COS ABSENT
Només el cos absent travessant els
racons obscurs del silenci.
Potser perquè la foscor madura en la
rotundidad de les paraules.
Potser perquè al pit l’absència és
tan sols memòria:
un cos que s’aclimata a les
parpelles, i que es nodreix
en la reconstrucció del temps finit.
(Mentre els trens s’acomiaden amb el seu aleteig
ronc, els dos solcs
dels rails, obren la gola fins al cel.
El crit descarna la llunyania i el passat proscrit
es torna impostura..
Mosseguen els grocs de les temples i l’entranya.
És com si de sobte un volguera saltar un mur de
dura inexistència.)
Des del record, el cànter de les
distàncies, l’horitzó malalt
d’unt, i les ombres induïdes del
sutge.
Els meus peus de crepuscle ja no
poden caminar damunt la nit de l’asfalt.
És cadàver la boca sota l’espera de
la terra.
Davant dels ocells que desfulla
l’ànsia, el desert i les seues mans malèvoles.
La ruïna premonitòria del no-ser. El
final d’una història.
Darrere del record, segue les ombres
de la nit.
En quin proper vol, l’absència
deixarà de ser fecunda?
Som la vèrtebra pobre dels dies i no
l’au phoènix.
Quina vigília més eterna la
impotència sobre un mar de barques!
—La nit és un túnel on s’acosten tots
els records,
La fulla caiguda que mai no retorna a
l’arbre.
Ho sé ara entre boires i portes
desglossades en solitari.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en
català per PERE BESSÓ
.
.
CUERPO AUSENTE
Solo el cuerpo ausente atravesando
los rincones oscuros del silencio.
Tal vez porque la oscuridad madura en
la rotundidad de las palabras.
Tal vez porque en el pecho la
ausencia es únicamente memoria:
un cuerpo que se aclimata en los
párpados, y que se nutre
en la reconstrucción del tiempo
fenecido.
(Mientras los trenes se despiden con su aleteo
ronco, los dos surcos
de los rieles, abren la garganta hasta el cielo.
El grito descarna la lejanía y el pasado proscrito
se vuelve impostura..
Muerden los amarillos de las sienes y la entraña.
Es como si de pronto uno quisiera saltar un muro de
dura inexistencia.)
Desde el recuerdo, el cántaro de las
distancias, el horizonte enfermo
de tizne, y las sombras inducidas del
hollín.
Mis pies de crepúsculo ya no pueden
caminar sobre la noche del asfalto.
Es cadáver la boca bajo la espera de
la tierra.
Frente a los pájaros que deshoja el
ansia, el desierto y sus manos
aviesas. La ruina premonitoria del no
ser. El final de una historia.
Detrás del recuerdo, siego las
sombras de la noche.
¿En qué cercano vuelo, la ausencia
dejará de ser fecunda?
Somos la vértebra pobre de los días y
no el ave fénix.
¡Qué vigilia más eterna la impotencia
sobre un mar de barcas!
—La noche es un túnel donde se
arriman todos los recuerdos,
la hoja caída que nunca retorna al
árbol.
Lo sé ahora entre brumas y puertas
desglosadas en solitario.
.
Del libro: «Mi memoria se ha cansado
de llover y esperarte», 2022
© André Cruchaga
