lunes, 24 de mayo de 2021

EL TREN DE LA MEUA SET│ EL TREN DE MI SED

 

Imagen FB de Pere Bessó



EL TREN DE LA MEUA SET

 

 

Cojo el tren.

Cojo el tren de la tarde con la mano,

con la mirada sola.

Dolors Alberola

 

 

Des de la terra naixent de la infància, el tren de set com un llarg sospir, negat de rails i dorments. Just en l’espill de la vesprada, l’al•literació de vagons, l’infinit canviant de mirada. Era sempre imaginar viatges, cecs ressons cenyits als meus ulls. Era sempre un somni de pobre convocat per una ebrietat de finestres al pit. No he canviat, des de llavors, el meu vestit mortuori, ni he deixat d’explorar en l’asfalt aquell tren de ‘Las Pavas’ amb seients de fusta i bullici de metall enredat en el vent i el cudol. Mai no volguí dir-li adéu a aquest fum de carbó frenètic, a aquest joc de disfressar el dia amb les diferents disfresses dels meus braços. Davant del crespó de núvols esquinçats per l’ull, només la mirada i la seua politja de rellotgeria.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

EL TREN DE MI SED

 

 

Cojo el tren.

Cojo el tren de la tarde con la mano,

con la mirada sola.

Dolors Alberola

 

 

Desde la tierra naciente de la infancia, el tren de sed como un largo suspiro, anegado de rieles y durmientes. Justo en el espejo de la tarde, la aliteración de vagones, el infinito cambiando de mirada. Era siempre imaginar viajes, ciegos ecos ceñidos a mis ojos. Era siempre un sueño de pobre convocado por una ebriedad de ventanas en el pecho. No he cambiado, desde entonces, mi traje mortuorio, ni he dejado de explorar en el asfalto, aquel tren de Las Pavas con asientos de madera y bullicio de metal enredado en el viento y el guijarro. Nunca quise decirle adiós a ese humo de carbón frenético, a ese juego de disfrazar el día con los diferentes disfraces de mis brazos. Ante el crespón de nubes rasgadas por el ojo, solo la mirada y su polea de relojería.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga



MAI NO PODREM SER ELS MATEIXOS│ JAMÁS PODREMOS SER LOS MISMOS

 

Imagen Pinterest



MAI NO PODREM SER ELS MATEIXOS

 

 

Mira a tu alrededor: la primavera

no volverá a posarse en tu jardín.

Domingo F. Faílde

 

 

Caminem enmig d’un bri amb moltes fissures i morades

espigues; al rostre les aigües del riu que marxàrem,

el cel futur que somiàrem encès de folls perfums i cançons.

En el camí un va recollint trossets d’esperança, encara que

als carrers ens trobem amb ulls que han anant aprehenent

la foscor i l’enyorament líquid del calendari dels codis

insomnes de la nostàlgia, el vertigen que sovint ens arracona

en el vòmit d’un núvol de durs límits, de la provocació impune

de les ombres com el fum ixent d’una nafra.

Al costat d’aquestes estranyes cadenes de buit, les pèrdues al voltant

d’un país que sucumbeix al fum i a un futur d’ales i alegria.

Trencat el dia, mai no podrem ser els mateixos: ací, els cors

agres i la faula sorda del jardí dels presagis, el gel

en les paraules i la plaga d’extenuants recances.

Al soroll de les voravies, el cos es perd en muralles d’absurds.

A la distància, feta terra, Bessie Smith i el seu Down hearted blues…

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

JAMÁS PODREMOS SER LOS MISMOS

 

 

Mira a tu alrededor: la primavera

no volverá a posarse en tu jardín.

Domingo F. Faílde

 

 

Caminamos en medio de una brizna con muchas fisuras y moradas

espigas; en el rostro las aguas del río que anduvimos,

el cielo futuro que soñamos encendido de locos perfumes y canciones.

En el camino uno va recogiendo pedacitos de esperanza, aunque

en las calles nos encontremos con ojos que han ido aprehendiendo

la oscuridad y la añoranza líquida del calendario de los códigos

insomnes de la nostalgia, el vértigo que a menudo nos arrincona

en el vómito de una nube de duros límites, de la provocación impune

de las sombras como el humo saliente de una llaga.

Junto a estas extrañas cadenas del vacío, los extravíos alrededor

de un país que sucumbe al humo y a un futuro de alas y alegría.

Roto el día, jamás podremos ser los mismos: aquí, los corazones

agrios y la fábula sorda del jardín de los presagios, el hielo

en las palabras y la llaga de extenuantes pesadumbres.

En el ruido de las aceras, el cuerpo se pierde en murallas de absurdos.

A la distancia, hecha tierra, Bessie Smith y su Down hearted blues…

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga



domingo, 23 de mayo de 2021

LA LLUM TAMBÉ ENS SUBVERTEIX│ LA LUZ TAMBIÉN NOS SUBVIERTE

 

Imagen Pinterest



LA LLUM TAMBÉ ENS SUBVERTEIX

 

 

La claridad renace como una grieta en la penumbra,

tal vez desciende del otro lado

de unas manos abiertas…

Amalia Iglesias

 

 

La llum també ens subverteix i presagia ombres, abismes de pèrdua.

O trenca amb els credos de la sospita i l’estrany ritual

dels escapularis, i la ranura que es desteix en l’irreconoscible.

Contra l’ull de l’univers que s’obri als nostres pits, la tendresa

del lletreig de les teues mans, la rosa antiga del primer somni del sospir

amb totes les promeses d’un alba construïda en el estremiment.

No sé si vivim profiats a la memòria de la nit i els seus amulets.

Potser caminem sense reconèixer-nos amb ferides de traïdora intempèrie,

amb oblits encesos d’agonies, com aquesta pàtria pobra i cega.

Hem sigut la gota de sang penjada del llindar.

També el laberint asclat de l’espill de tots els desempars.

Descendim amb l’humitat a lloms d’uns braços que se’n van;

però també, amb aquest caragol de campana de la nuesa.

Al final, que la meua veu s’enrede en el monticle encès del teu cos,

i que pervisca el batec, de cap a peus, de cos a cos.

Que només els jardins siguen pedrera i aliment de la nostra desmesura.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

LA LUZ TAMBIÉN NOS SUBVIERTE

 

 

La claridad renace como una grieta en la penumbra,

tal vez desciende del otro lado

de unas manos abiertas…

Amalia Iglesias

 

 

La luz también nos subvierte y presagia sombras, abismos de extravío.

O rompe con los credos de la sospecha y el extraño ritual

de los escapularios, y la ranura que se desteje en lo irreconocible.

Contra el ojo del universo que se abre en nuestros pechos, la ternura

del deletreo de tus manos, la rosa antigua del primer sueño del suspiro

con todas las promesas de un alba construida en el estremecimiento.

No sé si vivimos porfiados a la memoria de la noche y sus amuletos.

Tal vez caminamos sin reconocernos con heridas de alevosa intemperie,

con olvidos encendidos de agonías, como esta patria pobre y ciega.

Hemos sido la gota de sangre colgada del umbral.

También el laberinto astillado del espejo de todos los desamparos.

Descendemos con la humedad a cuestas de unos brazos que se marchan;

pero también, con ese caracol de campana de la desnudez.

Al final, que mi voz se enrede en el montículo encendido de tu cuerpo,

y que perviva el pálpito, de pies a cabeza, de cuerpo a cuerpo.

Que solo los jardines sean cantera y alimento de nuestra desmesura.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga


sábado, 22 de mayo de 2021

HORES FOSQUES│ HORAS OSCURAS

 

Imagen FB de Pere Bessó



HORES FOSQUES

 

 

Ja estic acostumat al territori dels neguits a aquests llocs on no succeeix la claredat: la cel•la hosca i freda la riallada aquosa del rellotge el crit desclavat dels megàfons els turmells ensagnats de la pols i aquesta mena d’urgida tristesa tot sembla impàvid davant dels ocells fan mal els sermons de les moixines en les dièresis de les parets morim d’esdrúixoles en els borinots igual passa amb la floridura de la barbàrie mentre un es corda l’alè desesperen els escopinades de l’esperança i les setmanes de diccionaris en el sanglot i els diumenges als cantons de les tombes em confon el niu de fum del tabac i aquesta felicitat àvida de formigues i aquesta secreció seminal de multituds en el dejuni sempre les hores troben les seues aigües mòbils en l’hipèrbaton en el grunyit de saliva dels apòstrofs fa mal aquesta mena de llumins que refusen els turmells: als ulls les hores incolores comptades de l’escalfred damunt de la fullaraca (sempre hi ha set als braços encara que l’oblit siga enorme sempre hi ha arrugues en aquesta altra finestra dels oblits i hi ha també noms que ens arraconen fins trencar la nostra respiració: es mor de camins es mor de fotografies es mor de preguntes i històries de tamborets cecs es mor en dosis petites d’espines es mor de genolls cansats i de claus i portes i deutes d’alegria)

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

HORAS OSCURAS

 

 

Ya estoy acostumbrado al territorio de los desasosiegos a esos lugares donde no se sucede la claridad: la celda hosca y fría la carcajada acuosa del reloj el grito desclavado de los megáfonos los tobillos ensangrentados del polvo y esta suerte de urgida tristeza todo parece impávido frente a los pájaros duelen los sermones de las bacinicas en las diéresis de las paredes morimos de esdrújulas en los moscardones igual sucede con el moho de la barbarie mientras uno se abrocha el aliento desesperan los escupitajos de la esperanza y las semanas de diccionarios en el sollozo y los domingos en las esquinas de las tumbas me confunde el nido de humo del tabaco y esta felicidad ávida de hormigas y esta secreción seminal de multitudes en el ayuno siempre las horas encuentran sus aguas móviles en el hipérbaton en el gruñido de saliva de los apóstrofes duele esta suerte de fósforos que se rehúsan a los tobillos: en los ojos las horas incoloras contadas del escalofrío sobre la hojarasca (siempre hay sed en los brazos aun cuando el olvido sea enorme siempre hay arrugas en esa otra ventana de los olvidos y hay también nombres que nos arrinconan hasta quebrar nuestra respiración: se muere de caminos se muere de fotografías se muere de preguntas e historias de taburetes ciegos se muere en dosis pequeñas de espinas se muere de rodillas cansadas y de llaves y puertas y deudas de alegría)

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga