viernes, 8 de junio de 2018

A L’ALTRE COSTAT DE LA PORTA

Imagen FB de Pere Bessó






A L’ALTRE COSTAT DE LA PORTA




Vós, de sobte, a l’altre costat de la porta, cansada de les fosques vestidures del món, dolenta d’ombres com els meus braços sense ocells, delirant i humida, tal l’alé dels carrers.

Ací lletreges les hores que s’hi ens perden.

D’aquest costat, encara són els rails del record, els rètols penjant de claus rovellats, les darreres noves que ens apunyalen.

Ja no hi ha misteri, ni trens, sinó el soroll de taxis foscos que deambulen com estàtues immòbils al voltant de les meues ninetes.

(Sé que he de romandre ací, cec d’espera com un rellotge de museu que conta les seues històries passades.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ



AL OTRO LADO DE LA PUERTA




Vos, de súbito, al otro lado de la puerta, cansada de las oscuras vestiduras del mundo, doliente de sombras como mis brazos sin pájaros, delirante y húmeda, tal el aliento de las calles.

Ahí, deletreas las horas que se nos pierden.

De este lado, todavía están los rieles del recuerdo, los letreros colgando de clavos oxidados, las noticias postreras que nos apuñalan.

No hay misterio ya, ni trenes, sino el ruido de taxis oscuros que deambulan como estatuas inmóviles alrededor de mis pupilas.

(Sé que debo quedarme aquí, ciego de espera como un reloj de museo que cuenta sus historias pasadas.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga

jueves, 7 de junio de 2018

FINESTRES

Imagen FB de Pere Bessó






FINESTRES




Els seus ulls, potser, finestres del rostre, o ombres buides que s’enfilen a l’ànima per tald’amputar-ne els parpelleigs.

En la superfície de la memòria, la història feta de tantes llunyanies, de bell nou acomoda els sobresalts de l’alé i les seues ramificacions de gola en deliri.

(Encara que tot el caminar estiga perdut, no cessa l’agulló de sal en el tòrax, ni la febrilitat negra de l’estranyesa. M’obstine al paladar maldestre de les agulles de cap, o al gos que es menja la nit en excés.)

—De sempre he tingut molta gana de la immundícia.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




VENTANAS




Sus ojos, acaso, ventanas del rostro, o sombras vacías que trepan al alma para amputar los parpadeos.

En la superficie de la memoria, la historia hecha de tantas lejanías, reacomoda los sobresaltos del aliento y sus ramificaciones de garganta en delirio.

(Aunque todo el andar esté perdido, no cesa el aguijón de sal en el tórax, ni la febrilidad negra de la extrañeza. Me obstino al torpe paladar de los alfileres, o al perro que se come la noche en demasía.)

—Desde siempre he tenido mucha hambre de la inmundicia.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga

martes, 5 de junio de 2018

PETJADES

Imagen del FB de Pere Bessó





PETJADES



Al poeta Josué Andrés Moz



La vesprada fa olor de tots aquests noms que aní deixant en el camí: l’ànima juga en els rails del record. (De vegades se sent el soroll monòton de la verema o la rialleta del carrer de la ranera amb els seus grafits.)

Algun bordell em mossega en el moment de traure les brosses de l’infinit: en aquest cementiri ressusciten respiracions ja fetes pols i serradores estranyes.

Davant dels trens que passen pels meus ulls, el taulellet de la nit. (Supose que sempre hi ha buits desiguals en la gota d’aigua de l’udol.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





HUELLAS



Al poeta Josué Andrés Moz



La tarde huele a todos esos nombres que fui dejando en el camino: el alma juega en los rieles del recuerdo. (A veces se oye el ruido monocorde de la vendimia o la risita de la calle del estertor con sus grafitis.)

Algún lupanar me muerde al momento de quitar las malezas del infinito: en este cementerio resucitan respiraciones ya hechas polvo y extraños aserraderos.

Ante los trenes que pasan por mis ojos, el tile de la noche. (Supongo que siempre hay vacíos desiguales en la gota de agua del aullido.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga

lunes, 4 de junio de 2018

ENTREBANCS

Imagen FB de Pere Bessó





ENTREBANCS




Tot resta limitat als impossibles, a aquest fosc arbre de les setmanes, al somni detestable de les màscares. (En les feixugues ales del matí tremola el cerç amb forats abissals.)

Conec la dringadissa de la saliva quan es remouen les emocions. I hi ha punxades darrere de tota la destrucció.

Al capdavall, ací a la porta, es talla la respiració, davant de la imatge de l’inesperat.

(Després de mirar la roca en l’alt, ve el descens. Només llavors apareixen els senders reals i el desordre innombrable de les gàbies.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




TROPIEZOS




Todo queda limitado a los imposibles, a ese oscuro árbol de las semanas, al sueño detestable de las máscaras. (En las torpes alas de la mañana tirita el cierzo con agujeros abisales.)

Sé del tintineo de la saliva cuando se agitan las emociones. Y hay punzadas detrás de toda la destrucción.

Al cabo, ahí en la puerta, se corta la respiración, de cara a la imagen de lo inesperado.

(Después de mirar la roca en lo alto, viene el descenso. Sólo entonces aparecen los senderos reales y el desorden innumerable de las jaulas.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga