viernes, 20 de abril de 2018

FUGACITAT

Imagen cogida del FB de Pere Bessó







FUGACITAT




Davant de les mentides de la roba, l’empremta fugaç de la boca. En la respiració destruïda els rius bruts del sanglot i la febrilitat del fum i el revés trencat de les frontisses. (La por ha endurit com el cavall cec del granit.)

Res no porte, ni tan sols els records del darrer batec.

Mai no he sabut en quina orfandat he anat avançant.
Tampoc cap a on peregrinen les setmanes.

Vaig, pas a pas, desdibuixant-me als ulls, enmig de la boira.
(Ella ho sabia en oferir-me una llàntia de nit.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ




FUGACIDAD




Ante los embustes de la ropa, la fugaz huella de la boca. En la respiración destruida los sucios ríos del sollozo y la febrilidad del humo y el revés roto de los goznes. (El miedo ha endurecido como el caballo ciego del granito.)

Nada llevo, ni siquiera los recuerdos del último latido.

Nunca he sabido en qué orfandad he ido avanzando.
Tampoco hacia dónde peregrinan las semanas.

Voy, a cada paso, desdibujándome en los ojos, entre la niebla.
(Ella lo sabía ofreciéndome una lamparilla de noche.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga

jueves, 19 de abril de 2018

SALIVA DEL ROVELL

Imagen cogida del FB de Pere Bessó





SALIVA DEL ROVELL




En allò difús pul·lula la saliva del rovell i els seus fàstics.

En cada setmana l’esquinçall dels vestigis i la decrepitud
de les devastacions, els diàlegs confusos enmig de les ombres.

Sempre el segur és escrit en l’incert. 

Així ho diuen els caus de la nit i l’aigua
que s’escampa pels almanacs de l’espantall.

(Res no he d’afegir al cavall que duc al coll:
cap amulet no és foc innocent.
Tampoc no ho és aquest desterrament i la seua molsa de rosa nàufraga.)

Ja la pseudomoral llançà les seues espines als meus braços.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




SALIVA DEL MOHO




En lo difuso pulula la saliva del moho y sus ascos.

En cada semana el jirón de los vestigios y la decrepitud
de las devastaciones, los diálogos confusos entre las sombras.

Siempre lo seguro está escrito en lo incierto. 

Así lo dicen las madrigueras de la noche y el agua
que se desparrama sobre los almanaques del espantapájaros.

(Nada tengo que añadir al caballo que llevo al cuello:
ningún amuleto es inocente fuego.
Tampoco lo es este destierro y su musgo de rosa náufraga.)

Ya la seudomoral lanzó sus espinas a mis brazos.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga

miércoles, 18 de abril de 2018

LLOT

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




LLOT




Reste damunt de la pedra de la ferida: mai no fou possible l’oblit. Sempre el costum de la demència i el obrellaunes del deliri.

(Sovint hi ha somnis i agonies i llits dels que no es pot fugir, ni del llot de l’ombra.)

Tot resta en l’intangible dels cossos enderrocats. Com la glopada de crits enfebrida de la cendra. Com l’aigua en el xiprer dels somnis.

De vegades només escabotem la ràfega caiguda en la runa, sense que la raó ens arrossegue en la seua escomesa.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




LÉGAMO




Estoy sobre la piedra de la herida: jamás fue posible el olvido. Siempre la costumbre de la demencia y el abrelatas del delirio.

(Con frecuencia hay sueños y agonías y lechos de los que no se puede huir, ni del légamo de la sombra.)

Todo queda en lo intangible de los cuerpos derrumbados. Como la bocanada de gritos enfebrecida de la ceniza. Como el agua en el ciprés de los sueños.

A veces sólo cercenamos la ráfaga caída en el escombro, sin que la razón nos arrastre en su embestida.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga




lunes, 16 de abril de 2018

SEMBRA

Imagen cogida del FB de Pere Bessó





SEMBRA




Damunt de les arenetes de la memòria, fa mal l’ardor de la teua carn i aquesta finestra del dol que encara perviu.

Cau el crit sobre la foguera: el món i els seus teulats cremen.

Res no s’apaga al sol de l’espiga, excepte la manta que amaga les ales, excepte la campana del renill a l’ombra de l’alba.

Ens afonem, ací, en la sembra de l’odre subterrani.

Encara resten més senderes i ciris en la febre: el degoteig no oblida el pou al qual pertany.

Bresca o erm, tot ens lliga.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ



SIEMBRA




Sobre las arenillas de la memoria, duele el ardor de tu carne y esa ventana del duelo que aún se vive.

Cae el grito sobre la hoguera: el mundo y sus tejados arden.

Nada apaga al sol de la espiga, salvo la cobija que esconde las alas, salvo la campana del relincho en la sombra del alba.

Nos hundimos en la siembra, ahí, del odre subterráneo.

Quedan todavía más senderos y cirios en la fiebre: el goteo no olvida el pozo al que pertenece.

Todo nos ata sea panal o páramo.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga