LLINDAR INÚTIL

Imagen FB de Pere Bessó

LLINDAR INÚTIL

En l’alta nit, els esquinçalls de l’hivern i aquest oracle de la respiració a borbolls: només falta la destral per a avançar-me al remot. (Ara, l’única veritat són les parets fosques llostrejades en la carn. No hi ha salvació per a les llànties.)

Cada ull balafia les finestres, sense deixar ni tan sols sa i estalvi el son. 

L’esquelet de la violència, té cicatrius i racons amargs: a estones és l’engany el que aliena la destil·leria dels jardins. Furgue en la meua pròpia ignorància fet ja el taüt de la gangrena.

Al llindar de l’ala, aquestes reverberacions de l’ombra: la sal demacrada en el deliri de la meua memòria.

Només resta l’irremeiable de la mendicitat.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

UMBRAL INÚTIL

En la alta noche, los jirones del invierno y ese oráculo de la respiración a borbotones: sólo falta el hacha para anticiparme a lo remoto. (Ahora, la única verdad son las paredes oscuras amanecidas en la carne. No hay salvación para las lámparas.)

Cada ojo estropea las ventanas, sin siquiera dejar a salvo el sueño.

El esqueleto de la violencia, tiene cicatrices y rincones amargos: a ratos es el engaño el que enajena la destilería de los jardines. Escarbo en mi propia ignorancia ya hecho el ataúd de la gangrena.

En el umbral del ala, esas reverberaciones de la sombra: la sal demacrada en el delirio de mi memoria.

Nada queda sino lo irremediable de la mendicidad.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018

©André Cruchaga

SOLEDAT PRÒPIA

Imagen FB de Pere Bessó

SOLEDAT PRÒPIA

Des dels marges esparsos del vent, cec, desfaig les meues pròpies soledats: mai no sabí si hi hagué pila baptismal que rentara l’animal acumulat que arrossegue a la meua esquena. Sé per compte propi de les esquerdes del tuguri i l’estridència. Sé de la circumcisió de dunes en el cossí de les meues mans i en les parets de llum destruïdes dels meus ulls.

Enmig de l’excessiu, la trencadura de les concavitats i el ressò apagat buscant el seu refugi.

Ací, en el diàmetre de l’horitzó, les lentes esquenes dels morts i l’ensopegada sòrdida dels somnis.

Davant del desvari que em propicien les voltes i les pregàries, els braços, llavors, de la letargia: damunt del paper, tota l’aprehensió de les evocacions i la humitat dels armaris.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

SOLEDAD PROPIA

Desde las márgenes dispersas del viento, ciego, deshago mis propias soledades: jamás supe si hubo pila bautismal que lavara al animal acumulado que arrastro en mi espalda. Sé por cuenta propia de las hendiduras del tugurio y la estridencia. Sé de la circuncisión de dunas en el cuenco de mis manos y en las paredes de luz destruidas de mis ojos.

En medio de lo excesivo, la quebradura de las concavidades y el eco apagado buscando su refugio.

Ahí, en el diámetro del horizonte, las lentas espaldas de los muertos y el traspiés sórdido de los sueños.

Ante el desvarío que me propician las bóvedas y las plegarias, los brazos, entonces del letargo: sobre el papel, toda la aprehensión de las evocaciones y la humedad de los armarios.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018

©André Cruchaga

HUMITAT CREMANT

Imagen FB de Pere Bessó

HUMITAT CREMANT

“Quan el carrer és ullerós de portes,” i hi ha incendis en les andanes, descaragolades, el remot sembla un somni de malsons. Certs simbolismes aparenten les grenyes del basalt: d’ací la necessitat de trobar-se lluny de l’argent viu, o de la digressió que deixen les ferralles.

Al peu, li és propici el despòtic, el mos escampat de les vores o aquesta ensopegada de demències desplomades en l’abjecte. (A estones un no entén el ferment dels desguassos, ni els encaixos amorfos de la nàusea, ni l’horror il·legible de les frontisses.)

El cel acostuma a esdevindre una falàcia, quan el coixí llostreja entre grillons i en les puntes, els buits entumits del temps sense advertir els incisius.

Només fa mal, dic, el tren de fusta en la darrera gota de la rosada.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

HUMEDAD QUEMANTE

“Cuando la calle está ojerosa de puertas,” y hay incendios en los andenes, desatornillados, lo remoto parece un sueño de pesadillas. Ciertos simbolismos aparentan las greñas del basalto: de ahí la necesidad de estar distante del azogue, o de la digresión que dejan los herrajes.

Al pie, le es propicio lo despótico, el mordisco esparcido de los bordes, o ese tropezón de demencias desplomadas en lo abyecto. (A ratos uno no entiende el fermento de los desagües, ni los encajes amorfos de la náusea, ni el horror ilegible de los goznes.)

Suele resultar una falacia el cielo, cuando la almohada amanece entre grilletes y en los extremos, los vacíos entumecidos del tiempo sin advertir los incisivos.

Sólo duele, digo, el tren de madera en la última gota del rocío.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018

©André Cruchaga

ESCARRANSIMENT

Imagen FB de Pere Bessó

ESCARRANSIMENT

En l’imminent, la corporeïtat desmemoriada i el seu alé inflat. Potser, així, l’ànima d’estar cega. Tot just la claredat i la ferida engangrenada, l’odi que ens abraça i suborna. De l’amor, supuren els fèretres i la rosa en embolcalls d’asfalt. Ja finit, no serveix la rosada descalça de la terra.

(Sempre ens fa mal a les aixelles el centelleig desplomat de les pors i els cantons de vinagre del sanglot. Després de tot, ningú no escapa a l’embardissatge de les dents quan vivim de comptat les malapteses.)

És llarg el país del nostre naixement i el seu greu lletreig de certituds. La seua foscor successiva és un revòlver com la veu de cendra en la memòria. Un desperta cada dia amb l’ardor d’una llàgrima, o aquella imatge d’ossos de la infància.

El cor capitula, de vegades, en les finestres de la pluja.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït del romanés al català per PERE

BESSÓ

DESMEDRO

En lo inminente, la corporeidad desmemoriada y su henchido aliento. Quizás, así, el alma de estar ciega. Apenas la claridad y la herida engangrenada, el odio que nos abraza y soborna. Del amor, supuran los féretros y la rosa en envoltorios de asfalto. Ya fenecido, no sirve el rocío descalzo de la tierra.

(Siempre nos duele en las axilas el centelleo desplomado de los miedos y las esquinas de vinagre del sollozo. Después de todo, nadie escapa al zarceo de los dientes cuando vivimos de contado las torpezas.)

Es largo el país de nuestro nacimiento y su grave deletreo de certidumbres. Su oscuridad sucesiva es un revólver como la voz de ceniza en la memoria. Uno despierta cada día con el ardor de una lágrima, o aquella imagen de huesos de la infancia.

El corazón capitula, a veces, en las ventanas de la lluvia.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018

©André Cruchaga