INSTANT

Teresa Esteve, imagen cogida del FB de Pere Bessó

INSTANT

A Teresa Esteve

En el sentit del quotidià de la vida, un reviu tots els dies. 
Fins on salvem les distàncies en aquell instant de mar?
Fins quina pàgina la tinta és expressiva, conjur suficient del poema?
—Cadascú des de la seua realitat pregona, revela les seues introspeccions.
No sé quina flor emergeix del besllum. 
No sé quins sortilegis té l’ofegament de les teules.
(En el brufol dels hermetismes tota la respiració continguda de l’ara.
Tot llenguatge encara la mort en el poema.)
Clar que la totalitat mai és habitable, ni en retrospectiva.
—Calma’t, em digué la pedra: baixa els teus atifells i descansa…

INSTANTE

A Teresa Esteve, in memoria

En el sentido de lo cotidiano de la vida, uno revive todos los días. 
¿Hasta dónde salvamos las distancias en aquel instante de mar?
¿Hasta qué página la tinta es expresiva, conjuro suficiente del poema?
—Cada quien desde su realidad profunda, revela sus introspecciones.
No sé qué flor emerge del destello. 
No sé qué sortilegios tiene el ahogo de las tejas.
(En el búho de los hermetismos toda la respiración contenida del ahora.
Todo lenguaje afronta la muerte en el poema.)
Claro que, la totalidad nunca es habitable, ni en retrospectiva.
—Ten calma, me dijo la piedra: baja tus aperos y descansa…

Barataria, 08.IX.2013

ANDANA

Imagen cogida de la red

ANDANA

Encara crides el meu nom com un vell clavicèmbal. Entre anells errants
i gossos de carrer, l’estació seca espanta els ocells:
—sembla que el pressentiment s’abillà d’eternitat (amollen els cantons el safrà
de la nit); jo m’hi quede, per si de cas, a l’aguait que Déu
parle amb mi…

“Andana” [‘Andén’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ 

ANDÉN

Aún gritas mi nombre como un viejo clavicordio. Entre anillos errantes
y perros callejeros, la estación seca ahuyenta los pájaros:
—parece que el pálpito se vistió de eternidad (sueltan las esquinas el azafrán
de la noche); yo me quedo, por si acaso, a la espera de que Dios
hable conmigo…

Barataria, 03.IX.2013

LA FI DELS TEMPS

Imagen cogida de la red

LA FI DELS TEMPS

Alguna cosa parla amb mi des de la roca que discorre dins de l’aigua:
el llenguatge és el mateix que aprenguí en l’huracà de les paràboles;
—els colors descoberts en el darrer designi, i dissolts
en la bullida del foc que creix en l’últim calze del mirall.
(La llumyania del firmament m’envaeix sempre amb les seues preguntes:
aprenguí del despull tota la filosofia de la vida; el tragí s’esvaeix
en una sola paraula: m’aboque a l’ull de la felicitat última)…
Serveixen de res els conclaves quan s’anteposa l’orgasme de la ràfega?
Augmenta el núvol d’excrements als transatlàntics…

“La fi dels temps” [‘Final de los tiempos’] d’André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó





FINAL DE LOS TIEMPOS

Algo habla conmigo desde la roca que discurre dentro del agua:
el lenguaje es el mismo que aprendí en el huracán de las parábolas;
—los colores descubiertos en el postrero designio, y disueltos
en el bullir del fuego que arrecia en el último cáliz del espejismo.
(La lejanía del firmamento me invade siempre con sus preguntas:
aprendí del despojo toda la filosofía de la vida; el trajín se desvanece 
en una sola palabra: me asomo al ojo de la felicidad última)…
¿Sirven de algo los cónclaves cuando se prima el orgasmo de la ráfaga?
Aumenta la nube de heces en los transatlánticos…

Barataria, 06.IX.2013

MONÒLEG

Imagen cogida de la red

MONÒLEG

Oblida l’alba l’immòbil; la nit, aqueixa eternitat cega de la desmemòria:
tot el llindar fou espill fosc, infidels els mots:
—espere tantimentres lliurar-me a l’inexpugnable.

 “Monòleg” [‘Monólogo’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

MONÓLOGO

Olvida el alba lo inmóvil; la noche, esa eternidad ciega de la desmemoria:
todo el umbral fue espejo oscuro, infieles las palabras:
—espero mientras tanto entregarme a lo inexpugnable.
Barataria, 02.IX.2013