martes, 1 de mayo de 2018

PETICIÓ

Imagen cogida del FB de Pere Bessó






PETICIÓ




Deixa’m ací al costat del crit de la meua mort. (Em farte del nostre temps i de laseudomoral dels xàfecs de decència en les vitrines, del mal d’ull utilitari i de les fanfàrries de l’olfacte.)

—Jo no puc negar la febre de les meues crispacions, ni la perversitat de la misèria quan colpeix la butxaca. Ni aquest mos grotesc que em dóna el desdeny.

Deixa’m consolar enmig del foc el buit de les meues palpebres.

Al firmament jau l’ocell dels somnis. O la tempesta mossegant els dits del crepuscle.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït del romanés al català per PERE BESSÓ



PETICIÓN




Déjame aquí junto al grito de mi muerte. (Me harto de nuestro tiempo y de la seudomoral de los chubascos de decencia en las vitrinas, del mal de ojo utilitario y de las fanfarrias del olfato.)

—Yo no puedo negar la fiebre de mis crispaciones, ni la perversidad de la miseria cuando golpea el bolsillo. Ni esta grotesca mordida que me da el desdén.

Déjame consolar entre el fuego, el vacío de mis párpados.

En el firmamento yace el pájaro de los sueños. O la tormenta mordiendo los dedos del crepúsculo.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga

lunes, 30 de abril de 2018

COINCIDÈNCIES

Imagen cogida del FB de Pere Bessó






COINCIDÈNCIES




Només coincidesc de nou amb els morts de la terra. De vegades amb l’inerme de l’ombra destruïda.

A qui acudesc després de perdre’m entre parets incendiades de cecs, —fa mal la flor de mort i el cos en el moment de les copulacions, enmig d’aquestes rodalies afonades del cansament.

Mai no he sabut si els abandons són transitoris, en aquest resplendor quasibé cec de la vesprada. (Escric des de la flegma i l’abominable de la història.)

—Hi ha tantes coincidències embolcallant el meu cos amb la terra.

(Sobrevenen tants buits com l’alienació de les parets en la consciència; massa forats per a una psicoanàlisi completa.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ



COINCIDENCIAS




Yo sólo vuelvo a coincidir con los muertos de la tierra. A veces con lo inerme de la sombra destruida.

A quién acudo después de perderme entre paredes incendiadas de ciegos, —duele la flor de muerto y el cuerpo en el momento de las copulaciones, entre esas cercanías hundidas del cansancio.

Nunca supe si los abandonos son transitorios, en este resplandor apenas ciego de la tarde. (Escribo desde la flema y lo abominable de la historia.)

—Hay tantas coincidencias al arropar mi cuerpo con la tierra.

(Sobrevienen tantos vacíos como la enajenación de las paredes en la conciencia; muchos agujeros para un psicoanálisis completo.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga

PANORAMA

Imagen cogida del FB de Pere Bessó






PANORAMA




Fluïa l’escàndol com un fil d’abelles: era el deliri líquid de l’insondable, aquesta tortura domèstica de les depredacions.

Ens n’anàrem caminant sobre el perill que suposen les espessors. Cap a la terra promesa, sobrevola, primer la fam i els seus esgarranys.

Ací, alçada la branca del corrent, fins al sens fi que reclama la febrilitat per oblidar els absoluts.

I, per si de cas, una olor a escapularis, a glòria consumada.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




PANORAMA




Fluía el escándalo como un hilo de abejas: era el delirio líquido de lo insondable, esa tortura doméstica de las depredaciones.

Nos fuimos caminando sobre el peligro que suponen las espesuras. Hacia la tierra prometida, sobrevuela, primero el hambre y sus desgarraduras.

Ahí, alzada la rama de la corriente, hasta el sinfín que reclama la febrilidad para olvidar los absolutos.

Y por si acaso, un olor a escapularios, a gloria consumada.


De “Poemas del descreimiento”, 2018
© André Cruchaga

viernes, 27 de abril de 2018

ULLS DE SOLEDAT

Imagen cogida del FB de Pere Bessó






ULLS DE SOLEDAT




Ja es fa fosc de bell nou i el silenci m’acull en la seua pell arrencada al temps.

—Mai no eixí dels ulls trencats de la soledat. Mai de l’albir desitjat en la meua gola.

(Només fou mirar mullant-se els meus braços. Només fou veu llunyana la paraula inacabada a la finestra.)

—Ho sé —em diu el coneixement dels meus ulls— enmig de tantes vigílies, tancada l’ombra perseguida.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




OJOS DE SOLEDAD




Ya anochece otra vez y el silencio me acoge entre su piel arrancada al tiempo.

—Nunca salí de los ojos rotos de la soledad. Nunca del albedrío deseado en mi garganta.

(Fue sólo mirar mojándose mis brazos. Fue sólo voz lejana la palabra inacabada en la ventana.)

—Lo sé, —me dice el conocimiento de mis ojos—, en medio de tantas vigilias, cerrada la sombra perseguida.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga