CONVICCIÓ

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

CONVICCIÓ

Morim al costat del paragües lent de la mateixa ombra: el temps és porta 
i espill, aqueix safrà d’eterna contradicció.
Davant del pervindre, la teranyina de les analogies, el voltor de la posta,
amb la seua fam, l’estrèpit de les balses que ofeguen els somnis.
—Saps que cada creu ens delata al voltant de la infança possible dels morts;
part de la nostra veu, jura tantes voltes sobre un vol inaprehensible.
Hui o demà, en acabant eixes pors consumides en les estàtues, el vent
i el seu perbocament d’ocells, 
la carn seduïda per les larves, l’allau del sotsmón sense decor.
Plorem davant de la llum incessant dels dies: sense dubte seduïm a perpetuïtat
l’agonia, aqueixa altra finestra fosca de la consciència.
Ara es fa estrany i grotesc el teatre (cap comicitat no és superior
a aqueix maniqueïsme del cadàver del corb de l’aurora.)
El rellotge ens ensenya sempre a encendre la llar i parar taula…

"Convicció" d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

CONVICCIÓN

Morimos junto al paraguas lento de la propia sombra: el tiempo es puerta 
y espejo, ese azafrán de eterna contradicción.
Ante el porvenir, la telaraña de las analogías, el buitre del ocaso
con su hambre, el estruendo de las balsas que ahogan los sueños.
—Sabes que cada cruz nos delata sobre la infancia posible de los muertos;
parte de nuestra voz, jura tantas veces sobre un vuelo inasible.
Hoy o mañana, después esos miedos consumidos en las estatuas, el viento
y su vómito de pájaros, 
la carne seducida por las larvas, el alud del bajomundo sin decoro.
Lloramos ante la luz incesante de los días: sin duda seducimos a perpetuidad
la agonía, esa otra ventana oscura de la conciencia.
Ahora resulta extraño y grotesco el teatro (ninguna comicidad es superior
a ese maniqueísmo del cadáver del cuervo de la aurora.)
El reloj nos enseña siempre a calentar el fuego y poner la mesa…

Barataria, 26.V.2014

FLOR ROTUNDA

Imagen cogida del Fb de Pere Bessó

FLOR ROTUNDA

La rosa negra de l’afeixugament com a premonició del descens final.
En quin ull cap la innocència i la noció de l’imponderable?
Entre els peixos coagulats del cos, la flor que pereix com una brasa:
pertot la nit petrifica la concavitat de les sabates;
entre l’insomni i el buit que deixen les acefalies, el calendari
tortuós dels pretèrits.
En el descolorament de les parpelles, la salmorra amb la seua ara groga.
Mentre pense en la descaradura dels meus oblits, creix la flor rotunda
i abissal de la carn de la joia del més enllà…
(Al costat del profús de l’alé, aqueixes raneres mudes del reremón,
la perplexitat davant de les despulles revelades.)

“Flor rotunda” d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

FLOR ROTUNDA

La rosa negra del agobio como premonición del descenso final.
¿En qué ojo cabe la inocencia y la noción de lo imponderable?
Entre los peces coagulados del cuerpo, la flor que fenece como una brasa:
dondequiera, la noche petrifica la concavidad de los zapatos;
entre el insomnio y el hueco que dejan las acefaleas, el calendario
tortuoso de los pretéritos.
En el descolor de los párpados, la salmuera con su altar amarillo.
Mientras pienso en la desfachatez de mis olvidos, crece la flor rotunda
y abisal de la carne del júbilo del más allá…
(Junto a lo profuso del aliento, esos estertores mudos del trasmundo,
la perplejidad ante los despojos revelados.)

Barataria, 25.V.2014

DIALECTE

Imagen cogida de la red

DIALECTE

Torne a l’eco i a la volença d’aquella edat perduda. L’ocell del temps
i els carrers em persegueixen: finestres, portes, molls i sabates —embarcadors
de la mateixa pluja del descaminament.
Hui, si més no, ja conec el cantó profètic de la misèria, les paradoxes
que comporten riure o tindre gana, la indiferència dels pits contrits,
aquesta sort infinita de les distàncies.
(En el tragí, s’aprén a sobrevolar els discursos i a reinventar-se
des del fangar de la nit. El millor antídot és desaparèixer
d’aqueixes llargues files de la impaciència.)
Més enllà dels paroxismes, cadascú té la seua pròpia recompensa.

“Dialecte” [‘Dialecto’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

DIALECTO

Vuelvo al eco y a la querencia de aquella edad perdida. El pájaro del tiempo
y las calles me persiguen: ventanas, puertas, muelles y zapatos —embarcaderos
de la misma lluvia del extravío.
Al menos hoy, ya conozco la esquina profética de la miseria, las paradojas
que conlleva reír o tener hambre, la indiferencia de los pechos contritos,
esta suerte infinita de las distancias.
(En el tránsito, uno aprende a sobrevolar sobre los discursos y a reinventarse
desde la ciénaga de la noche. El mejor antídoto es desaparecer
de esas largas filas de la impaciencia.)
Más allá de los paroxismos, cada quien tiene su propia recompensa.

Barataria, 19.V.2014

COLPS DE PIT

Imagen cogida de ieslagunatollon.blogspot.com

COLPS DE PIT

A canvi de res la respiració dels pins: eixir il•lés després de tot.
(Reste amb els meus llibres vells, aqueixos llibres amb la dentadura gastada 
de les fulles, grocs de tanta complicitat.)
Pense en les antípodes, al capdavall. En els trens marcits 
del desconhort i les consegüents adversitats.
Així com certes plugetes, la multitud grisa de l’horitzó.
On enllumenen els meus ulls orbs, l’espill de tant veure cap a dintre?
L’unt resulta ser sempre la primícia del torrent: m’ensordeixen
tots els absurds, l’estrèpit arrancat a les cebes, a aquest ultramar de taula i finestra. 
Com endinsar-nos a l’entelat dels rellotges i sanar els refredats 
del temps? Ja em diràs amb les teues mans com és el mapamundi de les punxades,
com l’arna de la nit ens ofega amb el seu ferment endurit.
Camine així, perquè m’acostumí als camins de la mort…

“Colps de pit” [‘Golpes de pecho’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

GOLPES DE PECHO

A cambio de nada la respiración de los pinos: salir ileso después de todo.
(Permanezco junto a mis viejos libros, esos libros con la dentadura gastada 
de las hojas, amarillos de tanta complicidad.)
Pienso en las antípodas, después de todo. En los trenes marchitos 
del desconsuelo y las consiguientes adversidades.
Al igual que ciertas lloviznas, la multitud gris del horizonte.
¿En dónde alumbran mis ojos ciegos, el espejo de tanto ver hacia dentro?
El tizne resulta ser siempre la primicia del torrente: me ensordecen
todos los absurdos, el estruendo arrancado a las cebollas, a este ultramar
de mesa y ventana. 
¿Cómo adentrarnos a lo empañado de los relojes y curar los resfríos 
del tiempo? Ya me dirás con tus manos cómo es el mapamundi de las punzadas,
cómo la colmena de la noche nos ahoga con su fermento endurecido.
Camino así, porque me acostumbré a los caminos de la muerte…

Barataria, 24.V.2014