lunes, 30 de julio de 2018

CONFESSIÓ

Imagen FB de Pere Bessó




CONFESSIÓ




Sé de la mitjanit i del descens a llocs irreconeixibles: ací, l’esbarzer atapeït en la carn, el buit com una altra boca en els abeuradors de l’infinit.

Sé dels que caven la terra i després moren. Hi ha fusteries ofegades com la dansa del foc en els meus braços desarmats. (Un, però, conté l’ocell que duu al tòrax per tal de morir a l’uníson, com el crit retallat d’una harmònica.)

Sé, després de llegir Kafka o Joyce, dels insomnis dels gossos, o de la son que s’apropia dels ossos i s’amuntega com el fum cansat als àpexs de la veu.

Avui, per cert, creixen les ombres i a fosques, ací, el tren de la demència i molts noms en la penombra.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




CONFESIÓN




Sé de la medianoche y del descenso a lugares irreconocibles: ahí, la zarza apretada en la carne, la oquedad como otra boca en los abrevaderos de lo infinito.

Sé de quienes cavan la tierra y después mueren. Hay carpinterías ahogadas como la danza del fuego en mis brazos desarmados. (Uno, sin embargo, contiene al pájaro que lleva en el tórax a fin de morir al unísono, tal el grito cercenado de una armónica.)

Sé después de leer a Kafka o Joyce, de los insomnios de los perros, o del sueño que se apropia de los huesos y se agolpa como el humo cansado en los extremos de la voz.

Hoy, por cierto, crecen las sombras y a oscuras, aquí, el tren de la demencia y muchos nombres en la penumbra.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
©André Cruchaga

domingo, 29 de julio de 2018

MANUSCRIT DE LA DESHORA

Imagen FB de Pere Bessó






MANUSCRIT DE LA DESHORA




Ací en el meu disbarat, la teua falda travessant el meu crit, les nits fúnebres i els carrers desolats del món: tot em cega fins i tot el sucre contingut en el diccionari dels teus porus.

Res no és alié a l’escala febril dels ulls, ni a les multituds que fendeixen les andanes, ni a la nuesa que ens acull en la claredat de la nit. (Al llim de la pell ens abandonem com els buits que deixen els habitants en una ciutat deserta.)

—Però tot és efímer i ho saps. Després és només l’ombra deixada a les golfes, morosa i groga en la infinitud de la memòria.

Ho sé —dius—, quan es tracta d’inventariar les absències i repassar la història. Creix el fons de la nit: la funció secreta dels espills.

D’aquella época només els manuscrits escrits de la deshora.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




MANUSCRITO DE LA DESHORA




Aquí en mi desatino, tu regazo atravesando mi grito, las noches fúnebres y las calles desoladas del mundo: todo me ciega hasta el azúcar contenido en el diccionario de tus poros.

Nada es ajeno a la escalera febril de los ojos, ni a las multitudes que hienden los andenes, ni a la desnudez que nos acoge en la claridad de la noche. (En el limo de la piel nos abandonamos como los vacíos que dejan los habitantes en una ciudad desierta.)

—Pero todo es efímero y lo sabes. Después es sólo la sombra dejada en el desván, morosa y amarilla en la infinitud de la memoria.

Lo sé —dices—, cuando se trata de inventariar las ausencias y repasar la historia. Crece el fondo de la noche: la función secreta de los espejos.

De aquella época sólo los manuscritos escritos de la deshora.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
©André Cruchaga

sábado, 28 de julio de 2018

TOMBA REVELADA

Imagen FB de Pere Bessó





TOMBA REVELADA




Cintra de vertígens el llamp, la fortalesa moradenca del cucleig. És un món de colibrís, la impudícia de la fruita i la seua floració a la boca i la seua incandescència de pólvora a les vísceres. (Des del fons ens cau el crit del mar i el seu violent nom de ruptura: l’onatge il·lumina els olors possibles.)

Recordes el país que tinguérem en les nostres pèrdues? Supose que ací és encara la taula impossible i les seues penúries somnàmbules.

—A la posta, el plom esvaït de la llunyania, dens fins al toll de la manta, atroç com un escalpel en el patíbul.

Ara, lluny, el miratge gangrenat de les teues illades, el pantà del sexe mossegat pel martiri. (Portem un sens nombre de morts en la nostra memòria: caminen de puntetes cada vegada que ens contagien els tions de la història.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




TUMBA REVELADA




Cimbra de vértigos el rayo, la fortaleza cárdena del graznido. Es un mundo de colibrís, la impudicia de la fruta y su floración en la boca y su incandescencia de pólvora en las vísceras. (Desde el fondo nos cae el grito del mar y su violento nombre de ruptura: el oleaje alumbra todos los olores posibles.)

¿Recuerdas al país que tuvimos en nuestros extravíos? Supongo que ahí está todavía la mesa imposible y sus penurias sonámbulas.

—En la posta, el plomo desvanecido de la lejanía, denso hasta el charco de la cobija, atroz como un escalpelo en el patíbulo.

Ahora, lejos, el espejismo engangrenado de tus ijares, el pantano del sexo mordido por el martirio. (Llevamos sinnúmero de muertos en nuestra memoria: caminan en puntillas cada vez que nos contagian los tizones de la historia.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
©André Cruchaga

viernes, 27 de julio de 2018

SET DEL COS

Imagen FB de Pere Bessó





SET DEL COS




Nua la set del cos en la seua història d’ombra i silenci: una esquerda de buits baixa buscant la ribera dels trens. (Enmig de l’espill, la infantesa i el seu àvid desvari de joguets. Aquella paraula o llum transitòria de l’ull principiant.)

Ha mort tot. Cada cosa comença a desprendre cendra. (La teua boca i la tremolor que ens ajuntava, el vol i aquest despertar a soles; el dol i la pluja a l’esquena. Sí, els meus ulls resten en cada paraula que mor, en aquesta distància que mai no ens perdona.)

Entre ahir i hui em sobreviu el teatre i la fam agonitzant del calendari i més d’alguna execució a què ens remet l’espill.

A vegades fa por tanta set acumulada, potser perquè les clivelles mai no acaben de tancar-se. Només sé que enfollesc a l’ensopegada del precipici. (Sempre em crema el despietat de la teua gruta.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




SED DEL CUERPO




Desnuda la sed del cuerpo en su historia de sombra y silencio: una grieta de vacíos baja buscando la ribera de los trenes. (En medio del espejo, la niñez y su ávido desvarío de juguetes. Aquella palabra o luz transitoria del ojo principiante.)

Ha muerto todo. Cada cosa empieza a desprender ceniza. (Tu boca y el temblor que nos unía, el vuelo y este despertar a solas; el luto y la lluvia sobre mis hombros. Sí, mis ojos están en cada palabra que muere, en esa distancia que nunca nos perdona.)

Entre ayer y hoy me sobrevive el teatro y el hambre agonizante del calendario y más de alguna ejecución a la que nos remite el espejo.

A veces da miedo tanta sed acumulada, acaso porque les grietas nunca acaban de cerrarse. Sólo sé que enloquezco a los traspiés del precipicio. (Siempre me quema lo despiadado de tu gruta.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
©André Cruchaga