lunes, 9 de julio de 2018

INTRANQUIL·LITAT

André Cruchaga (Fotografía tomada por Javier Alvarenga)






INTRANQUIL·LITAT




Ferits els aqüeductes del temps, colpejats els mocadors, foradat l’alé fins a ensordir el timpà dels vessants de la sang, agònic l’abocador dels estables…

Quanta sotsobra en el somni abans de morir: xiulets buits com una pedra de sanglots o com les ulleres afonades en el zinc. (Mai no coneguí setmanes compassives, només petards ofegant-se en la meua gola. Només l’escarniment damunt de la taula i l’ala de l’ocell esfilagarsada.)

Res no passa a l’oblit quan s’és transeünt permanent dels dies. Totes les ombres són habitades de set, terra i fèretres.

Deslliurades les abstraccions em toca odiar tantes circumstàncies: em negue a plorar-te enmig de tanta mort.


Poema D’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





INTRANQUILIDAD




Heridos los acueductos del tiempo, golpeados los pañuelos, agujereado el aliento hasta ensordecer el tímpano de las vertientes de la sangre, agónico el vertedero de los establos…

Cuánta zozobra en el sueño antes de morir: silbidos huecos como una piedra de sollozos o como las ojeras hundidas en el cinc. (Nunca conocí semanas compasivas, sólo petardos ahogándose en mi garganta. Sólo el remedo sobre la mesa y el ala del pájaro deshilachada.)

Nada pasa al olvido cuando uno es transeúnte permanente de los días. Todas las sombras están habitadas de sed, tierra y féretros.

Desasidas las abstracciones me toca odiar tantas circunstancias: me niego a llorarte en medio de tanta muerte.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga

domingo, 8 de julio de 2018

APUNTS, MENTRE LLOSTREJA

André Cruchaga, tomada por: Javier Alvarenga






APUNTS, MENTRE LLOSTREJA




Res no s’explica des de l’avarícia de la caverna, ni s’avança amb un escalfred de boira en les còrnies, ni amb els pòlips de la llunyania, ni posant una rampa a les palpitacions.

—En algun lloc la llum és només ganyota en les parpelles. (Abans de mi, tot fou transitori com la precipitació del crit en el buit. Sempre el cos empés cap al dol.

Si hi ha cap travessia possible és a la combustió del vent i la cendra. Tot acaba precipitant-se als buits.

Sé que en les branques del sobresalt les pèrdues sovint són jardins líquids, o simples embuts on la nuesa fa el seu nus.

De fet fan mal les dentades dels clavells: entre nosaltres la frontissa dels jardins sepulcrals.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




APUNTES, MIENTRAS AMANECE




Nada se explica desde la avaricia de la caverna, ni se avanza con un escalofrío de niebla en las córneas, ni con los pólipos de la lejanía, ni poniéndole una rampla a las palpitaciones.

—En algún lugar la luz es sólo mueca en los párpados. (Anterior a mí, todo fue transitorio como la precipitación del grito en el vacío. Siempre el cuerpo empujado hacia el duelo.

Si existe alguna travesía posible está en la combustión del viento y la ceniza. Todo acaba precipitándose en los vacíos.

Sé que en las ramas del sobresalto los extravíos suelen ser jardines líquidos, o simples embudos donde la desnudez hace su nudo.

De hecho duelen las dentelladas de los claveles: entre nosotros el gozne de los jardines sepulcrales.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga

sábado, 7 de julio de 2018

PROLONGACIÓ DE LA FUITA

Imagen FB de Pere Bessó





PROLONGACIÓ DE LA FUITA




En la prolongació de la meua fuita, bafs sufocants com la febre del crim i el seu llit de revelacions violentes.

Ens sacsegen les maquinacions la seua ardorosa vestidura de pedres.

La demència devora sense treva cadascú dels telers de l’ambigu. (Els ulls irremeiablement emplacen la realitat.) També aquest deler dolent damunt del toll dels somnis.

De la substància de la mort embalsame el meu cadàver: la pudor exhuma l’ara dels espills evasius del sanglot.

Avance cec amb el parrac de la meua pell al coll. Ací es desfà l’única nuesa possible.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





PROLONGACIÓN DE LA FUGA




En la prolongación de mi huida, vahos sofocantes como la fiebre del crimen y su lecho de violentas revelaciones.

Nos sacuden las maquinaciones y su ardorosa vestidura de piedras.

La demencia devora sin tregua cada uno de los telares de lo ambiguo. (Los ojos irremediablemente emplazan la realidad.) También esa delicia doliente sobre el charco de los sueños.

De la sustancia de la muerte embalsamo mi cadáver: el ijillo exhuma el altar de los espejos evasivos del sollozo.

Avanzo ciego con el harapo de mi piel a cuestas. Ahí se deshace la única desnudez posible.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga

viernes, 6 de julio de 2018

INVENTARI DE LA DISTÀNCIA

Imagen FB de Pere Bessó





INVENTARI DE LA DISTÀNCIA




Al bell mig de sebolides plagues, aquelles distàncies de la demència, els onatges confusos dels impossibles, el rostoll acrescut enmig de les catàstrofes. (No caben al rober totes les aus de carronya de les precipitacions, ni la boira insoluble de l’impermeable.)

Per a cada andròmina una tomba de vertígens. O la metamorfosi retallada de la meua ombra.

Ja és declivi i deriva el fum de l’horitzó: fronteres cegues udolen en tots els meus dies de dejuni. Erms d’infern circumciden el meu alé.

—Només hi veig una anatomia sacsada per la nostàlgia o aquest fantasma empresonat de la meua ombra. (Deixà de ser anell l’ala i el seu vol. Només resta la mala herba i la seua plaga pervertida.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





INVENTARIO DE LA DISTANCIA




Entre sepultadas llagas, aquellas distancias de la demencia, los oleajes confusos de los imposibles, el rastrojo acrecentado en medio de las catástrofes. (No caben en el ropero todas las aves de carroña de las precipitaciones, ni la bruma insoluble de lo impermeable.)

Para cada tiliche una tumba de vértigos. O la metamorfosis cercenada de mi sombra.

Ya es declive y deriva el humo del horizonte: ciegas fronteras aúllan en todos mis días de ayuno. Páramos de infierno circuncidan mi aliento.

—Sólo veo una anatomía sacudida por la nostalgia o ese fantasma encarcelado de mi sombra. (Dejó de ser sortija el ala y su vuelo. Sólo queda la maleza y su pervertida llaga.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga