viernes, 27 de abril de 2018

ULLS DE SOLEDAT

Imagen cogida del FB de Pere Bessó






ULLS DE SOLEDAT




Ja es fa fosc de bell nou i el silenci m’acull en la seua pell arrencada al temps.

—Mai no eixí dels ulls trencats de la soledat. Mai de l’albir desitjat en la meua gola.

(Només fou mirar mullant-se els meus braços. Només fou veu llunyana la paraula inacabada a la finestra.)

—Ho sé —em diu el coneixement dels meus ulls— enmig de tantes vigílies, tancada l’ombra perseguida.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




OJOS DE SOLEDAD




Ya anochece otra vez y el silencio me acoge entre su piel arrancada al tiempo.

—Nunca salí de los ojos rotos de la soledad. Nunca del albedrío deseado en mi garganta.

(Fue sólo mirar mojándose mis brazos. Fue sólo voz lejana la palabra inacabada en la ventana.)

—Lo sé, —me dice el conocimiento de mis ojos—, en medio de tantas vigilias, cerrada la sombra perseguida.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga

jueves, 26 de abril de 2018

CONTINGUT DEL SOMNI

Imagen cogida del FB de Pere Bessó






CONTINGUT DEL SOMNI




Per a qui somia sempre va fes d’impossibles. Ací en els femers també s’obri l’infinit i fins i tot l’univers del sanglot.

Entre un carrer i una finestra, transiten absoluts i disfresses que retorcen la realitat.

A cada pas vaig desmentint l’aparentment sublim: només així m’adone que existesc.

Sempre l’ànima o la seua màscara ens costa tota una vida.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




CONTENIDO DEL SUEÑO




Para quien sueña siempre va hendido de imposibles. Ahí en los muladares también se abre el infinito y hasta el universo del sollozo.

Entre una calle y una ventana, transitan absolutos y disfraces que retuercen la realidad.

A cada paso voy desmintiendo lo aparentemente sublime: sólo así me doy cuenta que existo.

Siempre el alma o su máscara nos cuesta toda una vida.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga

miércoles, 25 de abril de 2018

DESPRÉS DE TOT

Imagen cogida del FB de Pere Bessó





DESPRÉS DE TOT




Després, només la mendicitat deambulant a la intempèrie. (Hi ha certa set per beure el crepuscle als inodors.)

Cert no-res en el parpelleig decadent de l’ànima.

Cert insomni que reviu el fred dels morts.

Veig en algun lloguet el masoquisme de la meua boca: percep els cadàvers irreparables i fins i tot el demà, després de llegir el present. Davant de l’inaccesible, el somni real als carrers.


(De vegades hi ha necessitat d’un torniquet per a deturar els esfínters. O aplaudir davant de la veu de nas de l’espill. O esternudar en la disfressa de la pell. O colmar els muscles amb un al·leluia de la mida de la certesa.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ



DESPUÉS DE TODO




Después, sólo la mendicidad deambulando en la intemperie. (Hay cierta sed por beber el crepúsculo en los inodoros.)

Cierta nada en el pestañeo decadente del alma.

Cierto insomnio que revive el frío de los muertos.
Veo en algún lugarcito, el masoquismo de mi boca: percibo los cadáveres irreparables y hasta el mañana, después de leer el hoy. Ante lo inaccesible, el sueño real en las calles.

(A veces hay necesidad de un torniquete para detener los esfínteres. O aplaudir frente a la gangosidad del espejo. O estornudar en el disfraz de la piel. O colmar los hombros con un aleluya del tamaño de la certidumbre.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga

martes, 24 de abril de 2018

LAXITUD

Imagen cogida del FB de Pere Bessó





LAXITUD




Era com la boira la seua laxitud de pensaments: en l’escarafalls, el darrer parpelleig, i aquesta manca de força que la pluja reclama. Tot alhora acabà sense sostindre’s.

O era l’altre impossible que mai no resisteix els adveniments.

(Ella se aferrava una mica a la naturalesa emocional dels personatges de les narracions de José Donoso, o als excessos de la nit sense estrelles, o a aquesta intimitat que es torna irreal enmig de tantes sensacions líquides.)

Davant de la seua mística només em resta creuar-me de braços i riure de la ceguesa com aquest lloc sense límits dels hospicis.

Potser dilatar-me al cim d’un tossal, pensatiu de molls.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




LAXITUD




Era como la bruma su laxitud de pensamientos: en la alharaca, el postrer parpadeo, y esa falta de fuerza que la lluvia reclama. Todo al mismo tiempo acabó sin sostenerse.

O era el otro imposible que nunca resiste a los advenimientos.

(Ella se aferraba un poco a naturaleza emocional de los personajes de las narraciones de José Donoso, o a los excesos de la noche sin estrellas, o a esa intimidad que se torna irreal en medio de tantas sensaciones líquidas.)

A su mística, sólo me queda cruzarme de brazos y reír de la ceguera como ese lugar sin límites de los hospicios.

Quizás dilatarme en la cima de un collado, pensativo de muelles.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga