viernes, 29 de mayo de 2020

CONCAVITAT

Imagen FB de Pere Bessó





CONCAVITAT




Al cràter de les hores, les flassades oblidades i el pit
a punt de ser xiprer digerit en els olis del cel.
S’ha fet habitual el llarg ganivet de llum sobre les ninetes,
o aquell darrer bes de soledat i concavitat d’escuma.
De vegades és estèril la mort amb la seua veu apagada.
En el buit dels ulls l’extrapolació de l’infern i les seues fal·làcies
els espills que llisquen al coixí,
o el cadàver que es vanta de ser ombra o buit imaginari.
Camine mentre transpiren els filats de la història:
és palpable la fugida dels ocells, l’ocell de dol amb els seus dies
sords, el vent de pedra que s’alça en el desig.
Tot és confús, llavors, si tota castració anul·la els espills.
Si les paraules es tornen gàngsters en les finestres.
Si el tatuatge de boira fa que el somni quequege de cendra.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




CONCAVIDAD




Sobre el cráter de las horas, las cobijas olvidadas y el pecho
a punto de ser ciprés descocido en los aceites del cielo.
Se ha vuelto habitual el largo cuchillo de luz sobre las pupilas,
o aquel postrer beso de soledad y concavidad de espuma.
A veces es estéril la muerte con su voz apagada.
En el hueco de los ojos la extrapolación del infierno y sus falacias,
los espejos que resbalan en la almohada,
o el cadáver que se ufana en ser sombra o vacío imaginario.
Camino mientras transpiran las alambradas de la historia:
es palpable la huida de los pájaros, el pájaro de luto con sus días
sordos, el viento de piedra que se alza en el deseo.
Todo es confuso, entonces, si toda castración anula los espejos.
Si las palabras se vuelven gánsteres en las ventanas.
Si el tatuaje de niebla hace que el sueño tartamudee de ceniza.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

TANTS IMPOSSIBLES

Imagen FB de Pere Bessó





TANTS IMPOSSIBLES




Als voltants del minut, les càbales darrere de les finestres.
Com seria un parpellei enmig dels quatre punts cardinals
entre la nit i la llum que acacem?
En realitat un busca la llibertat removent velles clavegueres,
un ronc de tendresa en una lluna de buits,
una estació on còmodament es puguen tallar les ungles.
Però la llibertat tan sols és un esbarzer d’utopies masegat pel tràfec.
De vegades la rosada em llepa la cara com a un gos.
Ara entre tants impossibles, ja no sé en quin lloc és la mar,
on comença, on l’infant i els sil·logismes del coixí.
Passen les setmanes i aqueixos somnis ferotges de l’espera,
rosegue la resplendor en un agrunsador d’estrepitós infinit.
En la teua plana els llavis equidistants de l’ardor i les burilles
que finalment arrossega el vent cap a les cunetes.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





TANTOS IMPOSIBLES




En los alrededores del minuto, las cábalas detrás de las ventanas.
¿Cómo sería un parpadeo en medio de los cuatro puntos cardinales
entre la noche y la luz que perseguimos?
En realidad uno busca la libertad removiendo viejas alcantarillas,
un ronquido de ternura en una luna de vacíos,
una estación donde cómodamente se puedan cortar las uñas.
Pero la libertad es sólo una zarza de utopías ajada por el tráfago.
A veces el rocío me lame la cara como a un perro.
Ahora entre tantos imposibles, ya no sé en qué sitio está el mar,
dónde comienza, dónde el niño y los silogismos de la almohada.
Pasan las semanas y esos sueños feroces de la espera,
mordisqueo el resplandor en un columpio de estrepitoso infinito.
En tu llanura los labios equidistantes del ardor y las colillas
que al final arrastra el viento hacia las cunetas.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

jueves, 28 de mayo de 2020

REGNE FOSC

Imagen FB de Pere Bessó





REGNE FOSC




Pertot arreu el picoteig àvid dels corbs: això envaia l’aire dels meus somnis, les paraules que algú tirava com a dards. En algun racó de l’eternitat, la fullaraca orba damunt de la llosa de les setmanes incautades pel vertigen. Allotjat entre ocells escapçats, tot just la vida, una successió d’ombres, una cambra aterradora, uns trens ancorats. De sobte, un somriure enrunat, un espill de boirina a la boca, una por metàl·lica com un cadàver lluitant en la penombra. Només pensava en el crit, o en algun cresol que assenyalara la diferència, entre el rostre i les parets fragmentades: sorda l’ànima sobre una silueta de rellotge a punt de perdre la seua perspectiva. On és el Paradís sense la seua aposta dramàtica? Mai no foren divertits els bocins de nuesa en un xiu-xiu de castracions, ni envejable l’anèmia del paisatge a l’alba.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





REINO OSCURO




Por todos lados el picoteo ávido de los cuervos: eso invadía el aire de mis sueños, las palabras que alguien tiraba como dardos. En algún rincón de la eternidad, la hojarasca ciega sobre la losa de las semanas incautadas por el vértigo. Alojado entre pájaros decapitados, la vida apenas, una sucesión de sombras, un cuarto aterrador, unos trenes anclados. De repente, una sonrisa en ruinas, un espejo de neblina en la boca, un miedo metálico como un cadáver luchando en la penumbra. Solo pensaba en el grito, o en algún candil que hiciera la diferencia, entre el rostro y las paredes fragmentadas: sorda el alma sobre una silueta de reloj a punto de perder su perspectiva. ¿Dónde está el Paraíso sin su apuesta dramática? Nunca fueron divertidos los pedazos de desnudez en un murmullo de castraciones, ni envidiable la anemia del paisaje en el alba.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

lunes, 25 de mayo de 2020

NUESA DEL PARADÍS

Imagen FB de Pere Bessó





NUESA DEL PARADÍS




He vist aqueixa capçana d’infinitud que guarda la llàgrima al sanglot, l’escopinada que s’atreveix amb una mirada, el pneumàtic de l’alba agonitzant en les meues temples com un bes amputat i ert en la molsa. Entre la multitud un cavall de vòmits s’acreix en la violència, uns braços que porten fins al pit totes les cremades que emergeixen del cel. Pertorben les golfes d’agulles i el peltre desmarxat al fem, tots junts els excrements de la deshora i el crit que es fa soroll a les finestres.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per ANDRÉ CRUCHAGA




DESNUDEZ DEL PARAÍSO




He visto ese yagual de infinitud que guarda la lágrima en el sollozo, el escupitajo que se atreve sobre una mirada, el neumático del alba agonizando en mis sienes como un beso amputado y yerto en el musgo. Entre la multitud un caballo de vómitos arrecia en la violencia, unos brazos que llevan hasta el pecho todas las quemaduras que emergen del cielo. Perturban los desvanes de agujas y el peltre destartalado en la basura, todos juntos los excrementos de la deshora y el grito que se hace ruido en las ventanas.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga