martes, 28 de agosto de 2018

ESCARRANSIMENT

Imagen FB de Pere Bessó





ESCARRANSIMENT




En l’imminent, la corporeïtat desmemoriada i el seu alé inflat. Potser, així, l’ànima d’estar cega. Tot just la claredat i la ferida engangrenada, l’odi que ens abraça i suborna. De l’amor, supuren els fèretres i la rosa en embolcalls d’asfalt. Ja finit, no serveix la rosada descalça de la terra.

(Sempre ens fa mal a les aixelles el centelleig desplomat de les pors i els cantons de vinagre del sanglot. Després de tot, ningú no escapa a l’embardissatge de les dents quan vivim de comptat les malapteses.)

És llarg el país del nostre naixement i el seu greu lletreig de certituds. La seua foscor successiva és un revòlver com la veu de cendra en la memòria. Un desperta cada dia amb l’ardor d’una llàgrima, o aquella imatge d’ossos de la infància.

El cor capitula, de vegades, en les finestres de la pluja.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït del romanés al català per PERE
BESSÓ




DESMEDRO




En lo inminente, la corporeidad desmemoriada y su henchido aliento. Quizás, así, el alma de estar ciega. Apenas la claridad y la herida engangrenada, el odio que nos abraza y soborna. Del amor, supuran los féretros y la rosa en envoltorios de asfalto. Ya fenecido, no sirve el rocío descalzo de la tierra.

(Siempre nos duele en las axilas el centelleo desplomado de los miedos y las esquinas de vinagre del sollozo. Después de todo, nadie escapa al zarceo de los dientes cuando vivimos de contado las torpezas.)

Es largo el país de nuestro nacimiento y su grave deletreo de certidumbres. Su oscuridad sucesiva es un revólver como la voz de ceniza en la memoria. Uno despierta cada día con el ardor de una lágrima, o aquella imagen de huesos de la infancia.

El corazón capitula, a veces, en las ventanas de la lluvia.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga


ESTAT DE PARANOIES

Imagen FB de Pere Bessó






ESTAT DE PARANOIES




S’alcen esquerdes o fenedures com muralles i hi ha gossos que trauen el cap a les escasses pluges que cauen: mentre dorm algú desembarca en l’altra riba dels litorals. Finalment, l’Hades pot tornar-nos a les pors velles, a la roba interior liquada, o a les estepes dissecades de la fetor. (Ara necessite un almanac per a veure cap a on va la primavera, les mosques damunt del pa i els laberints desvetlats del vent.)

Tota l’alegria ha sigut furtada en ple migdia per la ira i el dubte. Entre les altes soledats de la ciutat, un mira, esglaiat, la llum cega que es desfulla desterrada de l’arbre.

Es fa fosc en el cendrer dels déus. Contra les voravies rovellades, els grocs que creuen els estralls de les ombres. (Al límit del viscut, algú encara respira.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





ESTADO DE PARANOIAS




Se levantan grietas o hendiduras como murallas y hay perros que se asoman a las pocas lluvias que caen: mientras duermo alguien desembarca en la otra orilla de los litorales. Al final, el Hades puede volvernos a los viejos miedos, a la ropa interior licuada, o a las estepas disecadas del hedor. (Ahora necesito un almanaque para ver hacia dónde va la primavera, las moscas sobre el pan y los laberintos develados del viento.)

Toda la alegría ha sido robada en pleno mediodía por la ira y la duda. Entre las altas soledades de la ciudad, uno mira, asustado, la luz ciega que se deshoja desterrada del árbol.

Anochece en el cenicero de los dioses. Contra las aceras oxidadas, los amarillos que cruzan los estragos de las sombras. (Al límite de lo vívido, alguien respira, todavía.)

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

domingo, 26 de agosto de 2018

PAISATGE UN

Imagen FB de Pere Bessó





PAISATGE UN




Era només aquella paret de set ofegada i la silueta cremada de les paraules: la claredat té aquests diàlegs obscurs dels calabossos i el desvetlament abissal del tòrax. (Encara recorde els litorals niats al seu melic i la boca d’aigua anunciant l’avidesa i el jardí dens, a prop de les meues mans.)

Entre tants rituals, l’absurd, potser dels mars dessagnats, o aquest perdurar sense assaciar-se en l’obliquïtat.

Devastats els espills, les resplendors fosques del posseït, les solapes arrapades del giratori. Enmig de tanta usura, un es queda vivint entre les esquerdes desviscudes del costat.

Crema l’ala amb el resquill en el ràfec del diürn. (Sí, són segles de vetlar l’encens de genollons damunt de la cendra.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




PAISAJE DESNUDO




Era sólo aquella pared de sed ahogada y la silueta quemada de las palabras: la claridad tiene esos diálogos oscuros de los calabozos y el desvelo abisal del tórax. (Todavía recuerdo los litorales anidados en su ombligo y la boca de agua anunciando la avidez y el jardín denso, cercano a mis manos.)

Entre tantos rituales, el absurdo, acaso de los mares desangrados, o ese perdurar sin saciarse en la oblicuidad.

Devastados los espejos, los resplandores oscuros de lo poseso, las solapas arañadas de lo giratorio. En medio de tanta usura, uno se queda viviendo entre las grietas desvividas del costado.

Arde el ala con la esquirla en el alero de lo diurno. (Sí, son siglos de velar el incienso de rodillas sobre la ceniza.)

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

sábado, 25 de agosto de 2018

ROSTOLLS DE L’INFRAMÓN

Imagen FB de Pere Bessó





ROSTOLLS DE L’INFRAMÓN 




Dins de la viola, la llum és blanca com la veu de Llàtzer,
com l’incisivament inquietant.
Maduren els buits a l’aguait d’un arquer.
—Clave la meua ombra en l’ocell tardívol de la vesprada, en la pudor
del desús de les llambordes,
en la nuesa esguitada de tristesa.
Retorn als cavalls destrossats del pus i a la bulla
dels morts,
a la història purulenta de les humitats retallades.

Sempre resulta fosc el sanglot inusitat i la seua placenta.
Al voltant del meu propi escapçament, els llocs comuns
de la boira: els antres foscos al paladar,
i aquesta mena de resistència a les veleïtats prostituïdes.

(Estreny els rostolls de l’inframón i dissolc les seues mirades.)

—Em quede amb la glòria que em donen les anihilacions.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





RASTROJOS DEL INFRAMUNDO 




Dentro del alhelí, la luz es blanca como la voz de Lázaro,
como lo incisivamente inquietante.
Maduran los vacíos a la espera de un arquero.
—Clavo mi sombra en el pájaro tardío de lo tarde, en el hedor
del desuso de los adoquines,
en la desnudez salpicada de tristeza.
Regreso a los caballos destrozados del pus y al bullicio
de los muertos,
a la historia purulenta de las humedades cercenadas.

Siempre resulta hosco el sollozo inusitado y su placenta.
Alrededor de mi propia decapitación, los lugares comunes
de la niebla: los antros oscuros en el paladar,
y esta suerte de resistirme a las veleidades prostituidas.

(Arreo los rastrojos del inframundo y disuelvo sus miradas.)

—Me quedo con la gloria que me dan las aniquilaciones.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga