viernes, 10 de abril de 2020

AGONIA EN CALMA

Imagen Pinterest





AGONIA EN CALMA




Regire en els fulls grocs de l’ebriesa, el temps indecís en les finestres, el bassal de les veus que es queden empantanades, l’agulla de cap florida a punt d’entrar als ulls. Cada vegada, la mirada silenciosa de les meues paraules i una llanterna de coixins: cada vegada, els ofecs es capbussen en l’aigua calma de les paràboles. Al peu de la gaubança, deixen de gotejar en el meu alè les mortalles.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




AGONÍA EN CALMA




Remuevo en los folios amarillos de la ebriedad, el tiempo indeciso en las ventanas, el charco de las voces que se quedan empantanadas, el alfiler de moho a punto de entrar a los ojos. Cada vez, la mirada silenciosa de mis palabras y una linterna de almohadas: cada vez, los ahogos se zambullen en el agua calma de las parábolas. Al pie del júbilo, dejan de gotear en mi aliento las mortajas.

Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga


miércoles, 8 de abril de 2020

CONTRASENTIT

Imagen FB de Pere Bessó





CONTRASENTIT




És difícil anar per aquests carrers i ser el fill pròdig de les velles
forces del dol: sobre cada objecte els erms del pànic
i les làpides d’un bes retallades per ràfegues de xiprers i pols.
En el fons ens riem de l’ebrietat de cada nit i el seu embut.
De vegades odie la tendresa que es cola en les meues mans,
(és cruel l’agonia que ens deixen els bordells i els seus tatuatges
al coll, quasi borrosos com un malson.)

Una miqueta d’oblit m’és necessària per emigrar de certs ulls.
La nit és sòrdida sense una pell que cobresca les meues foscors.
A vostè la recorde des d’aquella finestra on es mou el fred
i els pins s’inflen de remors.
Finalment, ens toca carregar amb la creu i sospitar del foc latent
del coixí: hi ha certeses que ens deixen cecs i buits.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




CONTRASENTIDO




Es difícil caminar por estas calles y ser el hijo pródigo de las viejas
fuerzas del luto: sobre cada objeto los eriales del pánico,
y las lápidas de un beso trizadas por ráfagas de cipreses y polvo.
En el fondo nos reímos de la ebriedad de cada noche y su embudo.
A veces odio la ternura que se cuela en mis manos,
(es cruel la agonía que nos dejan los burdeles y sus tatuajes
en el cuello, casi borrosos como una pesadilla.)

Un poco de olvido me es necesario para emigrar de ciertos ojos.
La noche es sórdida sin una piel que cubra mis oscuridades.
A usted la recuerdo desde aquella ventana donde se mueve el frío
y los pinos se hinchan de murmullos.
Al final, nos toca cargar la cruz y sospechar del fuego latente
de la almohada: hay certidumbres que nos dejan ciegos y vacíos.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

martes, 7 de abril de 2020

FOSCOR DESPIETADA

Imagen FB de Pere Bessò






FOSCOR DESPIETADA




Orb aquest temps que vivim saquejats per nous estendards.
Orb el tumult de ganivets en la foscor.
Mire les diferents ombres que s’alcen com a herois
i les màscares escampades en la cendra i la casa sense ocells.
De genollons els dos ulls en les diferents partitures, el riu
de silenci convertit en música, (els esquelets que ens colpegen,
la meua vida, en aquesta primavera d’il·lustrats insectes).

Caminem llançats a les dents del sarcasme, el seu alfabet
pudent, ens mossega l’estómac i, potser, el repartiment de la poca
alegria que tenim: a poc a poc, ens estem quedant sense ales.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




OSCURIDAD DESPIADADA




Ciego este tiempo que vivimos saqueado por nuevos estandartes.
Ciego el tumulto de cuchillos en la oscuridad.
Miro las diferentes sombras que se yerguen como héroes
y las máscaras desparramadas en la ceniza y la casa sin pájaros.
De rodillas los dos ojos en las diferentes partituras, el río
de silencio convertido en música, (los esqueletos que nos golpean,
mi vida, en esta primavera de ilustrados insectos).

Caminamos arrojados a los dientes del sarcasmo, su alfabeto
fétido, nos muerde el estómago y, acaso, el reparto de la poca
alegría que tenemos: de a poco, nos vamos quedando sin alas.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

lunes, 6 de abril de 2020

CAMPING

Imagen FB de Pere Bessó






CAMPING




Als nostres ulls portàvem el bosc i uns matins verds per a beure el cerç: ací els nostres cossos al límit, buidats per la fullaraca del vent i algun ocell desviat del seu niu. Al centre del cos l’escriptura estranya dels déus o un refilet en el vitrall de la pèrdua. Damunt del cos llis de la gespa, els teus dolços braços xiulant a l’oïda del bosc com aquella simfonia que aprenguérem en la comissura de la boca.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




CAMPING




En nuestros ojos llevábamos el bosque y unas mañanas verdes para beber el cierzo: ahí nuestros cuerpos al límite, vaciados por la hojarasca del viento y algún pájaro desviado de su nido. En el centro del cuerpo la escritura extraña de los dioses o un trino en el vitral del extravío. Sobre el cuerpo terso del césped, tus dulces brazos silbando al oído del bosque como aquella sinfonía que aprendimos en la comisura de la boca.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020
©André Cruchaga