes) el
mormoleig fa clots en el mapa de la clorofila de sobte rebenten les paelles en
el temps que ens vessa en prolixes portes sé que hi ha estries que es tornen
indelebles màstecs crescut llit d’espills fusteries no clausurades en el
Hai-Kai de Basho l’espai del Zen en l’oracle de la tinta sé que la llum ens
dóna vertigens entre els signes zodiacals: la lletra i el poema que sagna en la
nostra mateixa metafísica, què direm després de les equidistàncies? el desig
grogueja en el fruiter i la memòria acumula taüts: unes altres estries més en
l’acostumada pàgina dels cal·ligrames sovint és impossible despullar-se davant
de les ferreries davant de les parets congelades de la neu davant de l’humor
negre de les sabates de les andanes amb el rostre del nen perdut en els
copiosos voltants de la vigília de fet ara fuig de les riallades pudentes del
veïnat multiplicat de les abelles fuig dels tentacles rancis del sudor i fins i
tot dels rellotges que drenen la consciència fuig que ja tinc abundoses
cicatrius acumulades el poema és una altra fotografia més que revela les
estridències de les diademes del fetictxisme un dia de pluja no llava tota la
presó de l’ànima per això [Tu i jo]somiem amb auris capells per
a cobrir-nos de la nit que cau a les temples Així el teló de la boira no ens
pipilleja: el llindar es desemboira per a continuar caminant en el somni les
ninetes s’alcen potser damunt de l’empremta de la llum…
Baratària,
21.XII.2012
Traducció
al català per Pere Bessó
ESTRÍAS
he ido
acumulando tantas hendiduras en las paredes del aliento como saliva en mi boca:
hay días de estiajes martirios y lágrimas caballos imposibles en las azoteas de
todo este follaje caótico desnudo como se abren las semillas tras la lluvia
nutrido de cóleras y fragmentos de brazos en las aceras por donde todos los días
hundo mis zapatos: a golpe amanezco entre el cauce de cuchillos aves sombrías
en la turbulencia del polen y aguas de interminable alfabeto y acequias que la
intimidad ha cavado en las ramas del pecho —todo lo puede hacer el tiempo
hasta el punto de arrasar con el sosiego escaleras una tras otra para subir al
peñasco de la llama: leo pero cada lectura es una flecha invisible con sus
propios drenajes esparcidos leo pero cada letra me deja más oscura el alma:
escribo para darle tregua a la batalla del día a día ya me acostumbré por
desgracia a los incendios a esa argamasa que hace el invierno con la tierra y
la noche a veces me vuelvo diminuto entre tanta hambre que palpita como esa
arenilla suelta que se difumina en los litorales (te siento palpitar en el aroma del pesebre que respiramos en la
geografía afilada de nuestras bocas en cada uno de los espacios levantados por
las espigas sobre la llanura cuerpo a cuerpo golpeando las campanas eléctricas
de las luciérnagas) el murmullo hace hondonadas en el mapa de la
clorofila de pronto revientan las sartenes en el tiempo que nos derrama en
prolijas puertas sé que hay estrías que se tornan en indelebles almácigos
crecido lecho de espejos carpinterías no clausuradas en el Haikú de Basho el
espacio del Zen en el oráculo de la tinta sé que la luz nos da vértigos entre
los signos zodiacales: la letra y el poema que sangra en nuestra propia
metafísica ¿qué diremos después de las equidistancias? el deseo amarillea en el
frutero y la memoria acumula ataúdes: otras estrías más en la habitual página
de los caligramas a menudo es imposible desnudarse frente a las herrerías
frente a las paredes congeladas de la nieve frente al humor negro de los
zapatos de los andenes con el rostro del niño perdido en la copiosa cercanía de
la vigilia de hecho ahora huyo de las carcajadas malolientes del vecindario
multiplicado de las abejas huyo de los tentáculos rancios del sudor y aun de
los relojes que drenan la conciencia huyo que ya tengo abundantes cicatrices
acumuladas el poema es otra fotografía más que revela las estridencias de las
diademas del fetichismo un día de lluvia no lava toda la prisión del alma por
eso [Vos y yo] soñamos con áureos sombreros para cubrirnos de la
noche que cae en las sienes Así el telón de la niebla no nos pestañea: el
umbral se despeja para seguir caminando en el sueño las pupilas se alzan acaso
sobre la impronta de la luz…
Barataria,
21.XII.2012
No hay comentarios:
Publicar un comentario