martes, 11 de mayo de 2021

FA MAL EL DECÈS DE LA DEMOCRÀCIA│ DUELE EL DECESO DE LA DEMOCRACIA

 

Imagen FB de Pere Bessó



FA MAL EL DECÈS DE LA DEMOCRÀCIA

 

 

Ni mi vida es completa ni mi muerte ha fracasado completamente.

Físicamente no existo, por mi carne destrozada, incompleta,

que ya no alcanza a nutrir mi pensamiento.

Antonin Artaud

 

 

Ara es consagra la nit i cobreix els atris més foscos del país.

Algú vol rentar la roba amb l’aigua servida de les clavegueres.

Amerat de terra vull respirar sense el degoteig perenne de la por,

resistir-me a les tantes disfresses que dessagnen les meues vísceres,

he perdut la noció del bé i només veig la màscara de riallades

del mal i potser el punt final de la pietat.

Ací tot instant és ombra: hi ha hores vençudes i corbs despietats

Al costat del tèrbol silenci d’una soledat dissecada en el dolor.

Tot ací és abisme. L’ofec d’un país asfixiat cap a dins.

El despullament de l’amor dansa damunt de l’asfalt i les aixelles.

L’ull es perd als penya-segats i ens mutila el desempar del plor.

D’ací a poc, entre el real i l’il•lusori, serem imatge eqüestre

transitant la brisa prisada de l’opacitat.

Davant de la llibertat tot és un cadàver desconegut i fa mal el decès

de la democràcia i el seu espectre de cendra. Fa mal el tall d’aquesta hora.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

DUELE EL DECESO DE LA DEMOCRACIA

 

 

Ni mi vida es completa ni mi muerte ha fracasado completamente.

Físicamente no existo, por mi carne destrozada, incompleta,

que ya no alcanza a nutrir mi pensamiento.

Antonin Artaud

 

 

Ahora se consagra la noche y cubre los atrios más oscuros del país.

Alguien quiere lavar la ropa con el agua servida de las alcantarillas.

Empapado de tierra quiero respirar sin el goteo perenne del miedo,

resistirme a los tantos disfraces que desangran mis vísceras,

He perdido la noción del bien y solo veo la máscara de carcajadas

del mal y quizás el punto final de la piedad.

Aquí todo instante es sombra: hay horas vencidas y despiadados cuervos

junto al turbio silencio de una soledad disecada en el dolor.

Todo aquí es abismo. El ahogo de un país asfixiado hacia dentro.

La desnudez del amor danza sobre el asfalto y las axilas.

El ojo se pierde en los acantilados y nos mutila el desamparo del llanto.

Dentro de poco, entre lo real y lo ilusorio, seremos imagen ecuestre

transitando la brisa plisada de la opacidad.

Ante la libertad todo es un cadáver desconocido y duele el deceso

de la democracia y su espectro de ceniza. Duele el filo de esta hora.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga


domingo, 9 de mayo de 2021

SOLEDAT AQUIETADA│ SOLEDAD AQUIETADA

Imagen FB de Pere Bessó



SOLEDAT AQUIETADA

 

 

Al fin me doy cuenta de que tanta palabra no puede brotar de mí,

del cuerpo que

es, justamente, la soledad aquietada, el abismo sin aire,

el filo de un paisaje congelado.

José Carlos Cataño

 

 

Cap aquesta altra riba d’aigües quietes, el llarg taüt de pell

que configura l’aire en la seua travessia d’ombres i pensaments ferits.

Tallat ja l’espill de la gebrada, i l’abisme de la història fet,

sorgeixen els presagis com a veritats avaluades al pit.

En la marxa comprenguí que un funeral es també quedar-se

al costat de tantes cicatrius, de vegades el cos a soles al final d’un viatge.

Repassades totes les fotografies de la condemna de la llum apagada,

i les paraules que excedeixen qualsevol vol, la bossa d’ulleres denoten

la gesta d’un vell cor cobert de crepuscles.

Sobre el bolic de la nit, queda remeiat el toll dels carrers

i aquest indefens racó de la meua malenconia.

Sóc conscient de tot: del duel i el seu llenguatge, de l’os i la seua cendra.

Enmig de la podridura de pedra, un plugim renta la pols.

La fatiga té l’espessor de la nit, la soledat nua del país.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

SOLEDAD AQUIETADA

 

 

Al fin me doy cuenta de que tanta palabra no puede brotar de mí,

del cuerpo que

es, justamente, la soledad aquietada, el abismo sin aire,

el filo de un paisaje congelado.

José Carlos Cataño

 

 

Hacia esa otra orilla de aguas quietas, el largo ataúd de piel

que configura el aire en su travesía de sombras y pensamientos heridos.

Tallado ya el espejo de la escarcha, y el abismo de la historia hecho,

surgen los presagios como verdades aquilatadas en el pecho.

En la marcha entendí, que un funeral es también quedarse

junto a tantas cicatrices, a veces el cuerpo solo al final de un viaje.

Repasadas todas las fotografías de la condena de la luz apagada,

y las palabras que exceden a cualquier vuelo, el bolso de ojeras denotan

la hazaña de un viejo corazón cubierto de crepúsculos.

Sobre el petate de la noche, queda remediado el charco de las calles

y este indefenso rincón de mi melancolía.

Soy consciente de todo: del duelo y su lenguaje, del hueso y su ceniza.

En medio de la podredumbre de piedra, una llovizna lava el polvo.

La fatiga tiene el espesor de la noche, la soledad desnuda del país.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga


 

sábado, 8 de mayo de 2021

CAL•LIGRAFIA DESEIXIDA DE LA NIT│ CALIGRAFÍA DESASIDA DE LA NOCHE

Imagen FB de Pere Bessó



CAL•LIGRAFIA DESEIXIDA DE LA NIT

 

 

Cerrarás los ojos para no mirar por los cristales

la noche y sus negras muecas,

los monstruos amenazantes, lobos negros, negros diablos

como muchedumbre atroz.

Arthur Rimbaud

 

 

En l’ull clos no veiem l’embotellament de les ombres, ni les ganyotes que pul•lulen com velles làpides d’infàmia; en la incandescència de la terra, s’alcen els repunts del trau en la seua tossuderia d’alenada atroç. Pertot arreu floten gruixuts escapularis com peixos eixits de la tempesta d’una angoixa que deixa les seues pròpies macadures amenaçants. A l’ala de l’ocell mutilat, hi ha bisells i bisturís que tallen l’alè de les lligadures de l’espill: grimpe en aquests pedrots de la nit on es consagra el mateix dol, mentre el sanglot no deixa de ser la cal•ligrafia al quadern deseixit de la nit.

.

.

CALIGRAFÍA DESASIDA DE LA NOCHE

 

 

Cerrarás los ojos para no mirar por los cristales

la noche y sus negras muecas,

los monstruos amenazantes, lobos negros, negros diablos

como muchedumbre atroz.

Arthur Rimbaud

 

 

En el ojo cerrado no vemos el embotellamiento de las sombras, ni las muecas que pululan como viejas lápidas de infamia; en la incandescencia de la tierra, se alzan los pespuntes del ojal en su terquedad de bocanada atroz. Por todos lados flotan gruesos escapularios como peces salidos de la tormenta de una angustia que deja sus propias magulladuras amenazantes. En el ala del pájaro mutilado, hay biseles y bisturís que cortan el aliento de las ligaduras del espejo: trepo a esos pedruscos de la noche donde se consagra el mismo luto, mientras el sollozo no deja de ser la caligrafía en el cuaderno desasido de la noche.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga


 

TESTAMENT DE LA IDOLATRIA│ TESTAMENTO DE LA IDOLATRÍA

 

Imagen FB de Pere Bessó



TESTAMENT DE LA IDOLATRIA

 

 

Hi ha una barreja d’escuma en les estirps autoritàries del cudol.

Resulta una raresa veure tapaboques de fum en ple estiu,

al redoblament del maquillatge, sense cobrar-li els emprèstits a l’asfalt,

o a les intempèries d’aquest país d’urgències, de testaments de cendra

i falses profecies pròpies de la idolatria i desdeny a la tendresa.

Sovint fa riure tanta moralitat i colps de pit, les veus

de sobte miraculoses, els baptismes a seques, ocultant l’infern.

Els vells costums es multipliquen com una falsa primavera.

Entrem en un onatge de cel•les, enfonsats els ulls en una retòrica

de mentides, encisats per la disfressa d’una terra cansada d’ossos.

Res no guanyem ací i ho perdem tot.

Som ací entre tants Judes movent només el cap

damunt de la ferida que cada vegada es fa més pregona: hi ha fosques gotes

de por enmig de les comissures de la inclemència, atapeït aleteig

de fum, i fins i tot confosa ingenuïtat en el rictus de l’absurd.

Comence a pensar en l’estranya tortura d’aquest desballestament de portes.

.

. Poema d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

TESTAMENTO DE LA IDOLATRÍA

 

 

Hay una mezcla de espuma en las estirpes autoritarias del guijarro.

Resulta una rareza ver bufandas de humo en pleno verano,

al redoble del maquillaje, sin cobrarle los empréstitos al asfalto,

o a las intemperies de este país de urgencias, de testamentos de ceniza

y falsas profecías propias de la idolatría y desdén a la ternura.

A menudo da risa tanta moralidad y golpes de pecho, las voces

de pronto milagrosas, los bautismos a secas, ocultando el infierno.

Las viejas costumbres se multiplican como una falsa primavera.

Entramos a un oleaje de celdas, hundidos los ojos en una retórica

de mentiras, hechizados por el disfraz de una tierra cansada de huesos.

Nada ganamos aquí y lo perdemos todo.

Estamos aquí entre tantos Judas solo moviendo la cabeza

sobre la herida que cada vez se hace más profunda: hay oscuras gotas

de miedo entre las comisuras de la inclemencia, apretado aleteo

de humo, y hasta confundida ingenuidad en el rictus del absurdo.

Comienzo a pensar en la extraña tortura de este desquicio de puertas.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga