lunes, 10 de enero de 2022

ALGUNA VEGAGADA, A LES MEUES MANS │ ALGUNA VEZ, EN MIS MANOS

 

Imagen FB de Pere Bessó



ALGUNA VEGAGADA, A LES MEUES MANS

 

 

No és possible somriure sense haver escurat totes les asprors.

El migdia és desagradable com una absurda autoflagel•lació.

Alguna vegada pensí en el mar i era el meu objecte de desitjos,

però no deixava de ser una pretensió que només mereixia

el descrèdit de furtius i enganyosos rodaments de cap.

En l’humus del pètal del juí final, esperava un refilet de sal,

o una clau de peixos, igual o semblant a les llavors.

Amb el temps un descobreix tota la melangia dels camins,

Les sabates amb el cuir gastat,

els llibres que fa poc també han anat envellint,

mentre al pit fan niu les aranyes com a dol indefinit.

Un es revolta en les fotografies velles de l’oblit

I amb prou feines pensa en el bolic d’aquells carrers amb rats penats,

en la mètrica de la respiració per a sobreviure entre pedres.

Davant l’afonia de tan pocs lavabos, ens vindrien bé les paraules

amb molta humitat i sense esmerils, sense exhalar atordiments.

Alguna vegada, en les meues mans, tinguí el bocí de tela del mar.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

ALGUNA VEZ, EN MIS MANOS

 

 

No es posible sonreír sin haber limpiado todas las asperezas.

El mediodía es desagradable como absurda autoflagelación.

Alguna vez pensé en el mar y era mi objeto de deseos,

pero no dejaba de ser una pretensión que únicamente merecía

el descrédito de furtivos y engañosos vahídos.

En el humus del pétalo del juicio final, esperaba un trino de sal,

o una llave de peces, igual o parecida a las semillas.

Con el tiempo uno descubre toda la melancolía de los caminos,

los zapatos con el cuero gastado,

los libros que de apoco también han ido envejeciendo,

mientras en el pecho hacen nido las arañas como duelo indefinido.

Uno se revuelva en las fotografías viejas del olvido

y apenas piensa en el petate de aquellas calles con murciélagos,

en la métrica de la respiración para sobrevivir entre piedras.

Ante la afonía de tan pocos lavabos, nos vendrían bien las palabras

con mucha humedad y sin esmeriles, sin exhalar aturdimientos.

Alguna vez, en mis manos, tuve el pedazo de tela del mar.

.

De ‘Como quien pide luz o pide agua’, 2021.2022

©André Cruchaga


domingo, 9 de enero de 2022

TAMBÉ LA VEU ES TRENCA │ TAMBIÉN LA VOZ SE QUIEBRA

 

©Obra pictórica de Marc Chagall


TAMBÉ LA VEU ES TRENCA

 

 

De nit la fusta que envaeix els meus ulls, tàctil l’alba

al costat del foc secular del pedrís on s’amputen les brases.

Hi ha somnis que un construeix dins de fèrries portes i parets:

sempre a la boca queda un sabor a plats trencats, un pastament

de sang i escopinates, la taula on ballen algunes mosques,

una rosa desfeta dins d’una guitarra esgavellada.

És clar que mai no oblide aquelles cartes entre residus de tabac,

els ulls humits com eixits de la pluja,

la repulsió i les nàusees que em provoquen els llimacs,

el vol marcit dels desitjos de l’instant, l’ànim llançat

als cascos dels cavalls, o la fotografia destenyida al cancell.

Compte les fulles que tira el vent, de vegades el caos que un

disfressa d’alegria, històries famèliques en tot cas a l’entremig

de les cames, a un costat de la manta que cobreix els turmells.

Mai no torní a jugar amb els crucigrames, ni a l’espill reciclat

de la vesprada: de l’altra banda dels ulls, l’esquelet del gos,

endurit, per cert, en la feixuguesa de les meues mans.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

TAMBIÉN LA VOZ SE QUIEBRA

 

 

De noche la madera que invade mis ojos, táctil el alba junto

al fuego secular del poyetón donde se amputan las brasas.

Hay sueños que uno construye dentro de férreas puertas y paredes:

siempre en la boca nos queda un sabor a platos rotos, un amasijo

de sangre y escupidas, la mesa donde bailan algunas moscas,

una rosa deshecha dentro de una guitarra destartalada.

Claro que nunca olvido aquellas cartas entre residuos de tabaco,

los ojos húmedos como salidos de la lluvia,

la repulsión y las náuseas que me provocan las babosas,

el vuelo marchito de los deseos del instante, el ánimo tirado

a los cascos de los caballos, o la fotografía desteñida en el cancel.

Cuento las hojas que tira el viento, a veces el caos que uno

disfraza de alegría, historias famélicas en todo caso en medio

de las piernas, a un costado de la cobija que cubre los tobillos.

Jamás regresé a jugar con los crucigramas, ni al espejo reciclado

de la tarde: del otro lado de los ojos, el esqueleto del perro,

endurecido, por cierto, en la torpeza de mis manos.

.

De ‘Como quien pide luz o pide agua’, 2021.202

©André Cruchaga


sábado, 8 de enero de 2022

EXSUDACIONS │ EXUDACIONES

 

Imagen Pinterest


EXSUDACIONS

 

 

La boca de la nit ens envaeix i mossega amb les seues estranyes ferides.

Calla el fred de les matinades en la pell com qui resta

en intempèries de cavitats fosques.

Als cantons alterats del món, espere que la llum

es pronuncie al voltant de la pluja alterada dels espills de molsa.

L’extraviament s’amotina sense cara com el vent de tots els dies.

Cada vegada que dic coses com l’aigua, o el silenci que fa mal

en el cos, allunyat d’hòsties i litúrgies.

Cada vegada les portes s’inclinen cap a les obscenes fotografies

de la realitat i canvien de color en les mans: cap a dins gira

la història de sempre, una lluerna roja que engoleix el pit.

M’engolesc els autoretrats de l’oprobi, el soroll d’alguna música

que sona a fusta, un antifaç cec que es revolta a la cara,

Sempre descobresc un espill de pols en les cicatrius.

Conte les demores en l’escapulari de les empremtes que habiten

l’ànima: els meus dimonis cremen en la navalla de les exsudacions.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

EXUDACIONES

 

 

La boca de la noche nos invade y muerde con sus extrañas heridas.

Calla el frío de las madrugadas en la piel como quien permanece

en intemperies de cavidades oscuras.

En las esquinas alteradas del mundo, espero que la luz

se pronuncie sobre la lluvia alterada de los espejos de musgo.

El extravío se amotina sin cara como el viento de todos los días.

Cada vez digo cosas como el agua, o el silencio que duele

en el cuerpo, alejado de hostias y liturgias.

Cada vez las puertas se inclinan hacia las obscenas fotografías

de la realidad y cambian de color en las manos: hacia dentro gira

la historia de siempre, una luciérnaga roja que traga el pecho.

Me trago los autorretratos del oprobio, el ruido de alguna música

que suena a madera, un antifaz ciego que se revuelva en la cara,

Siempre descubro un espejo de polvo en las cicatrices.

Cuento las demoras en el escapulario de las huellas que habitan

el alma: mis demonios arden en la navaja de las exudaciones.

.

De: ‘Como quien pide luz o pide agua’, 2021.2022

©André Cruchaga


viernes, 7 de enero de 2022

COM QUI DEMANA LLUM O DEMANA AIGUA │ COMO QUIEN PIDE LUZ O PIDE AGUA

 

©Obra pictórica de Marc Chagall


COM QUI DEMANA LLUM O DEMANA AIGUA

 

 

“Com qui demana llum o demana aigua”, en aquestes diverses escenes

de l’orfenesa, els dies destemplats en les gàrgares.

Tèbies pupil•les a la vora d’un cendrer diminut, on no hi ha

peixos de colors, ni suposada normalitat com una peixera

per a despassar ventalls de colors.

A la empunyadura de la ganyota de l’espera, demane ocells de sal,

o solcs estiuencs per a soterrar la son, potser una apòzema

d’eternitat, on només la mort gose deafiar amb la seua parsimònia

aquella paret amb paisatges de plany.

Impossible tenir respostes, encara que el grafit implore al cel.

Impossible, ara, un cantar de gesta en la concavitat d’un sosteniment,

o en un retaule humit d’espantalls.

Aigua o llum per damunt de tots aquests anys marcats pel caos.

cave de tota manera per a desenterrar la set, ací en el seu ritual

s’acalla el so i es sodomitza el lletreig, el consorci

porpra d’ales, els retrets esquinçats dels parcs.

El temps em colpeja amb el seu membret de protesta orgàsmica.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

COMO QUIEN PIDE LUZ O PIDE AGUA

 

 

“Como quien pide luz o pide agua”, en estas diversas escenas

de la orfandad, los días destemplados en las gárgaras.

Tibias pupilas al borde de un cenicero diminuto, donde no hay

peces de colores, ni supuesta normalidad como una pecera

para desabrochar abanicos de colores.

En la empuñadura de la mueca de las espera, pido pájaros de sal,

o surcos estivales para enterrar el sueño, quizás una pócima

de eternidad, donde solo la muerte se atreva con su parsimonia,

a desafiar aquella pared con paisajes de llanto.

Imposible tener respuestas aunque el grafito implore al cielo.

Imposible, ahora, un cantar de gesta en la concavidad de un sostén,

o en un retablo húmedo de espantapájaros.

Agua o luz por encima de todos estos años marcados por el caos.

cavo de todas maneras para desenterrar la sed, ahí en su ritual

se acalla el sonido y se sodomiza el deletreo, el consorcio

púrpura de alas, los retretes rasgados de los parques.

El tiempo me golpea con su membrete de protesta orgásmica.

.

De: ‘Como quien pide luz o pide agua’, 2021.2022

©André Cruchaga