miércoles, 11 de abril de 2018

OCELL D’AIGUA

Imagen de la red






OCELL D’AIGUA




Com la corba de paper en els ulls, retenteixen les ombres en la gola. (L’ocell líquid romàs als buits del cos.)

Et despulles davant del deliri dels meus braços, en la fuga.

Es desarma el pols en l’enfiladissa cega: ací les mans senceres ficant-se en el somni.

—Entra l’ocell al buit de la memòria.

(Entera la claredat i el seu misteri apurat d’aigües:
Un ramat de somnambulismes s’agenolla a la vora de l’abstracció.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




PÀJARO DE AGUA




Como la curva de papel en los ojos, retumban las sombras en la garganta. (El pájaro líquido quedado en los vacìos del cuerpo.)

Te desnudas frente al delirio de mis brazos, en la fuga.

Se desarma el pulso en la enredadera ciega: ahí las manos enteras metiéndose en el sueño.

—Entra el pájaro al hueco de la memoria.

(Entera la claridad y su misterio apurado de aguas: un rebaño de sonambulismos, se arrodilla al borde del ensimismamiento.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018
© André Cruchaga


martes, 10 de abril de 2018

ÀNCORES CREMADES

Imagen: internet





ÀNCORES CREMADES




Ací tardejant en les branques de l’escuma, cobert el cos de palpitacions, transitori com l’aigua. Com aquestes ejaculacions circumdants al crit.

Des de la llum, les circumcisions aspres del temps. Ara el frec de la sang i la seua crepitació de part.

Mentre m’arrosseguen els braços, em negue a la floridura.

Hi ha al cor marbres forjats en la intempèrie.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ANCLAS ARDIDAS




Ahí atardeciendo en las ramas de la espuma, cubierto el cuerpo de palpitaciones, transitorio como el agua. Como esas eyaculaciones circundantes al grito.

Desde la luz, las circuncisiones ásperas del tiempo. Ahora el roce de la sangre y su crepitación de parto.

Mientras me arrastran los brazos, me rehúso al moho.

Hay en el corazón mármoles forjados en la intemperie.


De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga


lunes, 9 de abril de 2018

SEMBLANT AL DILUVI



Imagen Pinterest



SEMBLANT AL DILUVI




I en acabant aquelles raneres semblants al diluvi, aquell cérvol escampat en la seua agonia. (Morim en el venable de la campanada, al costat d’aquests estranys trets que s’escolten a l’hora de l’alba.)

Al voltant de l’ocell s’infla el para-sol de l’horitzó.

Tot té la seua veritat quan hom es veu a l’espill:

dins de tants armaris que sagnen en silenci, només puc veure els manuals per a llegir les distàncies i, si de cas, la infinitud d’una llàgrima. O el teu cos sencer, ací, al meu alé.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ 




PARECIDO AL DILUVIO




Y luego aquellos estertores parecidos al diluvio, aquel ciervo desparramado en su agonía. (Morimos en el venablo de la campanada, junto a esos extraños disparos que se escuchan a la hora del alba.)

Alrededor del pájaro se infla la sombrilla del horizonte.

Todo tiene su verdad cuando uno se ve al espejo:

dentro de tantos armarios que sangran en silencio, sólo puedo ver los manuales para leer las distancias y, si acaso, el sinfín de una lágrima. O tu cuerpo entero, ahí, en mi aliento.


De “Poemas del descreimiento”, 2018
© André Cruchaga

domingo, 8 de abril de 2018

VORA DELS ULLS

Imagen cogida de Pinterest





VORA DELS ULLS




A la vora d’on s’excava l’abisme, hom adverteix de sobte les possibilitats de l’insomni. El nostre món té el seu costat de granit i rosada de ferotges inferns. La veritat és que ja ens ha tatuat o deshabitat la gola.

—Només ens resta la sendera discursiva de la son; i, si de cas, un tròpic amb les venes trencades. I el galop del sexe entre les ruïnes del meu quadern gotejant en la seua vasta redempció.

La història s’esdevé així enmig de la meua requincalla. (Sense dubte tot és un desbaratament consumint el magatzematge de tinta del vent.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ



ORILLA DE LOS OJOS




A la orilla donde se cava el abismo, uno advierte de golpe las posibilidades del insomnio. Nuestro mundo tiene su lado de granito y escarcha de fieros infiernos. 
Lo cierto es que ya nos ha tatuado, o deshabitado la garganta.

—Sólo nos queda el sendero discursivo del sueño; y si acaso, un trópico con las venas rotas. Y el galope del sexo entre las ruinas de mi cuaderno goteando en su vasta redención.

La historia sucede así entre mis tiliches. (Sin duda todo es un dequicio consumiendo el almacén de tinta del viento.)

De “Poemas del descreimiento, 2018.
© André Cruchaga