jueves, 1 de noviembre de 2018

CRISTALL INCONSCIENT

Imagen FB de Pere Bessó





CRISTALL INCONSCIENT




Camine per les aixàrcies de l’hivern desproveït de sabates. Enmig de la gent les glopades de cànters remots, la boirina que a estones sembla un llast de núvols grocs. Camine i és l’herència del riu incessant, tot i que no siguen les mateixes aigües amb els seus braços salats. (A vegades és lleu la paraula lluerna entre tanta obscenitat. O sord l’eco dels ulls en la fisonomia de l’eco. O vident el llampec reflectit en l’espill. O mitja llum fregant la pell convulsa de la vigília.)

Sempre són estranys els carrers o les parets o les tàpies que sagnen la seua herència. Les parets que no responen, les portes cegues del tot dels cementiris, la cendra tremolosa de les finestres.

Cada ombra resa els seus pessics de sal: els espais degollats per l’espessor, les lianes imponderables de l’alé.

(Sempre ens toca obrir l’infinit amb claus de fum. I tocar les setmanes sense ningú i mossegar el cactus que travessa la gola.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





CRISTAL INCONSCIENTE 




Camino sobre las jarcias del invierno desprovisto de zapatos. En medio de la gente las bocanadas de remotos cántaros, la neblina que a ratos parece un chingaste de nubes amarillas. Camino y es la herencia del río incesante, aunque no sean las mismas aguas con sus brazos salados. (A veces es leve la palabra luciérnaga entre tanta obscenidad. O sordo el eco de los ojos en la fisonomía del eco. O vidente el relámpago reflejado en el espejo. O media luz rozando la piel convulsa de la vigilia.)

Siempre son extrañas las calles o las paredes o los tapiales que sangran su herencia. Las paredes que no responden, las puertas profundamente ciegas de los cementerios, la ceniza temblorosa de las ventanas.

Cada sombra reza sus puchitos de sal: los espacios degollados por la espesura, los bejucos imponderables del aliento.

(Siempre nos toca abrir el infinito con llaves de humo. Y tocar las semanas sin nadie y morder el cactus que atraviesa la garganta.)
.
Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

martes, 30 de octubre de 2018

CLAREDAT DE LA NIT

Imagen FB de Pere Bessó






CLAREDAT DE LA NIT




Mai no torní a veure el sucre de pell del teu cos, ni la fletxa cremada del migdia, ni la saliva desbaratada xiuxiuejant a cau d’orella. Mai els gossos inclements ensumant la roba al pati de la casa, mai el davantal de dolor mossegat pels tragins de l’hivern. (Oblide que la guerra s’endugué les nostres alegries i que des de llavors, el dol travessa el parenostre; oblide la rosa inexorable dels teus ulls, però no el pit amb aroma a terra mullada, però no el buit que calla com un ganivet.)

Davant de cada tret enfosquiren els braços. Foscos els peus i les finestres, fosca la sang en les illades. Supose que llavors les claus feien olor a harmònica i que la roba sobrava als ulls.

Tot ens canvià de sobte. Perguérem els rellotges i la fam. Perguérem la fruita roja de la rosada.

—Ara vagareges pels carrers de Des Moines, o Cedar Rapids amb un silenci de granit; jo continue trencant-me els ulls als trens…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





CLARIDAD DE LA NOCHE




Nunca volví a ver el azúcar de piel de tu cuerpo, ni la flecha quemada del mediodía, ni la saliva desbaratada susurrando al oído. Nunca los perros inclementes olfateando la ropa en el patio de la casa, nunca el delantal de dolor mordido por los trajines del invierno. (Olvido que la guerra se llevó nuestras alegrías y que desde entonces, el luto atraviesa el padrenuestro; olvido la rosa inexorable de tus ojos, pero no el pecho con aroma a tierra mojada, pero no el vacío que calla como un cuchillo.)

Ante cada disparo se hicieron oscuros los brazos. Oscuros los pies y las ventanas, oscura la sangre en los ijares. Supongo que entonces las llaves tenían olor a armónica y que la ropa sobraba en los ojos.

Todo nos cambió de golpe. Perdimos los relojes y el hambre. Perdimos la fruta roja del rocío.

—Ahora deambulas por las calles de Des Moines, o Cedar Rapids con un silencio de granito; yo, sigo rompiéndome los ojos en los trenes…
.
Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

lunes, 29 de octubre de 2018

PETITORI DE LA GEBRADA

Imagen FB de Pere Bessó





PETITORI DE LA GEBRADA




Queda’t en la mort del meu riure, en la sargantana afònica de les meues nits, o en aquest dibuix de caricatura que mossega benèficament les meues temples. Queda’t en les estries més gruixudes de l’ànsia, com una cérvola aromada d’estranyeses. Al capdavall, triturat el paladar, no hi haurà majors sobresalts en la boca, ni més al·luvions en aquest temps de terror que ens aplega.

Ofereix-me el record per eixugar el dolor: la memòria és un cadàver dolorós en les parpelles. Sigues llum quieta en la rapinya de les mortalles, o un tsunami de randes immòbils. Sigues pacient amb la brasa que propicia cànters de brasa i espetecs inesgotables.

Llepa amb mi la bromera que brolla del arpó vertical dels cementiris. Queda’t només corbada i dúctil, tan familiar com els colps perpetus del botxí.

Dissol-me emmig del dringar d’una tempesta de caragols.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




PETITORIO DE LA ESCARCHA




Quédate en la muerte de mi risa, en la lagartija afónica de mis noches, o en ese dibujo de caricatura que muerde benéficamente mis sienes. Quédate en las estrías más gruesas del ansia, como una cierva aromada de extrañezas. A fin de cuentas, triturado el paladar, no habrá mayores sobresaltos en la boca, ni más aluviones a este tiempo de terror que nos sucede.

Ofréceme el recuerdo para enjugar el dolor: la memoria es un cadáver doloroso en los párpados. Sé luz quieta en la rapiña de las mortajas, o un tsunami de encajes inmóviles. Sé paciente con la brasa que propicia cántaros de ascua e inagotables chasquidos.

Lame conmigo los espumarajos que brotan del arpón vertical de los cementerios. Sólo quédate curvada y dúctil, tan familiar como los golpes perpetuos del verdugo.

Disuélveme en medio del tintineo de una tormenta de caracoles.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

MUTS ENCANTAMENTS

Imagen FB de Pere Bessó





MUTS ENCANTAMENTS




El brazo nebuloso de la naturaleza amontona los olores de la tarde en la carroza extinguida del crepúsculo.
Gui Rosey




En aquesta evidència de l’èter ens abraça l’efímera sang dels noms: a voltant juga la ganyota amb el seu didal d’ombres amb crosses. Tot d’una es refreden les estàtues tot i amb els seus embenats de granit. Ens mossega la mudesa sobtada dels somnis i la rauxa de dunes de la demència. En el cràter de la ferida descobresc el carnaval de l’udol i el remot ocell del parrac. (Malgrat la rugositat de la salmorra, sona el tambor del tacte damunt de les teues cuixes hirsutes, salvajes, en aquella rosa d’escuma.)

—Davant de les ales violentes de la fogaina, només els orgasmes de sal al celler solitari del crit. Ací la bèstia incandescent del cresol, o la bresca d’abismes de les lluernes.

Giren els colibrís en la branqueta desplomada dels encantaments. Un tren de sospirs és la pròpia guspira, el roig devastat de les fulles, l’ombra tosca de la pèrdua. Ací, un bassal de malsons llepa la guitarra eixuta de l’horitzó.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ






MUDAS ENCANTACIONES





El brazo nebuloso de la naturaleza amontona los olores de la tarde en la carroza extinguida del crepúsculo.
Gui Rosey




En esta evidencia del éter nos abraza la efímera sangre de los nombres: alrededor juega la mueca con su dedal de sombras con muletas. De pronto se resfrían las estatuas aun con sus vendajes de granito. Nos muerde la mudez repentina de los sueños y el arrebato de dunas de la demencia. En el cráter de la herida descubro el carnaval del aullido y el remoto pájaro del harapo. (Pese a la rugosidad de la salmuera, suena el tambor del tacto sobre tus muslos hirsutos, salvajes, en aquella rosa de espuma.)

—Ante las alas violentas de la fogata, sólo los orgasmos de sal en la bodega solitaria del grito. Ahí la bestia incandescente del candil, o el panal de abismos de las luciérnagas.

Giran los colibrís en la ramita desplomada de las encantaciones. Un tren de suspiros es la propia centella, el rojo devastado de las hojas, la sombra tosca del extravío. Aquí, un charco de pesadillas lame la guitarra desabrida del horizonte.
.
Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga