Imagen
cogida de ieslagunatollon.blogspot.com
COLPS DE PIT
A canvi de res la respiració dels pins: eixir il•lés després de
tot.
(Reste amb els meus llibres vells, aqueixos llibres amb la dentadura gastada
de les fulles, grocs de tanta complicitat.)
Pense en les antípodes, al capdavall. En els trens marcits
del desconhort i les consegüents adversitats.
Així com certes plugetes, la multitud grisa de l’horitzó.
On enllumenen els meus ulls orbs, l’espill de tant veure cap a dintre?
L’unt resulta ser sempre la primícia del torrent: m’ensordeixen
tots els absurds, l’estrèpit arrancat a les cebes, a aquest ultramar de taula i finestra.
Com endinsar-nos a l’entelat dels rellotges i sanar els refredats
del temps? Ja em diràs amb les teues mans com és el mapamundi de les punxades,
com l’arna de la nit ens ofega amb el seu ferment endurit.
Camine així, perquè m’acostumí als camins de la mort…
(Reste amb els meus llibres vells, aqueixos llibres amb la dentadura gastada
de les fulles, grocs de tanta complicitat.)
Pense en les antípodes, al capdavall. En els trens marcits
del desconhort i les consegüents adversitats.
Així com certes plugetes, la multitud grisa de l’horitzó.
On enllumenen els meus ulls orbs, l’espill de tant veure cap a dintre?
L’unt resulta ser sempre la primícia del torrent: m’ensordeixen
tots els absurds, l’estrèpit arrancat a les cebes, a aquest ultramar de taula i finestra.
Com endinsar-nos a l’entelat dels rellotges i sanar els refredats
del temps? Ja em diràs amb les teues mans com és el mapamundi de les punxades,
com l’arna de la nit ens ofega amb el seu ferment endurit.
Camine així, perquè m’acostumí als camins de la mort…
“Colps de pit” [‘Golpes de pecho’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al
català per PERE BESSÓ
GOLPES DE PECHO
A cambio de nada la respiración de los pinos: salir ileso
después de todo.
(Permanezco junto a mis viejos libros, esos libros con la dentadura gastada
de las hojas, amarillos de tanta complicidad.)
Pienso en las antípodas, después de todo. En los trenes marchitos
del desconsuelo y las consiguientes adversidades.
Al igual que ciertas lloviznas, la multitud gris del horizonte.
¿En dónde alumbran mis ojos ciegos, el espejo de tanto ver hacia dentro?
El tizne resulta ser siempre la primicia del torrente: me ensordecen
todos los absurdos, el estruendo arrancado a las cebollas, a este ultramar
de mesa y ventana.
¿Cómo adentrarnos a lo empañado de los relojes y curar los resfríos
del tiempo? Ya me dirás con tus manos cómo es el mapamundi de las punzadas,
cómo la colmena de la noche nos ahoga con su fermento endurecido.
Camino así, porque me acostumbré a los caminos de la muerte…
(Permanezco junto a mis viejos libros, esos libros con la dentadura gastada
de las hojas, amarillos de tanta complicidad.)
Pienso en las antípodas, después de todo. En los trenes marchitos
del desconsuelo y las consiguientes adversidades.
Al igual que ciertas lloviznas, la multitud gris del horizonte.
¿En dónde alumbran mis ojos ciegos, el espejo de tanto ver hacia dentro?
El tizne resulta ser siempre la primicia del torrente: me ensordecen
todos los absurdos, el estruendo arrancado a las cebollas, a este ultramar
de mesa y ventana.
¿Cómo adentrarnos a lo empañado de los relojes y curar los resfríos
del tiempo? Ya me dirás con tus manos cómo es el mapamundi de las punzadas,
cómo la colmena de la noche nos ahoga con su fermento endurecido.
Camino así, porque me acostumbré a los caminos de la muerte…
Barataria, 24.V.2014
No hay comentarios:
Publicar un comentario