DIÀSPORA DURADORA │ DIÀSPORA DURADORA

Imagen FB de Pere Bessó

DIÀSPORA DURADORA

 

 

Anclamos toda el ansia —he de quererte
hasta en el miedo brusco de un naufragio.
Odalys Leyva Rosabal

 

 

El món es romp als nostres braços, mentre reclinem les nostres vèrtebres en el buit. Tot es va prolongant en les cireres de la nit, als fanals cansats de la fugida, en aquest niu de regions fosques. No sé si haurà silenci quan perviu la queixa: supose que sempre serà diàspora duradora la pregària d’espines de la set i el comptagotes de l’esperança en un portarretrat.

.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

DIÁSPORA DURADERA

 

 

Anclamos toda el ansia —he de quererte
hasta en el miedo brusco de un naufragio.
Odalys Leyva Rosabal

 

 

El mundo se rompe en nuestros brazos mientras reclinamos nuestras vértebras en el vacío. Todo se va prolongando en los cerezos de la noche, en los faroles cansados de la huida, en ese nido de regiones oscuras. No sé si haya silencio cuando pervive la queja: supongo que siempre será diáspora duradera la plegaria de espinas de la sed y el cuentagotas de la esperanza en un portarretrato.

.
Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga

 

RESIGNACIÓ │ RESIGNACIÓN

Imagen FB de Pere Bessó

RESIGNACIÓ

 

 

Avui, damunt del llibre de pedra dels cementiris, soterrí el mort que porte dins: als meus muscles pesa el temps marcit i el sol estufat de la meua infància i els renous que anava trobant pel camí. Soterrí l’ebrietat de les distàncies per a només cremar-me de genolls davant del camí. (Brunzegen els teus porus als meus ulls i totes aquelles agulles de cap de les paraules que mossegaren els talons. Jo sempre visc en un país fosc: ací cada dia és de nit i dins d’ella la mort que ens desitja sense que puguem vèncer-la.)

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

RESIGNACIÓN

 

 

Hoy, sobre el libro de piedra de los cementerios, enterré al muerto que llevo dentro: en mis hombros pesa el tiempo marchito y el sol ahuecado de mi infancia y los retoños que fui encontrando en el camino. Enterré la ebriedad de las distancias para solo quemarme de rodillas frente al camino. (Zumban tus poros en mis ojos y todos aquellos alfileres de palabras que mordieron los talones. Yo siempre vivo en un país oscuro: aquí cada día es de noche y en ella, la muerte que nos desea sin que podamos vencerla.)

.
Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga

 

SENTIT DE L’ESPERANÇA │ SENTIDO DE LA ESPERANZA

Pintura de Alexander Zavarin

SENTIT DE L’ESPERANÇA

 

 

kıyınızdan güz geçti görmediniz
kuytunuzdan sabah
yüzünüzün bir yanı geceydi
öpülmemiş bahçe bir yanı
eski kitaplar arasında kurumuş
hüzün kokuyor şimdi
bütün güllerin ağzı
Dilek Özkan

 

 

Tot ens sap a un llibre de fullaraca en el jardí de sang dels somnis: la fulla seca de nostàlgia esquinça l’eco de les ombres presents. Davant del torrent del crit insomne, aquest ebri somni de purificar les meues ales al teu capoll de firmament consagrat. Potser, en algun carrer, em trobaré amb la rosa càlida d’un cel intacte, o amb la clau de la teua empremta indeleble, o amb els teus braços a la vora del mar recollint caragoles, o al mercat on s’obri un ocell de soledats.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

 

SENTIDO DE LA ESPERANZA

 

 

kıyınızdan güz geçti görmediniz
kuytunuzdan sabah
yüzünüzün bir yanı geceydi
öpülmemiş bahçe bir yanı
eski kitaplar arasında kurumuş
hüzün kokuyor şimdi
bütün güllerin ağzı
Dilek Özkan

 

 

Todo nos sabe a un libro de hojarasca en el jardín de sangre de los sueños: la hoja seca de nostalgia rasga el eco de las sombras presentes. Ante el torrente del grito insomne, este ebrio sueño de purificar mis alas en tu capullo de consagrado firmamento. Tal vez, en alguna calle, me encuentre con la rosa cálida de un cielo intacto, o con la llave de tu huella indeleble, o con tus brazos a la orilla del mar recogiendo caracolas, o en el mercado donde se abre un pájaro de soledades.

.
Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga

©Pintura de Alexander Zavarin

 

INTRANQUIL·LITAT │ INTRANQUILIDAD

Imagen FB de Pere Bessó

INTRANQUIL·LITAT

 

 

Algú camina en el no-res de la brea dels panys.

A les cunetes, les molles de la nit empastifen la nostàlgia,

aquest trajinar descosit que es clava en els passos.

Un se sent culpable de tant d’atresorar certeses en la boca,

sense que la respiració deixe de ser llàntia cega.

És fàcil sucumbir a la penúltima llàgrima d’una porta,

o al dringar de la nuesa que anul·la la roba de l’íntim.

A estones a un només li resta suplantar la deriva de sempre,

el cadàver dels cansaments ferotges, l’acritud dels esgotaments.

Cadascú emmudeix sense ni tan sols esgarrar els dubtes,

o el fragor d’un adéu mentre creix la pluja al teulat.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

INTRANQUILIDAD

 

 

Alguien camina en la nada de la brea de los cerrojos.

En las cunetas, las migas de la noche, embadurnan la nostalgia,

este descosido trajinar que se clava en los pasos.

Uno se siente culpable de tanto atesorar certezas en la boca,

sin que la respiración deje de ser lámpara ciega.

Es fácil sucumbir en la penúltima lágrima de una puerta,

o en el tintineo de la desnudez que anula la ropa de lo íntimo.

A ratos a uno solo le queda suplantar la deriva de siempre,

el cadáver de los cansancios feroces, la acritud de los agotamientos.

Cada quien enmudece sin siquiera rasguñar las dudas,

o el fragor de un adiós mientras arrecia la lluvia en el tejado.

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga