miércoles, 25 de noviembre de 2020

FALSEDAT DE L’ASSOSSEC│ FALSEDAD DEL SOSIEGO

 

Imagen Pinterest



FALSEDAT DE L’ASSOSSEC

 

 

Òbriguem la bossa de fel continguda en l’alè

i els cellers d’infern de la ferradura en l’hora de la son.

Les velles finestres de la flama criden la llum.

En les fàbriques de la fam vagareja la misèria, descèn

a la taula i les sabates.

Al puny de la veu, la tos de la boira i la seua espiral de flema,

i els seus cofres verticals de llostreig ombrívol.

Què em queda, ací, sinó el soroll atroç de la tristesa,

La ranera abrasada de la pau, ara disfressa d’ embarcader.

Davant de la desesperació,

un inventa una altra llengua i la seua gola, un altre pany,

encara que el mateix siga la creu de sempre, la fossa del cel.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

 

FALSEDAD DEL SOSIEGO

 

 

Abramos la bolsa de hiel contenida en el aliento

y las bodegas de infierno de la herradura en la hora del sueño.

Las viejas ventanas de la flama llaman a la luz.

En las fábricas del hambre deambula la miseria, desciende

a la mesa y los zapatos.

En el puño de la voz, la tos de la niebla y su espiral de flema,

y sus cofres verticales de amanecer sombrío.

Qué me queda, aquí, sino el ruido atroz de la tristeza,

el estertor abrasado de la paz, ahora disfraz de embarcadero.

Frente a la desesperación,

uno inventa otra lengua y garganta, otra cerradura,

aunque la misma, sea la cruz de siempre, la fosa del cielo.

.

Del libro: “Invención de la espera”, 2020

©André Cruchaga



EBRIETAT DE L’OFEC│ EBRIEDAD DEL AHOGO

Imagen Pinterest



EBRIETAT DE L’OFEC

 

 

Se abren al polvo los miembros absortos. Vómito

que nunca deja mancha. Desprendidos trozos del cuerpo.

Miguel Veyrat

 


 

Reste ací i sobrevisc dins dels vells prestatges

dels meus ulls. És com si tot el llenguatge es dislocara en el seu opi.

És com si tota la dolçor fóra miserable,

I només quedara el dolor en el cos, obedient a la mitjanit.

Tot és estrany: tot just la memòria de les teues puntes tímides,

també la porta, tot just com un desig, un potser proper.

Cap sang no miola, llevat la flaquesa del filferro,

el pit de la nostra mort, immòbil d’espills que retracten.

Un colibrí de sal mossega les parpelles del dol.

Una cambra de finats cresols redobla les seues punxades.

—M’interne en l’ebrietat de la ferida, ofegat de sabates.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

 

EBRIEDAD DEL AHOGO

 

 

Se abren al polvo los miembros absortos. Vómito

que nunca deja mancha. Desprendidos trozos del cuerpo.

Miguel Veyrat

 

 

Estoy aquí y sobrevivo dentro de los viejos anaqueles

de mis ojos. Es como si todo el lenguaje se dislocara en su opio.

Es como si toda la dulzura fuese miserable,

y solo quedara el dolor en el cuerpo, obediente a la medianoche.

Todo es extraño: apenas la memoria de tus encajes tímidos,

también la puerta, apenas como un deseo, un quizás cercano.

Ninguna sangre maúlla, salvo la delgadez del alambre,

el pecho de nuestra muerte, inmóvil de espejos que retraten.

Un colibrí de sal muerde los párpados del luto.

Una habitación de fallecidos candiles redobla sus punzadas.

—Me interno en la ebriedad de la herida, ahogado de zapatos.

.

Del libro: “Invención de la espera”, 2020

©André Cruchaga


 

martes, 24 de noviembre de 2020

PORCIÓ DE LA MEUA SANG│ PORCIÓN DE MI SANGRE

 

Imagen Pintere4st



 

PORCIÓ DE LA MEUA SANG

 

 

So great her portion in that peace you make

by merely walking in a room.

William B. Yeats

 

 

Una porció de mi es trenca en la dansa de l’ull de la cel·la.

Perviu un intent de retardar l’oblit

i fer suportable el riu incert de la sang,

la despulla i la seua bestial golfa, el peix de foscors

que braceja enmig d’ombres excavades i caduques i filoses.

Sí, un en l’imposible s’emplena d’ombres impassibles,

d’ombres que perforen ulls i consciència,

de morts pensades en el tall d’un ganivet, de morts

que resten en el rellotge desarmat

de pàl·lides mentides: finalment un queda flotant en la paràlisi

de l’ irremeiable.

Ahir i ara, l’espera viva de la mort.

L’espera ombrívola en aquesta cambra on els gossos cada dia

estrenen el seu lladruc, o la seua inalterable servitud.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

PORCIÓN DE MI SANGRE

 

 

So great her portion in that peace you make

by merely walking in a room.

William B. Yeats

 

 

Una porción de mí se rompe en la danza del ojo de la celda.

Pervive un intento de demorar el olvido

y hacer soportable el río incierto de la sangre,

el despojo y su bestial desván, el pez de oscuridades

que bracea en medio de sombras cavadas y caducas y filosas.

Sí, uno en lo imposible, se llena de sombras impasibles

de sombras que perforan ojos y conciencia,

de muertes pensadas en el filo de un cuchillo, de muertes

que quedan en el reloj desarmado

de pálidas mentiras: al final uno queda flotando en la parálisis

de lo irremediable.

Ayer y ahora, la espera viva de la muerte.

La espera sombría en este cuarto donde los chuchos cada día,

estrenan su aullido, o su inalterable servidumbre.

.

Del libro: “Invención de la espera”, 2020

©André Cruchaga



EM QUEDE ACÍ│ ME QUEDO AQUÍ

 

Imagen Pinterest




EM QUEDE ACÍ

 

 

Alguna vegada el sanglot subvertí els records i la taula.

Damunt de les creus de l’entrecella, la reixa cega de les setmanes,

i els cascos dolguts en el capvespre de la cendra.

Un es farta, sense més, de les paraules fredes en les parpelles

i de la porta que busca els trens,

abans que no s’afonen en el baf de l’agonia del fèretre.

Abans que la llengua no arrossegue el rovell de la tristesa.

Abans que la follia no mossegue els engonals de les llambordes.

Abans que la desesperació no acabe amb les dents.

Ningú, ara, no veu la nàusea als meus ulls i la multitud

de sífili del caos, potser del país que mai no ens donà sabates,

sinó crit de mosques i assassins d’entranyes.

Em quede ací, però, veient l’ala de l’horitzó

i, sovint, aquesta gangrena que arrossegue, sense cap drenatge.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït ern català per PETRE BESSÓ

 

 

 

ME QUEDO AQUÍ

 

 

Alguna vez el sollozo subvirtió los recuerdos y la mesa.

Sobre las cruces del entrecejo, la reja ciega de las semanas,

y los cascos dolidos en el atardecer de la ceniza.

Uno se harta, sin más, de las palabras frías en los párpados

y de la puerta que busca los trenes,

antes que se hundan en el vaho de la agonía del féretro.

Antes que la lengua arrastre el moho de la tristeza.

Antes que la locura muerda las ingles de los adoquines.

Antes que la desesperación acabe con los dientes.

Nadie, ahora, ve la náusea en mis ojos y la muchedumbre

de sífilis del caos, quizás del país que nunca nos dio zapatos,

sino grito de moscas y asesinos de entrañas.

Me quedo aquí, sin embargo, viendo el ala del horizonte

y, a menudo, esta gangrena que arrastro, sin ningún drenaje.

.

Del libro: “Invención de la espera”, 2020

©André Cruchaga