viernes, 15 de noviembre de 2019

DANSEN ELS TATUATGES

Imagen FB de Pere Bessó





DANSEN ELS TATUATGES




You can't go out tonight, that's too many nights in a row
Albert King




Dansen els tatuatges de la nit fosca i la seua pirotècnia en l’òrbita dels ulls: una lluna de basalt fon la brea sobre el desig abrasant dels rituals apocalíptics. En la pirotècnia de la boira, els somnis estesos com la sonoritat d’un litoral convuls. En el raucar del bassal de tinta, la gola xipolleja en la fogata de les lluernes. Ací clava el seu fibló el vent fins a fer un eixam de cendra o un tòtem possés de forcats al cos. (A la vorera de les pupil·les les hèlixs de la rosa fins al coll.)
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




DANZAN LOS TATUAJES




You can't go out tonight, that's too many nights in a row
Albert King




Danzan los tatuajes de la noche oscura y su pirotecnia en la órbita de los ojos: una luna de basalto derrite la brea sobre el deseo abrasante de los rituales apocalípticos. En la pirotecnia de la bruma, los sueños extendidos como la sonoridad de un litoral convulso. En el croar del charco de tinta, la garganta chapotea en la fogata de las luciérnagas. Ahí clava su aguijón el viento hasta hacer un enjambre de ceniza o un poseso tótem de arados en el cuerpo. (En la acera de las pupilas las hélices de la rosa hasta el cuello.)
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

APRENGUÍ A LLEGIR EN LA FALDA

Imagen FB de Pere Bessó





APRENGUÍ A LLEGIR EN LA FALDA




Sé de cielos que estallan en rayos, sé de trombas,
resacas y corrientes; sé de noches… del Alba
exaltada como una bandada de palomas.
Arthur Rimbaud




Aprenguí a llegir en la falda de la nit i ací els teus braços de foguera atordida, vitrall de lluerna. Entre una ombra i una altra, l’espill ennuvolat de la pluja i aquells anys com una hèlix o tren en marxa. De vegades el paisatge era inabastable com la claredat vacil·lant del vol pretés. Ara ho sé, polsosos els meus ulls de desordre i firmament. Sé de l’abecedari i les lectures que clamen en caure la vesprada. Sé de tot el fracàs que m’esguita els engonals i de la precarietat que mai no m’emancipa. Hui o demà, sempre, l’ocell demacrat dansat al costat del mussol.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




APRENDÍ A LEER EN EL REGAZO




Sé de cielos que estallan en rayos, sé de trombas,
resacas y corrientes; sé de noches… del Alba
exaltada como una bandada de palomas.
Arthur Rimbaud




Aprendí a leer en el regazo de la noche y ahí tus brazos de hoguera aturdida, vitral de luciérnaga. Entre una sombra y otra, el espejo nublado de la lluvia y aquellos años como una hélice o tren en marcha. A veces el paisaje era inasible como la claridad titubeante del vuelo pretendido. Ahora lo sé, polvosos mis ojos de desorden y firmamento. Sé del abecedario y las lecturas que claman al caer la tarde. Sé de todo el fracaso que me salpica las ingles y de la precariedad que nunca me emancipa. Hoy o mañana, siempre, el pájaro demacrado danzado junto al búho.
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

jueves, 14 de noviembre de 2019

UNA FINESTRA GROGA

Imagen FB de Pere Bessó





UNA FINESTRA GROGA




Una finestra groga davant dels ulls de la vesprada, obri la seua multitud de veus, així avança el bosc que s’amuntega al meu pit, o els cavalls d’aigua que renillen al tòrax. Damunt de la fullaraca, la clorofil·la del silenci i la seua impotència de velams i la seua letargia incommovible. Excepte el ganivet dels batecs tot és petri com la mirada que no mira el pern del neguit. Cap al suc desflocat de la claredat, una volta de polsos rendits es torna ràfega supurant. Ací, un grapat d’anys trencats.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




UNA VENTANA AMARILLA




Una ventana amarilla frente a los ojos de la tarde, abre su muchedumbre de voces, así avanza el bosque que se agolpa en mi pecho, o los caballos de agua que relinchan en el tórax. Sobre la hojarasca, la clorofila del silencio y su impotencia de velámenes y su letargo inconmovible. Salvo el cuchillo de los latidos todo es pétreo como la mirada que no mira el perno de la desazón. Hacia el zumo desflocado de la claridad, una bóveda de pulsos rendidos se vuelve ráfaga supurante. Ahí, un puñado de años rotos.
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

AQUELLS EREN FREDS HIVERNALS

Imagen FB de Pere Bessó





AQUELLS EREN FREDS HIVERNALS




Aquells eren freds hivernals. Enmig de la neu West Des Moines, vastes arbredes blanques, sense sol, sense ànima, llevat de l’ombra grisa de l’alé. (Potser la còpula tocant el cel amb el niu balb en els seus batecs. Neu i pins tancant l’entranya.) A estones, el sanglot cec dels trens i un fogó de nostàlgies en el desgel. En Cedar Falls els ocells de l’angoixa tenen ànsies de mort i remolquen els ecos de l´arc del cel. Sense mirar descendesc a un fonògraf d’humitats més enllà on les arrugues de l’espuma s’esvaneixen. Més enllà de Storm Lake, el fantasma del temps com un plugim a la gola.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





AQUELLOS ERAN FRÍOS INVERNALES




Aquellos eran fríos invernales. En medio de la nieve West Des Moines, vastas arboledas blancas, sin sol, sin alma, salvo la sombra gris del aliento. (Tal vez la cópula tocando el cielo con el nido aterido en sus latidos. Nieve y pinos cerrando la entraña.) A ratos, el sollozo ciego de los trenes y un fogón de nostalgias en el deshielo. En Cedar Falls los pájaros de la congoja tienen ansias de muerte y remolcan los ecos del arco iris. Sin mirar desciendo a un fonógrafo de humedades más allá donde las arrugas de la espuma se desvanecen. Más allá de Storm Lake, el fantasma del tiempo como una llovizna en la garganta.

Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga