miércoles, 28 de noviembre de 2018

PANTOMIMA

Imagen FB de Pere Bessó





PANTOMIMA




Els epitafis dictats per l’insomni tenen aquest crit de nom dispers i diletant com una altra tomba de llits transitoris. Res més cert que la disfressa gastada pels braços i el sexe petrificat de l’estupor i el badall d’alba cega. En l’escapulari o la creu, la briva de genolls, i la llum que mai no aconsegueix el seu aplom. (Només sóc un clown enmig del mercat, entre estàtues desolades i alegries intangibles. Relluu l’antifaç, fet de brases, però mancat de sang. Afone, per si de cas, les meues mans en el peix fos que encara parpelleja en la paella.)

No em serveix l’espill en l’ull fet d’ombres. Tampoc l’ull que ha acumulat excessiva salmorra, tampoc l’ànima cremada de les seues ales sense un enterramorts.

Totes les cicatrius parlen dels somnis. O tot somni és només una paraula sense ocells com la nit diürna de l’insondable.

A l’aiguamans de l’indivisible, l’engruna de soledat i el ganivet de la despulla que no adverteixen les dents.

Fora ja de la vestimenta, el cor amb els seus ossos i els resquills del maquillatge i la soledat arnada de les sabates.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




PANTOMIMA




Los epitafios dictados por el insomnio, tienen ese grito de nombre disperso y diletante como otra tumba de lechos transitorios. Nada más cierto que el disfraz gastado por los brazos y el sexo petrificado del estupor y el bostezo de alba ciega. En el escapulario o la cruz, el hampa de rodillas, y la luz que nunca logra su aplomo. (Sólo soy un clown en medio del mercado, entre estatuas desoladas y alegrías intangibles. Reluce el antifaz, hecho de ascuas, pero carente de sangre. Hundo, por si acaso, mis manos en el pez derretido que aun pestañea en la sartén.)

No me sirve el espejo en el ojo hecho de sombras. Tampoco el ojo que ha acumulado excesiva salmuera, tampoco el alma quemada de sus alas sin un sepulturero.

Todas las cicatrices hablan de los sueños. O todo sueño es sólo una palabra sin pájaros como la noche diurna de lo insondable.

En el aguamanil de lo indivisible, la migaja de soledad y el cuchillo del despojo que no advierten los dientes.

Fuera ya de la vestimenta, el corazón con sus huesos y las esquirlas del maquillaje y la soledad apolillada de los zapatos.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

CIRC

Imagen FB de Pere Bessó





CIRC




En el paroxisme de la bèstia cap fam no assacia les misèries fredes d’aquests dies. Dins de la gola l’aurèola falsa del pols, l’alfabet de propers canelobres, el crit aspre del país.

Fregues les pregàries amb remotes cabelleres de cendra. Enmig de tanta foscor i enverinat l’alé, l’insomni revela circs decapitats i paradísos exorcitzats pel rovell.

En aquell lavatori, la llengua aferrada al taüt. Tota l’avidesa líquida de la roba desfeta. Tota la mendicitat real dels ulls.

Hi ha alguna cosa que estranye: la plenitud de la farsa i l’all fatal del paradís. I l’eco soterrat de la molsa.

Un arbre de asfalt remuga com el vestit punyent de les agulles de cap.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





CIRCO




En el paroxismo de la bestia ninguna hambre sacia las miserias frías de estos días. Dentro de la garganta la aureola falsa del pulso, el alfabeto de cercanos candelabros, el grito áspero del país.

Frotas las plegarias con remotas cabelleras de ceniza. Entre tanta oscuridad y envenenado el aliento, el insomnio revela circos decapitados y paraísos exorcizados por el moho.

En aquel lavatorio, la lengua aferrada al ataúd. Toda la avidez líquida de la ropa deshecha. Toda la mendicidad real de los ojos.

Hay algo que extraño: la plenitud de la farsa y el ajo fatal del paraíso. Y el eco enterrado del musgo.

Un árbol de asfalto rumia como el traje punzante de los alfileres.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

martes, 27 de noviembre de 2018

RIURE DEIXATAT

Imagen FB de Pere Bessó






RIURE DEIXATAT




De vegades només és el riure retorçat del temps. El riure que mor deixatat i derrotat. Camine entre carrers líquids i soledats humides. Camine sobre la sotsobra dels records. Camine entre un dol i un altre, com el gris dolent i dispers de la mort. Camine i ja és porfídia la meua sang derruïda. En cada ganivet de misèries es fonen les paraules, els peixos desfullats del calendari. És roig el blanc de la nit dessagnada, les violes pàl·lides de les gotes de tempesta al tòrax. A les ossades nues, el fred pur del fèretre.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




RISA DESLEÍDA




A veces sólo es la risa retorcida del tiempo. La risa que muere desleída y derrotada. Camino entre calles líquidas y húmedas soledades. Camino sobre la zozobra de los recuerdos. Camino entre un luto y otro, como el gris doliente y disperso de la muerte. Camino y ya es porfía mi sangre derruida. En cada cuchillo de miserias se derriten las palabras, los peces deshojados del calendario. Es rojo el blanco de la noche desangrada, los alhelíes pálidos de las gotas de tempestad en el tórax. En las osamentas desnudas, el frío puro del féretro.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga


domingo, 25 de noviembre de 2018

LLAMPADA DE LA FINESTRA


Imagen Pinterest






LLAMPADA DE LA FINESTRA




A l’ull la resplendor severa de les llampades quotidians: gira la ciutat en la finestra dels records, i aquell pou de secrets enmig de les engonals, el paradís de les aigües cegues, el pit terrible als costats del foc. Només escolte la forma humana del tacte, i els agònics noms que filtren llargs senders sexuals. Xiula el llindar del bosc indiscret amb bullents velers líquids. (La respiració s’ofega en el cànter disolt, mentre la fascinació del soterrani trenca els espills. A estones m’oblide dels axiomes per a viure l’efervescència del niu, entreobert a la migració dels ofegaments.)

En l’instant de la ferocitat cega, la veu cremada a l’illa. Ací, el peix assetjat en les ninetes.

Ací, la fam té murmuris aeris. Després els ulls de sal fins als turmells, el vertigen immòbil del cràter.

Després només l’eco i els incendis abolits. Creua l’horitzó lliurat. Dorm la llum amuntegada en el silenci.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





DESTELLO DE LA VENTANA




En el ojo el resplandor severo de los destellos cotidianos: gira la ciudad en la ventana de los recuerdos, y aquel pozo de secretos en medio de las ingles, el paraíso de las aguas ciegas, el pecho terrible en los costados del fuego. Sólo escucho la humana forma del tacto, y los agónicos nombres que filtran largos senderos sexuales. Silva el umbral del bosque indiscreto con hirvientes veleros líquidos. (La respiración se ahoga en el cántaro disuelto, mientras la fascinación del sótano rompe los espejos. A ratos me olvido de los axiomas para vivir la efervescencia del nido, entreabierto a la migración de los ahogos.)

En el instante de la ferocidad ciega, la voz quemada en la isla. Ahí, el pez sitiado en las pupilas.

Aquí, el hambre tiene murmullos aéreos. Luego los ojos de sal hasta los tobillos, el vértigo inmóvil del cráter.

Luego el eco solamente y los incendios abolidos. Cruza el horizonte entregado. Duerme la luz amontonada en el silencio.
.
Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga