martes, 2 de abril de 2013

MORT

Imagen cogida de la red




MORT




(La mort és la mesura de totes les coses.) Muir cada dia quan rellisque
en la corda fluixa del temps, aquest alé manca ja de capells,
cau la respiració fins als turmells, què em resta després de llepar 
els excrements? (Morir abans que muiren les paraules és la millor solució.)
—Morir com se embriaga el teulat
en tocar amb la llengua els porus avariats del quitrà que deixen
les parpelles (la molsa bisellada del llampec vacil•la en les meues mans 
de setge inesperat, descorre la meua abnegació en les cremades del vernís.)
De quin temps i de quina mort parle? 
—Vinc del semen, del foc i de la destral. Vinc del bisturí i les negacions,
vinc de la fam i la bufetada, no pas dels afrodisíacs,
vinc del tir del i del fastig dels gossos,
vinc de l’incest dels mars i del terror de les religions,
vinc de la violència i del desig, 
vinc del vertigen clandestí de les pneumonies,
vinc de la tempesta on es desfa l’alegria
vinc del desordre i l’oblit, vinc dels insults a l’esperança,
vinc de la perversió de la poesia. Hi ha una altra amenaça més forta
que el desgel, el raïm de trementina en les temples, la vestidura humidida
per l’ombra del que part cap a l’arbust del somnambulisme?
(La vida no està feta només de bones intencions.)
—A la foscor se sumen els ulls devorats de la memòria: (tu i jo
ho sabem quan llavem els nostres peus i deixem caure de sobte les culpes,
i la follia de trobar-se a la vorera d’un altre espill, tan incert com nosaltres.)
a la llum que puja, jo baixe amb mans i boca a l’aquari…

“Mort” [‘Muerte’], poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ






MUERTE




(La muerte es la medida de todas cosas.) Muero cada día cuando resbalo
en la cuerda floja del tiempo, este aliento carece ya de sombreros,
cae la respiración hasta los tobillos, ¿qué me queda después de lamer 
los excrementos? (Morir antes que mueran las palabras es la mejor solución.)
—Morir como se embriaga el tejado
al tocar con la lengua los poros averiados del alquitrán que sueltan
los párpados (el usgo biselado del relámpago vacila en mis manos 
de inesperado asedio, descorre mi abnegación en las quemaduras del barniz.)
¿De qué tiempo y de qué muerte hablo? 
—Vengo del semen, del fuego y del hacha. Vengo del bisturí y las negaciones,
vengo del hambre y la bofetada, no de los afrodisíacos,
vengo del disparo y del fastidio de los perros,
vengo del incesto de los mares y del terror de las religiones,
vengo de la violencia y del deseo, 
vengo del vértigo clandestino de las neumonías,
vengo de la tormenta donde se deshace la alegría
vengo del desorden y el olvido, vengo de los insultos a la esperanza,
vengo de la perversión de la poesía. ¿Existe otra amenaza más fuerte
que el deshielo, el racimo de trementina en las sienes, la vestidura humedecida
por la sombra del que parte hacia el arbusto del sonambulismo?
(La vida no está hecha sólo de buenas intenciones.)
—A la oscuridad se suman los ojos devorados de la memoria: (vos y yo
lo sabemos cuando lavamos nuestros pies y dejamos caer de golpe las culpas,
y la locura de estar al borde de otro espejo, tan incierto como nosotros.)
a la luz que sube, yo bajo con manos y boca al acuario…

Barataria, 02.IV.2013



lunes, 1 de abril de 2013

FINESTRA A LA GESPA

Imagen cogida del blog: horizonte.bligoo.com





FINESTRA A LA GESPA




En entrar, el fal•lus de l’hivern a la porta, la fogaina que endolça i consumeix.
Embegut en l’espill fosc de la taverna, el borboll d’ones
com la nit terrestre d’un bordell. (Bese la gespa com ho faria
una tempesta en el seu trapezi mòbil d’orquídies.)
Allí, la flama de la llenya, les dents fins a la sacietat de l’èter de les sines;
Després, els kilòmetres de follia, la llima esmolada al moll,
el litoral de les aigües en l’espill de la ficció.
És el melic el port on ancoren sempre les gavines per a endinsar-se en acabant
en la catifa secreta de la sorra? —La fam és incessant
Encara sense ajuntar finestra i espiga, platges i aigües, estació i ferrocarril.
(Ara l’olfacte aprén l’aroma del deliri. Possés gemega l’aspre esbufec
del rellotge, la pell líquida del vol, el farelló devorat de les ràfegues.)
Podria continuar ací, si fóra possible, com un exercici eqüestre: fer
que germinen les llavors del zodíac i respirar el coixí com l’agafall
perfecte del que despullat no pensa en la caducitat del vent.

Baratària, 30.III.2013

“Ventana al césped” [‘Finestra a la gespa’], poema d’ANDRÉ CRUCHAGA, traduït al català per PERE BESSÓ





VENTANA AL CÉSPED




Al entrar, el falo del invierno en la puerta, la fogata que endulza y consume.
Embebido en el espejo oscuro de la taberna, el borbollón de olas
como la noche terrestre de un burdel. (Beso el césped como lo haría
una tormenta en su móvil trapecio de orquídeas.)
Allí, la flama de la leña, los dientes hasta la saciedad del éter de los senos;
Después, los kilómetros de locura, la lima afilada en el muelle,
el litoral de las aguas en el espejo de la ficción.
¿Es el ombligo el puerto donde anclan siempre las gaviotas para luego adentrarse 
en la secreta alfombra de la arena? —El hambre es incesante
aún sin juntar ventana y espiga, playas y aguas, estación y ferrocarril.
(Ahora el olfato aprende el aroma del delirio. Poseso gime el áspero resuello
del reloj, la piel líquida del vuelo, el farallón devorado de las ráfagas.)
Podría seguir aquí, si fuese posible, como un ejercicio ecuestre: hacer
que germinen las semillas del zodíaco y respirar la almohada como el perfecto
asidero del que desnudo no piensa en la caducidad del viento.

Baratària, 30.III.2013



domingo, 24 de marzo de 2013

LITORAL

Imagen cogida del FB de Pere Bessó





LITORAL





germinen els jocs agitats de l’escuma en la sal incendiària de les banderes al costat de les aigües el Paradís perdut del tacte desfullat de la sorra hi ha tantes dispersions que ja no recorde el riure de l’argila sacsada per la pluja: dies de ninetes cegues en la tija de l’aurora abans sang el caragol dels espills les àvides incandescències del sexe amb els seus cadàvers prematurs —hui l’horitzó és un ocell balb davall de la pregària invisible de l’insomni ¿Quan fou l’última vegada que pugí les bastides de l’alegría? (la nostàlgia gravita impossible a la vora dels litorals en hores sense sostenidors en la set oblidada en una llàgrima) ja no recorde la pira immolada de l’hivern ni la flama freda de l’arc del cel ni els engonals fèrtils del lacustre pense en el paraigües núbil de les llavors aqueixa és una altra ombra d’aixades joioses inflades a l’hora de la carn al•lucinada a la recerca de l’espai de les illades te’n rius —em digué la pedra tosca de sobte càlida dins de la sang no no me’n ric —he respost a l’inusual i inevitable de la cendra encara tèbia en el sanglot (ofrene l’espiga amb tot i els motius de les lianes amotinades en l’abric perdut dels quatre vents de la pell flagel•lada) amb la simplicitat de la meua roba és suficient per escalfar el fervor o el porus ert dels portals el zenit que embena els meus ulls quan mor la joia indeleble dels afluents: malgrat tot el que va quedant-se busque l’a la b la c de la geografia i fins i tot la gespa peridora de la tendresa la p l’m del perenne l’itinerari del cresol en les mans totes les meues pedres fogueres pòstumes i el fred que crema al niu —tu saps potser el que significa l’irreparable i tots els desvetlaments desplomats de la memòria: els cascos de la joia cada presagi de la boira com teranyina l’escuma evasiva de l’argent viu si fem un recompte ai encendre tant nom fatu acostar els velers consumits de la nit exhalar de nou fosques espelmes obrir una altra volta el cresol del firmament preferesc llavors pensar en les ribes errabundes del somni en les simples humitats del rou en el claustre de certs arcaismes encara vigents en el ventall del crepuscle preferesc sentir el xerric de l’oli a certs sospirs en letargia: les consonants soles no són prometedores e f g h i j damunt de l’esca inversemblant de la vesprada és difícil —em dic, pensar en la pell marró de Penèlope— pensar des d’ací en els vaixells que es perden en el triangle de la destrucció del semen torne a l’a b c d e només per a fer més obstinada la boira el balancí amb paraigües el blau impàvid de Darío la vehemència del safareig de l’esperit la remor arrossega l’embarcació dels ulls ¿és música la vibració dels penya-segats? ¿és cos la nit ungida en el contorn del tacte? —ara sé que l’epidermis pateix de nostàlgies: les vocals em recorden la primera victòria de la llum: a e i o u la primera espina clavada en les temples (riu-te si vols entre els dits de les paraules mai no sigues vehement en la ciutadella de l’alcova amolla el niu com una rebel•lió de brases amolla els teus llavis de nitroglicerina amolla els teus ocells de darrerra nit)…

Baratària, 23.IV.2013

“Litoral” [‘Litoral’], poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ







LITORAL






germinan los juegos agitados de la espuma en la sal incendiaria de las banderas junto a las aguas el Paraíso perdido del tacto deshojado de la arena hay tantas dispersiones que ya no recuerdo la risa de la arcilla sacudida por la lluvia: días de pupilas ciegas en el tallo de la aurora antes sangre el caracol de los espejos las ávidas incandescencias del sexo con sus cadáveres prematuros —hoy el horizonte es un aterido pájaro bajo la invisible plegaria del insomnio ¿Cuándo fue la última vez que subí los andamios de la alegría? (la nostalgia gravita imposible a la orilla de los litorales en horas sin sostenes en la sed olvidada en una lágrima) ya no recuerdo la pira inmolada del invierno ni la fría flama del arco iris ni las ingles fértiles de lo lacustre pienso en el paraguas núbil de las semillas esa otra sombra de azadones jubilosos henchidos a la hora de la carne alucinada en pos del espacio de los ijares te ríes —me dijo la piedra pómez de pronto cálida dentro de la sangre no no río —he respondido a lo insólito e inevitable de la ceniza aún tibia en el sollozo (ofrendo la espiga con todo y los motivos de las lianas amotinadas en el refugio perdido de los cuatro vientos de la piel flagelada) con la simplicidad de mi ropa es suficiente para abrigar el fervor o el poro yerto de los portales el cenit que venda mis ojos cuando muero el alborozo indeleble de los afluentes: pese a todo lo que se va quedando busco la a la b la c de la geografía y hasta el césped perecedero de la ternura la p la m de lo perenne el itinerario del candil en las manos todos mis pedernales póstumos y el frío que arde en el nido —vos sabés seguramente lo que significa lo irreparable y todos los desvelos desplomados de la memoria: los cascos del alborozo cada presagio de la niebla como tela de araña la espuma evasiva del azogue si hacemos un recuento ay encender tanto nombre fatuo acercar los veleros consumidos de la noche exhalar de nuevo oscuros cirios abrir otra vez el candil del firmamento prefiero entonces pensar en las orillas errantes del sueño en la simples humedades del rocío en el claustro de ciertos arcaísmos todavía vigentes en el abanico del crepúsculo prefiero oír el chirrido del aceite a ciertos suspiros aletargados: las consonantes solas no son promisorias e f g h i j sobre la yesca inverosímil de la tarde es difícil —me digo, pensar en la piel marrón de Penélope— pensar desde aquí en los barcos que se pierden en el triángulo de la destrucción del semen vuelvo a la a b c d e sólo para hacer más obstinada la niebla el columpio con paraguas el azul impávido de Darío la vehemencia del charco del espíritu el murmullo arrastra la embarcación de los ojos ¿es música la vibración de los acantilados? ¿es cuerpo la noche ungida en el contorno del tacto? —ahora sé que la epidermis adolece de nostalgias: las vocales me recuerdan la primer victoria de la luz: a e i o u la primera espina clavada en las sienes (ríete si quieres entre los dedos de las palabras jamás seas vehemente en la ciudadela de la alcoba suelta el nido como una rebelión de brasas suelta tus labios de nitroglicerina suelta tus pájaros de última noche)…

Barataria, 23.IV.2013






sábado, 16 de marzo de 2013

SIGA LA TERRA

Imagen cogida del blog: intercesoresenaccion.blogspot.com





SIGA LA TERRA




…tot relligat als arrels de la nit.
PERE BESSÓ




Siga ací l’ombra del llavi sec, l’adusta vena de la veu que marxa
cap a espais transformats. (En l’ull l’au del reemplaçament)
La pols delata les estrofes de l’alé, el com de l’esca en el cresol
de l’asfíxia del basalt, la presó que lliga els somnis (llig en la immobilitat
obsessa de la sang) Qui, al capdavall, parla i existeix?
Qui hiberna en l’ombra impossible? ¿Hi ha llum en la foscor de la pedra?
(Tant he caminat que ja dorm. L’escletxa oprimeix, però desondeix)
—De sobte, em corroeixes;
De sobte, em desment ací en la terra, únic ull l’ull de l’ocell
enmig de la frontissa dels cavalls cansats de la pell seca.
Brunzeja l’àvid rudiment de les abelles i el soterrani de l’esperit;
—xiuxiuege en la prolixitat de la negació que em torna immune—: penge
d’un fil, cauré enmig dels excrements del minut, en el pols del tamborinet
cec, en el crespó de les properes aigües?
El disbarat és el més pròxim a l’inversemblant i inusitat.
Davalle, per si de cas, a la ficció de les meues sabates avergonyides:
em consumeixen les pàgines esborrades de la tinta, el colp d’ossos
dels jardins, els voltors escapçats dels mocadors, el do que palesa
les ninetes, el consum diari de la pedra tosca.
(Sé d’avantmà que tota la carn va a acabar en la terra. Sé del cruixit)
Quan conclourà la sembra, eixirà a la llum la veritat de les llavors?
Continuem morint que la llum és cega. Continue el nus per a l’endevinalla…

Baratària, 16.III.2013


NOTA: “Sea la tierra” [‘Siga la terra’], poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ amb l’agraïment de la cita d’un vers d’aquest darre





SEA LA TIERRA




…totalmente religado a las raíces de la noche.
PERE BESSÓ




Sea aquí la sombra del labio seco, la adusta vena de la vos que marcha
hacia espacios transformados. (En el ojo el ave del reemplazo)
El polvo delata las estrofas del aliento, el cómo de la yesca en el candil
de la asfixia del basalto, la cárcel que ata los sueños (leo en la inmovilidad
obsesa de la sangre) ¿Quién, después de todo habla y existe?
¿Quién hiberna en la sombra imposible? ¿Hay luz en la oscuridad de la piedra?
(Tanto he caminado que ya duermo. La rendija oprime, pero desvela)
—De pronto, me corroes;
de pronto, me desmiento aquí en la tierra, único ojo el ojo del pájaro
en medio del gozne de los caballos cansados de la piel seca.
Zumba el ávido rudimento de las abejas y el sótano del espíritu;
—murmuro en la prolijidad de la negación que me torna inmune—: pendo
de un hilo, ¿caeré en medio de las heces del minuto, en el pulso del taburete
ciego, en el crespón de las próximas aguas?
El desatino es lo más próximo a lo inverosímil e inusitado.
Desciendo, por si acaso, a la ficción de mis zapatos avergonzados:
me consumen las páginas borradas de la tinta, el golpe de huesos
de los jardines, los buitres decapitados de los pañuelos, la dádiva que hace
alarde de pupilas, el consumo diario de la piedra pómez.
(Sé de antemano que toda la carne va a dar a la tierra. Sé del crujido)
Cuando concluya la siembra, ¿saldrá a la luz la verdad de las semillas?
Sigamos muriendo que la luz es ciega. Siga el nudo para el acertijo…

Barataria, 16.III.2013