lunes, 6 de julio de 2020

CEMENTIRI ATÀVIC │ CEMENTERIO ATÁVICO

Imagen FB de Pere Bessó





CEMENTIRI ATÀVIC




It was winter, near freezing,
I'd walked through a forest of firs
when I saw issue out of the waterfall
a solitary bird.
Kathleen Jamie




Un cementiri d’ocells habita la boira. Una bèstia, una llunyania sorda i atàvica, empedreïda en els ganivets del batec. Camine atrapat en una mena de fred: en el buit tou de la fusta dels matossars, la llum dels morts, quasibé entranyable. Toque la boira endurida del bosc, ara que la demència fa inventari dels records, i tota forma del món oscil·la en una hamaca de mosques. Un taüt de cal mossega la soledat pansida que ens deixa l’eternitat de mitjanit: cap al buit i sense tardança, la roba de plomes de l’espill, o el terror d’haver vist el cadàver del paisatge.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





CEMENTERIO ATÁVICO




It was winter, near freezing,
I'd walked through a forest of firs
when I saw issue out of the waterfall
a solitary bird.
Kathleen Jamie




Un cementerio de pájaros habita la niebla. Una bestia, una lejanía sorda y atávica, empedernida en los cuchillos del latido. Camino atrapado en una especie de frío: en el hueco de la madera de los matorrales, la luz de los muertos, casi entrañable. Toco la niebla endurecida del bosque, ahora que la demencia hace inventario de los recuerdos, y toda forma del mundo oscila en una hamaca de moscas. Un ataúd de cal muerde la soledad marchita que nos deja la eternidad de medianoche: hacia el vacío y sin demora, la ropa de plumas del espejo, o el terror de haber visto el cadáver del paisaje.
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga

domingo, 5 de julio de 2020

AGONIA DEL PAISATGE │ AGONÍA DEL PAISAJE

Imagen Pinterest





AGONIA DEL PAISATGE




De nou al sèpia de les fotografies, la disfressa s’ha convertit en peix estèril, o un ocell d’ulleres damunt d'una pell de cendra. Gemega la foscor damunt de la pedra. En la metamorfosi del vol, les imatges de destrucció sempre aspiren al contrallum de l’ocàs. Dins d’una eruga de bordell, la infància ja aguaita crosses d’aqueixos somnis que cauen com fulles: al tamboret de pedra de les cunetes, el vent de sang de la veritat fa mal. Fan mal els trossets de fem de la humanitat, i el fred que rebrega la gola i la inclemència que fa perdre la identitat, fins a ser només agre taüt.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




AGONÍA DEL PAISAJE




De vuelta al sepia de las fotografías, el disfraz se ha convertido en pez estéril, o un pájaro de ojeras sobre una piel de ceniza. Gime la oscuridad sobre la piedra. En la metamorfosis del vuelo, las imágenes de destrucción siempre aspiran al contraluz del ocaso. Dentro de una oruga de burdel, la infancia ya avizora muletas de esos sueños que caen como hoja: en el taburete de piedra de las cunetas, el viento de sangre de la verdad duele. Duelen los pedacitos de basura de la humanidad, y el frío que estruja la garganta y la inclemencia que hace perder la identidad, hasta solo ser agrio ataúd.
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020
©André Cruchaga

sábado, 4 de julio de 2020

PLUJA REMOTA│ LLUVIA REMOTA

Imagen Pinterest





PLUJA REMOTA




Cavé mi habitación debajo de la tierra,
afuera era la lluvia, el viento estaba afuera.
Tudor Arghezi




De tova la cambra i de pedra, la taula; de pluja, els molts ocells al voltant de quilòmetres de silenci. Era la terra i l’aigua, el cavall de metall clar del cos. Impregnat de segles, l’arbre de la infància i tots els trastos d’escuma. En acabant aprofundí en la resina dels troncs dels pins, en totes les regions dolentes de la son i la fullaraca. Soterrí, per si de cas, la lluna per a partir sense morts a l’esquena, encara que als ulls, trotara la teua ombra i polsara el temps amb el seu tossut encanteri.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




LLUVIA REMOTA




Cavé mi habitación debajo de la tierra,
afuera era la lluvia, el viento estaba afuera.
Tudor Arghezi




De adobe la habitación y de piedra, la mesa; de lluvia, los muchos pájaros alrededor de kilómetros de silencio. Era la tierra y el agua, el caballo de metal claro del cuerpo. Impregnado de siglos, el árbol de la infancia y todos los cachivaches de espuma. Luego ahondé en la resina de los troncos de los pinos, en todas las regiones dolientes del sueño y la hojarasca. Enterré, por si acaso, la luna para partir sin muertos en la espalda, aunque en los ojos, trota tu sombra y pulsa el tiempo con su terco hechizo.
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga

viernes, 3 de julio de 2020

RESINA DE LA BRASA │ RESINA DE LA BRASA

Imagen FB de Pere Bessó





RESINA DE LA BRASA




Sobre nuestra envoltura abrasada
cae una luz indigente.
Nina Cassian




Un minut no cap en els intervals de la molsa, ni la brasa de mel, insomne, en els corrents indomtables del melic. La llum és un infern quan s’invoca la foscor de dos cossos en una cambra habitada per l’esbufec.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




RESINA DE LA BRASA




Sobre nuestra envoltura abrasada
cae una luz indigente.
Nina Cassian




Un minuto no cabe en los intervalos del musgo, ni la brasa de miel, insomne, en las corrientes indomables del ombligo. La luz es un infierno cuando se invoca la oscuridad de dos cuerpos en un cuarto habitado por el resuello.

Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga