domingo, 10 de agosto de 2014

NOMS

Imagen cogida de la red




NOMS




Han segut tants els noms del zodíac que alguns es tornaren errants.
(Sempre és definitiu, supose, el fred als carrers, tants ulls que s’obrin
en la perennitat de la metamorfosi de l’alé.)
Encara guarde els bocins de món del misteri: en quin moment es fa
inaudible la respiració, per a ser en acabant pasmosa antigalla?
En els absurds, el mar congènit de l’oblit. Algú exacerbà les escales,
i les nits apostades en les consonants del deliri;
algú disfressà oblit per exili, fosc pellam del destí.
A quin nom s’adhereix el crit negre del confí, la brasa o el caliu domèstic de l’horitzó? 
—Només demane, després de tant de baf, preservar certs
adreços: objectes, ocells, memòria, dies i la il•lusió d’un tren de tempestes
damunt del teu cos multiplicat de vocals…

Noms” [‘Nombres’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït del castellà al català per PERE BESSÓ




NOMBRES



Han sido tanto los nombres del zodíaco que unos se tornaron errantes.
(Siempre es definitivo, supongo, el frío en las calles, los tantos ojos que se abren
en la perennidad de la metamorfosis del aliento.)
Aun guardo los pedazos de mundo del misterio: ¿en qué momento se torna
inaudible la respiración, para luego ser pasmosa antigualla?
En los absurdos, el mar congénito del olvido. Alguien exacerbó las escaleras,
y las noches apostadas en las consonantes del delirio;
alguien disfrazó olvido por exilio, hosca pelambre del destino.
¿A qué nombre se adhiere el grito negro del confín, la brasa o el rescoldo doméstico 
del horizonte? —Solo pido, después de tanto vaho, preservar ciertos
aderezos: objetos, pájaros, memoria, días y la ilusión de un tren de tormentas
sobre tu cuerpo multiplicado de vocales…
Barataria, 07.VIII.2014

martes, 29 de julio de 2014

NITS ESPARSES

Imagen cogida de la red




NITS ESPARSES




Quantes nits ajunta el temps, al cap i a la fi, i quants equipatges
guarden els records, i quants silencis dins de l’alé?
—Hauríem de furgar en la memòria totes les nits esparses, l’insomni
i els paisatges cansats, els congostos amb les seues llunes famolenques.
(La desesperació no deixa de ser un ocell balb, llàgrima agra que ens
recorda una altres rostres esbalaïts.)
Ja hem arribat a la fondor del vertigen: ara toca reunir
totes les nits en un sol bolic. Per a continuar el camí és menester llegir
el signe dels temps, escometre contra el manicomi del crim i il•luminar
les trinxeres del batec: potser demà sagnarem de bell nou l’impossible en el quotidià…

“Nits esparses” [‘Noches dispersas’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït del castellà al català per PERE BESSÓ





NOCHES DISPERSAS




¿Cuántas noches reúne el tiempo, después de todo, y cuántos equipajes
guardan los recuerdos, y cuántos silencios adentro del aliento?
—Habría que hurgar en la memoria todas las noches dispersas, el insomnio
y los cansados paisajes, los desfiladeros con sus lunas hambrientas.
(La desesperación no deja de ser un pájaro aterido, agria lágrima que nos
recuerda otros rostros en desconcierto.)

Ya hemos llegado a la profundidad del vértigo: ahora hay que reunir
todas las noches en un solo petate. Para seguir el camino, es menester leer
el signo de los tiempos, acometer contra el manicomio del crimen e iluminar
las trincheras del pálpito: quizá mañana sangremos de nuevo,
de nuevo lo imposible en lo cotidiano…
Barataria, 22.VII.2014

viernes, 18 de julio de 2014

ESPINES

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




ESPINES




No són llegendàries com sembla: ensopeguem diàriament amb elles.
Són als carrers i a les catacumbes, en la consciència atàvica d’alguns cossos vius. 
Es troben ça i lla desentonant en el tors dels ocells;
maldestres sobresurten per damunt de la asfíxia.
(A cada minut, mosseguen la conca dels ulls, així compleixen el seu manifest
desesperat d’intimidar els talons i abraçar la sang i la plorera.)

Les he vistes des d’aquella mort antiga.
No és mer simbolisme l’esbarzer amarg que revela la matinada, ni el semen
que brolla de la seua albada.
Un dia no serem, és cert. Morirem d’indigestió, miserables, inútils
com les paraules sobre la cendra suorosa de la història.

“Espines”[‘Espinas’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït del castellà al català per PERE BESSÓ




ESPINAS




No son legendarias como parece: uno tropieza a diario con ellas.
Están en las calles y en las catacumbas, en la conciencia atávica de algunos cuerpos vivos. Están aquí y allá desentonando en el torso de los pájaros;
torpes sobresalen encima de la asfixia.
(A cada minuto, muerden la cuenca de los ojos, así cumplen su manifiesto
desesperado de amedrentar los calcañales y abrazar la sangre y el sollozo.)

Las he visto desde aquella muerte antigua.
No es mero simbolismo la zarza amarga que desvela la madrugada, ni el semen
que brota de su alborada.
Un día no seremos, es cierto. Moriremos de indigestión, miserables, inútiles
como las palabras sobre la ceniza sudorosa de la historia.
Barataria, 16.VII.2014

martes, 15 de julio de 2014

LLUM NEGRA

Imagen cogida de la red




LLUM NEGRA




En les altes ombres colapsades, la llum negra de l’espill en el buit.
Com swing voyeur ell obri llandes de l’oix, la conca dels ulls en l’ateisme
de la pedra, la whipped cream de la mitjanit disparada en la targeta
postal de l’esbargiment: tots els conjurs donen pas a la nit i a la més adusta
cal•ligrafia del desmais.
(En la gota dels adéus mire el rellotge despietat de la nuesa circular
de les ninetes; és el vestíbul emmurallat del buit, l’altra foscor
que s’aposta en el sostre.)

En el fons de l’escriptura, la tinta negra arrugada del mar o els seus ecos enfonsats.
En el fons del desvetlament, només aqueixos records convocats de l’espill.
Lluny crepiten els sediments infatigables de la pols. El país inconclús.

“Llum negra” [‘Luz negra’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ




LUZ NEGRA




En las altas sombras colapsadas, la luz negra del espejo en el vacío.
Como swing voyeur el abre latas del asco, la cuenca de los ojos en el ateísmo
de la piedra, la whipped cream de la medianoche disparada en la tarjeta
postal del desahogo: todos los conjuros dan paso a la noche y a la más adusta
caligrafía del desfallecimiento.
(En la gota de los adioses miro el reloj despiadado de la desnudez circular
de las pupilas; es el zaguán amurallado del vacío, la otra oscuridad
que se aposta en el techo.)

En el fondo de la escritura, la tinta negra arrugada del mar y sus ecos hundidos.
En el fondo del desvelo, solo esos recuerdos convocados del espejo.
Lejos crepitan los sedimentos infatigables del polvo. El país inconcluso.

Barataria, 13.VII.2014