MANTRA

Imagen FB de Pere Bessó

MANTRA

Semiconscient el centaure en la seua vigília, l’orgasme del somni dels déus, la brasa còsmica en la respiració immemorial: el gen de la saviesa estel·lar distribueix la seua heretat de grifs dansants. Retorn al remot de l’epifania, al bufament infinit de la sang. En l’inaprehensible de les asimetries, el pla inefable dels cercles que donen vida a la nuesa de l’hermetisme. Et celebre, pol·len del meu origen per a navegar, si és possible, entre catacumbes on el pensament buida els seus oblits.

(A l’espill orb, les aigües glacials, l’àtom de les meues edats com els fluids del karma. El riu interior s’obri i, amb la seua mà ígnia, fa de la ferida el seu propi coneixement.)

Mai no deixem de ser, enmig de sols verds, el desconegut. Des de la muntanya veiem el sol de l’ombra, la pregària premonitòria de la taula i la seua procreació.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

MANTRA

Semiconsciente el centauro en su vigilia, el orgasmo del sueño de los dioses, el ascua cósmica en la respiración inmemorial: el gen de la sabiduría estelar distribuye su herencia de grifos danzantes. Regreso a lo remoto de la epifanía, al soplo infinito de la sangre. En lo inasible de las asimetrías, el plano inefable de los círculos que dan vida a la desnudez del hermetismo. Te celebro, polen de mi origen para navegar, si es posible, entre catacumbas donde el pensamiento vacía sus olvidos. 

(En el espejo ciego, las aguas glaciales, el átomo de mis edades como los fluidos del karma. El río interior se abre y, con su mano ígnea, hace de la herida su propio conocimiento.)

Nunca dejamos de ser, entre soles verdes, lo desconocido. Desde la montaña vemos el sol de la sombra, la plegaria premonitoria de la mesa y su procreación.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018

©André Cruchaga

LASCÍVIA

Imagen FB de Pere Bessó

LASCÍVIA

És difícil abstindre’m dels peixos líquids que bracegen en els teus mugrons de sucre i infinit. Ho sé en veure-hi la humitat del país que em conté, aquest cingle d’aventura en la pell de l’ull. Cada nuesa va deixant els vestigis del riu que ha trencat el dic de la carn delerada. Al mural dels espills, el teu sexe és una faula de fragants ales: de sempre, supose, la despulla és una flauta. Transitem fins al desencert de la gota desvetlada. Sortosament, no hi ha indigència possible en la teua illa, ni atavismes.

(És clar que no hi ha absoluts en aquest hivern de la terra. Només el bé comú de l’ànsia subterrània i el foc ascendint sense titubeigs a l’escriptura. Al capdavall el somni és una altra ombra diluïda en la saliva. Un altre horitzó implacable sobre el teu tòrax.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

LASCIVIA

Es difícil abstenerme de los peces líquidos que bracean en tus pezones de azúcar e infinito. Lo sé al ver la humedad del país que me contiene, ese risco de aventura en la piel del ojo. Cada desnudez va dejando los vestigios del río que ha roto el dique de la carne anhelada. En el mural de los espejos, tu sexo es una fábula de fragantes alas: desde siempre, supongo, el despojo es una flauta. Transitamos hasta el desatino de la gota develada. Por suerte, no hay indigencia posible en tu isla, ni atavismos.

(Claro que no existen absolutos en este invierno de la tierra. Sólo el bien común del ansia subterránea y el fuego ascendiendo sin titubeos a la escritura. Al cabo el sueño es otra sombra diluida en la saliva. Otro horizonte implacable sobre tu tórax.)

NIT

Imagen FB de Pere Bessó

NIT

La música és espectral cremant-se en les meues palpebres.
Sobre la boira respira la foguera:
Aguaiten els horrors en la carn i fa mal l’avidesa agònica
de l’arna i els terraplens.

No hi ha lloc per a resguardar l’entranya, llevat del fèretre.

Tampoc no hi ha enigma en la foscor dels espills,

només la bèstia somnàmbula de les pors

i la pedra inconclusa dels que dormen a deshores.

M’envaeix la fatalitat de la fullaraca, l’ombra de l’enderroc
dels hivernacles:

(la nit em persegueix amb el seu sutge i gratuïta obsessió.)

Cada vegada he de canviar de roba
i ensucrar
l’aigua negra de l’opacitat.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

NOCHE 

La música es espectral quemándose en mis párpados.
Sobre la bruma respira la hoguera:
Acechan los horrores en la carne y duele la avidez agónica
de la polilla y los terraplenes.

No existe lugar para resguardar la entraña, salvo el féretro.

Tampoco hay enigma en la oscuridad de los espejos,
sólo la bestia sonámbula de los miedos
y la piedra inconclusa de los que duermen a deshoras.

Me invade la fatalidad de la hojarasca, la sombra del escombro
de los invernaderos:

(la noche me persigue con su hollín y gratuita obsesión.)

Cada vez debo cambiar de ropa
y azucarar
el agua negra de la opacidad.

De: “Antípodas del espejo”, 2018

©André Cruchaga

TESTIMONIATGE

Imagen FB de Pere Bessó

TESTIMONIATGE

Tota la humitat és inenarrable, les gotetes de suor en cada mossegada o aquesta tortura famolenca de les depredacions. Sempre m’he acomiadat en cada porta de promontoris de cadàvers i de cofres que mai no poguí agafar amb les mans. En trencar l’alba, la llet fosca del cerç i aquesta sensació de dies amb caretes i tristeses com un plat buit. (L’única certesa és la cendra verge de la ràfega entre tants buits com deixa l’encanteri.)

La realitat és aquest altre somni d’indigències: òbric les portes i em cargole en la intimitat dels mocadors. —Tot ho ompli a caramull l’al·legoria fàtua del temps.

Poema d'ANDRÉ CRUCHAGA traduüt en català per PERE BESSÓ

TESTIMONIO

Toda la humedad es inenarrable, las gotitas de sudor en cada mordida o esa tortura hambrienta de las depredaciones. Siempre me he despedido en cada puerta de promontorios de cadáveres y de cofres que nunca pude asir con las manos. Al amanecer, la leche oscura del cierzo y esa sensación de días con máscaras y tristezas como un plato vacío. (La única certidumbre es la ceniza virgen de la ráfaga entre los tantos vacíos que deja el hechizo.)

La realidad es ese otro sueño de indigencias: abro las puertas y me enrosco en la intimidad de los pañuelos. —Todo lo colma la alegoría fatua del tiempo.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018

©André Cruchaga