jueves, 4 de octubre de 2018

ESFONDRAMENT

Imagen FB de Pere Bessó





ESFONDRAMENT




Sent la intensitat líquida desdoblegar-se de la veu, els cantons de les buganvíl·lies en el trau de calç de la intempèrie i aquesta mena d’ebullició quotidiana sobre els buits de la degradació. (Cadascú evoca per a maleir la sospita, o senzillament torna a aquell altre personatge que s’ofega al coixí o colpeja l’escriptura de l’alé.)

Camine al voltant de diferents demografies: muda l’harmonia després dels colps, davant la lepra dels telers del desig. Ací o allà els sarcòfags i el murmuri dels genitals en forma de romeguera. I la granissada de còdols i la pedra, plena d’intempèrie i usura.

En la multiplicitat dels malsons, el banc de sorra cucat de nits fúnebres. És fals el miracle de la beatitud, fosc l’asfalt dels pressentiments.

Tracte, per si de cas, d’allunyar-me dels vents polsosos d’ossos. I d’aquells glopets d’aire, ara esbocinats.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




DESMORONAMIENTO




Siento la intensidad líquida desdoblarse de la voz, las esquinas de las veraneras en el ojal de cal de la intemperie y esa suerte de cotidiana ebullición sobre los vacíos de la degradación. (Cada quien evoca para maldecir la sospecha, o simplemente retorna a ese otro personaje que se ahoga en la almohada o golpea la escritura del aliento.)

Camino alrededor de diferentes demografías: muta la armonía tras los golpes, ante la lepra de los telares del deseo. Aquí o allá los sarcófagos y el murmullo de los genitales en forma de zarza. Y la granizada de guijarros y la piedra, llena de intemperie y usura.

En la multiplicidad de las pesadillas, el médano engusanado de noches fúnebres. Es falso el milagro de la beatitud, oscuro el asfalto de los pálpitos.

Trato, por si acaso, de alejarme de los vientos polvosos de huesos. Y de aquellos puchitos de aire, ahora hechos trizas.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

miércoles, 3 de octubre de 2018

MUTILACIONS

Imagen FB de Pere Bessó






MUTILACIONS




Domèstics ja els taüts, sorgeixen els ganivets petrificats del sanglot, el metall de la indiferència amb els seus dies inhàbils, i aquest parpelleig crescut en la broma vermella dels bisturís. (Mai no sabí si tornaries mutant enmig de la pols, o si la pedra era només part del conjur pervers de les resignacions. O si la nuditat desplomada substituïa les ombres clavades en el tòrax.)

Veig corcats els ossos de l’hivern, àcida la pústula cega de les paraules, fermentats de desert les iliades, finides les etimologies del vertigen.

Autòmata en la degradació de les hores, el fum fa més fosca la demència. Entre les teues cuixes el terrat indesxifrable de les carnisseries, els estats incerts de l’escriptura al carrer, els monts de pietat fets de deshores.

Davant del reble venerable de les finestres, només l’arca, i alguns llocs subvertits. Aquelles mutilacions omnipresents en les fusteries.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




MUTILACIONES




Domésticos ya los ataúdes, surgen los cuchillos petrificados del sollozo, el metal de la indiferencia con sus días inhábiles, y este parpadeo crecido en la bruma roja de los bisturís. (Nunca supe si volverías mutante en medio del polvo, o si la piedra era sólo parte del conjuro avieso de las resignaciones. O si la desnudez desplomada sustituía las sombras clavadas en el tórax.)

Veo carcomidos los huesos del invierno, ácida la pústula ciega de las palabras, fermentados de desierto los ijares, fenecidas las etimologías del vértigo.

Autómata en la degradación de las horas, el humo hace más oscura la demencia. Entre tus muslos la azotea indescifrable de las carnicerías, los estados inciertos de la escritura en la calle, los montepíos hechos de deshoras.

Ante el cascajo venerable de las ventanas, sólo el arca, y algunos lugares subvertidos. Aquellas mutilaciones omnipresentes en las carpinterías.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

martes, 2 de octubre de 2018

ESBALAÏMENT

Imagen FB de Pere Bessó





ESBALAÏMENT




En la rosa de fusta dels jardins, l’esbalaïment premut entre les pedres. La set es replega als jocs de la memòria: aquella font atapeïda entre les meues mans, ja no ho es, ni tan sols els ocells degradats de la consciència, ni les bijuteries del món que badallen en l’imaginari dels canelobres. (Cada vegada partim sense deixar de banda l’orfandat infame i les llànties cegues del desarrelament. Res de nou no hi ha en l’entranya de la finestra, llevat d’aquest degoteig permanent de la gramàtica de la infantesa.)

S’inflen els peus, esguitats de trens inefables. La llum és pols en l’horitzó o aquesta part del món que mai no desemboca. Els callers enfosqueixen petrificats.

Un punyal medita com a animal d’antany en el sexe transpirat dels somnis.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




PASMO




En la rosa de madera de los jardines, el pasmo apretado entre las piedras. La sed se repliega a los juegos de la memoria: aquella fuente apretada entre mis manos, ya no lo es, ni siquiera los pájaros degradados de la conciencia, ni las bisuterías del mundo que bostezan en el imaginario de los candelabros. (Cada vez partimos sin dejar de lado la orfandad infame y las lámparas ciegas del desarraigo. Nada nuevo hay en la entraña de la ventana, salvo ese goteo permanente de la gramática de la infancia.)

Se hinchan los pies, salpicados de trenes inefables. La luz es polvo en el horizonte o esa parte del mundo que nunca desemboca. Las calles anochecen petrificadas.

Un puñal medita como animal de antaño en el sexo transpirado de los sueños.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 201
©André Cruchaga

lunes, 1 de octubre de 2018

ESPURNES FOSQUES

Imagen FB de Pere Bessó





ESPURNES FOSQUES




Espurnes fosques roten i bateguen en les temples; entre la sang i l’argent viu, es dispersen els espills i es la rancúnia com arrel que ens encadena. (A la timba dels teus pits m’esvanesc: ve la fugida amb el seu fluir de nits, d’ombres, d’embalums, d’angoixes.)

L’imaginari insisteix en les seues somnolenques pulsacions: visions i onatges com ossos d’un cos sense lèxic. 

Es barallen entre els porus els murmuris negres de les escales, la gota de sang continguda en una paraula, les artèries confuses del batec.

Tot el dia en les vèrtebres trencades del rellotge. Tot el pit, ací, destruït en aquesta primerenca eternitat del caos. Tot el residual acumulat en la pols.

Sempre resulta atroç, l’esbufec enroscat al llit. (El buit ens mossega amb el seu cròtal de fred.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




CENTELLAS OSCURAS




Oscuras centellas, rotan y laten en las sienes; entre la sangre y el azogue, se dispersan los espejos y es el encono como raíz la que nos encadena. (En el despeñadero de tus senos me desvanezco: viene la fuga con su fluir de noches, de sombras, de bultos, de angustias.)

El imaginario insiste en sus soñolientas pulsaciones: visiones y oleajes como huesos de un cuerpo sin léxico. 

Pelean entre los poros, los murmullos negros de las escaleras, la gota de sangre contenida en una palabra, las arterias confusas del latido.

Todo el día en las vértebras rotas del reloj. Todo el pecho, aquí, destruido en esta temprana eternidad del caos. Todo lo residual acumulado en el polvo.

Siempre resulta atroz, el resuello enroscado en la cama. (El vacío nos muerde con su crótalo de frío.)

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga