PAISATGE INCERT

Imagen FB de Pere Bessó

PAISATGE INCERT

Per més infatigable que siga la devoció per les begònies,
l’hostilitat llaurà el seu llit, amb tots els objectes de llauror
de la traïdoria. Amb tots els estris de la memòria.
Després, per què tant d’odi com un colp dins del somriure,
a l’hora del desdejuni, durant la dansa dels vitralls,
en l’alegria de l’ànima,
quan l’albor murmura en el seu onatge matiner,
quan la respiració vol deixar de banda l’aclaparament i els armaris
de la nit en la seua ebrietat de cendra? No endevine els espills
entre tants fantasmes, dins del meu propi paisatge de voltes inútil.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

PAISAJE INCIERTO

Por más infatigable que sea la devoción por las begonias,
la hostilidad aró su cauce, con todos los objetos de labranza
de la alevosía. Con todos los aperos de la memoria.
Luego, ¿por qué tanto odio como un golpe dentro de la sonrisa,
a la hora del desayuno, durante la danza de los vitrales,
en la alegría del alma,
cuando el albor murmura en su oleaje matutino,
cuando la respiración quiere dejar de lado el agobio y los armarios
de la noche en su embriaguez de ceniza? No adivino los espejos
entre tantos fantasmas, dentro de mi propio paisaje a veces inútil.

Del libro: Precariedades, 2019

©André Cruchaga

QUIETUD SOSPITOSA

Imagen FB de Pere Bessó

QUIETUD SOSPITOSA

A l’alçada de les temples hi ha els rossinyols sostenint
les parets de l’alè, el soterrani del desguàs
de les aglomeracions,
les puntes dels paraigües amb el seu marge de torrent tardívol.
En algun lloc ens increpa el tronc de les sospites,
o aquella vella mania d’escapar del propi somni,
                             de l’aigua estesa en les formes de la por.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

QUIETUD SOSPECHOSA

A la altura de las sienes, están las ganzúas sosteniendo
las paredes del aliento, el sótano del desagüe
de las aglomeraciones,
los encajes de los paraguas con su margen de torrente tardío.
En algún sitio nos increpa el tronco de las sospechas,
o aquella vieja manía de escapar del propio sueño,
                        del agua tendida en las formas del miedo.

©André Cruchaga

FOSCOS EXTERIORS

Imagen FB de Pere Bessó

FOSCOS EXTERIORS

En la catacumba de la respiració, la fumada i l’escòria,
els oracles bullents de l’inefable,
aquesta altra dimensió de la corrosió devorant.
Fins a quin punt la foscor s’entesta en allò seu i l’aliè,
i mossega la gespa ja sorda de les andanes?
—De sobte, la fullaraca calcinada és el meu trofeu:
m’acoste inevitablement a la despulla,
a la progressió dels esquelets de la nit amb els seus mussols,
a aquest mal de la destrossa dels llampecs.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

OSCUROS EXTERIORES

En la catacumba de la respiración, la humareda y la escoria,
los hirvientes oráculos de lo indecible,
esa otra dimensión de la corrosión devorante.
¿Hasta qué punto la oscuridad se obstina en lo suyo y lo ajeno,
y muerde el ya sordo césped de los andenes?
—De pronto, la hojarasca calcinada es mi trofeo:
me aproximo inevitablemente al despojo,
a lo progresivo de los esqueletos de la noche con sus búhos,
a este mal del destrozo de los relámpagos.

©André Cruchaga

CARBONS

Imagen FB de Pere Bessó

CARBONS

Mire les armadures i els focus de la nit, els castells demencials dels espills,
i la fullaraca rovellada del temps. Com perviu l’ala freda en la salmorra,
els vents sense queviures,
excepte la fatiga del sutge i el seu deambular fosc,
i fins i tot el ronc desequilibri dels trens?
—Vinc de l’inhòspit, encara que neguen la meua existència:
vinc de navegar entre mausoleus i estàtues,
enmig del patriotisme de la setmana, del galope violent
del mar als litorals: res no és fortuït.
Baixe a tots els objectes que il·luminen les guspires,
sense mesura ni tapissos;
torne al farcell incert del fang, a l’assot carnívor dels ecos,
sense que hi haja possibilitats d’eixida a aquesta demència sumptuosa
de la saliva que adquereix ciutadania en el tinter del pols.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

CARBONES

Miro las armaduras y los focos de la noche, los castillos demenciales 

                                                                                              de los espejos,
y la hojarasca oxidada del tiempo. ¿Cómo pervive el ala fría en la salmuera,
los vientos sin provisiones,
salvo la fatiga del hollín y su deambular oscuro,
y aún el ronco desequilibrio de los trenes?
—Vengo de lo inhóspito aunque nieguen mi existencia:
vengo de navegar entre mausoleos y estatuas,
en medio del patriotismo de la semana, del galope violento
del mar en los litorales: nada es fortuito.
Bajo a todos los objetos que iluminan las centellas,
sin medida ni tapices;
vuelvo al petate incierto del fango, al azote carnívoro de los ecos,
sin que existan posibilidades de salida a esta demencia suntuosa
de la saliva que adquiere ciudadanía en el tintero del pulso.

©André Cruchaga