miércoles, 15 de marzo de 2017

RETRUNYS DE FOGUERA

Imagen cogida del FB de Pere Bessó





RETRUNYS DE FOGUERA


En la cendra de l’ocell els retrunys de la foguera i aquest fred cremat de l’aire en les aigües grogues del colp: la nuesa baveja en las conjuntures esberlades del ferment mentre la set es fa llum en la voracitat del temps de vegades se m'acut incinerar els muiracs del somni o escapçar-los amb el tall de les ombres tenallar-los amb les potes de l’agonia beure’ls en la gota arrugada d’alguna lluerna sense que s’immuten les espines

Dins de l’ull esvalotat de les teranyines l’alé corcat de l’esbufec el peltre clofollós de la nit el caliu mig oblidat del caos calle mentre la flama trenca amb la meua innocència —aquest retruny és l’ofec de la nostra intimitat

Venç l’unt amortallat creua el pètal de sang dins del torrent picotejant el tatuatge dels enrunaments

Enmig de tantes aigües seques el punyent de la boira i el remugar dels armaris de rebost i els xiprers de la follia…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ



RETUMBOS DE HOGUERA



En la ceniza del pájaro los retumbos de la hoguera y ese frío quemado del aire en las aguas amarillas del golpe: la desnudez babea en las coyunturas quebradas del fermento mientras la sed se hace luz en la voracidad del tiempo —a veces me da por incinerar los murciélagos del sueño o decapitarlos con el filo de las sombras atenazarlos con las patas de la agonía beberlos en la gota arrugada de alguna luciérnaga sin que se inmuten las espinas

Dentro del ojo alborotado de las telarañas el aliento carcomido del resuello el peltre cascarudo de la noche el rescoldo semiolvidado del caos callo mientras la flama rompe con mi inocencia —este retumbo es el ahogo de nuestra intimidad

Vence el tizne amortajado cruza el pétalo de sangre dentro del torrente picotea el tatuaje de los desmoronamientos

En medio de tantas aguas secas lo punzante de la niebla y el rumiar de las alacenas y los cipreses de la locura…
Barataria, 2017

lunes, 13 de marzo de 2017

ULL EN TERRA

Imagen cogida de la red




ULL EN TERRA



En l’ull de terra del pit, els rellotges de set i les seues extremitats. Sempre passa que en algun lloc: cascavellegen les vespes dels pensaments, verds de foc els ocells, embriacs de salmorra les gotelleres pestanyoses de les baldes. —Sempre acace el mínim buit enmig de la fullaraca i tot, en la bocamànega despassada dels trens, en els greixums de saliva dels colibrís. Sempre reste cec com les ombres indefinibles de les ales. Plou en la llibreria superior dels pins; en el recòndit, fumegen lents tambors i idolatries feréstegues. Qui presideix la llum després de tot?  Òbric l’ombra i la llum dels records i desfaig les teulades convulses d’aquells records o oblits.

En el silenci ossificat de les paraules, l’opulència cega de les palpebres. Voler agafar tots els impossibles, assaciar la set del proïsme. (Palpe l’atri dels sarcòfags; grate la terra insulsa de les setmanes.)

Hi ha ecos com pedres que ploren en l’alé i fetors de fusionat masoquisme. Enmig de les vèrtebres, només es veuen les infusions encobertes de la tortura quotidiana.

—En acabant, algú es renta les mans. Mans honrades del granit.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




OJO EN TIERRA



En el ojo de tierra del pecho, los relojes de sed y sus extremidades. Sucede siempre que en algún lugar: cascabelean las avispas de los pensamientos, verdes de fuego los pájaros, ebrios de salmuera los goterones pestañosos de las aldabas. —Siempre persigo hasta el más mínimo vacío en medio de la hojarasca, en la bocamanga desabrochada de los trenes, en las pringuitas de saliva de los colibrís. Siempre estoy ciego como las sombras indefinibles de las alas. Llueve en la librería superior de los pinos; en lo recóndito, humean lentos tambores y fieras idolatrías. ¿Quién preside la luz después de todo? Abro la sombra y la luz de los recuerdos y deshago los techos convulsos de aquellos recuerdos u olvidos.

En el silencio osificado de las palabras, la opulencia ciega de los párpados. El querer asir todo los imposibles, saciar la sed del prójimo. (Sobo el atrio de los sarcófagos; araño la tierra desabrida de las semanas.)

Hay ecos como piedras que lloran en el aliento y hedores de fusionado masoquismo. En medio de las vértebras, sólo se ven las infusiones solapadas de la tortura cotidiana.

—Después, alguien se lava las manos. Honradas manos del granito.
Barataria,2017






lunes, 6 de marzo de 2017

CORC DEL SOMNAMBULISME

Imagen cogida de la red





CORC DEL SOMNAMBULISME



Inflat de corc s’insinuen els somnambulismes i el seu gaudi de crit.
Una riallada desfà la pedra tosca dels camins.

Sempre al voltant dels filats d’aram de la por i les sogues enrotllades
al coll i la lluna groga penjant de les palpebres i els renills líquids
del miratge i els trossets de vidre furgant en els sentits.

S’enfilen les campanes callades de les teranyines, els repunts invàlids
Del cuir: cada cicatriu arrossega certes demències, aqueix nosaltres evasiu
del sutge en petits cresols de querosé.

Davant del proïsme envelleixen les robes segons les parets que ens enceguen
de toves i pals, segons la argamassa del grafit que no cessa.

La llinda de la melangia se’ns muestra convulsa, quasi com un carrer 
sojornat de pantalons únics i altars inenarrables.

Amb tot i l’aridesa dels incendis, me’n torne al precipici de la molsa 
invisible potser perquè allà puc anar descalç.

—Tot té sentit quan sagna el panteix de la infància.
Hi ha evidència de l’amargor dels escots i de les rugues retortes
del parpelleig: assota l’esquerp gargall dels ramats i el temps míser
entre les dents. L’atri tort dels braços.

Sagnen les escletxes de la respiració i el cantó albirat dels afores.
Mai la foscor no deixa de colpejar com un metall compulsiu.
Amerat de carrers no sent els ulls, ni el sarcasme del cel promés.

(A ella sempre li dic que s’allunye de les meues pestanyades de follia,
o que guarde el meu pressentiment sense antulls, en el seu melic)…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ



CARCOMA DEL SONAMBULISMO




Hinchado de carcoma se insinúan los sonambulismos y su regocijo de grito.
Una carcajada desanda la piedra pómez de los caminos.

Siempre alrededor las alambradas del miedo y las sogas enrolladas
al cuello y la luna amarilla colgando de los párpados y los relinchos líquidos
del espejismo y los güishtes hurgando en los sentidos.

Trepan las campanas calladas de las telarañas, los pespuntes inválidos
del pellejo: cada cicatriz arrastra ciertas demencias, ese nosotros evasivo
del hollín en pequeños candiles de querosene.

Ante el prójimo envejecen las ropas según las paredes que nos ciegan
de adobes y bahareque, según la argamasa del grafiti que no cesa.

El dintel de la melancolía se nos muestra convulso, casi como una calle
atemporalada de pantalones solos y altares inenarrables.

Con todo y la aridez de los incendios, me vuelvo al precipicio del musgo
invisible quizá porque allí puedo andar descalzo.

—Todo tiene sentido cuando sangra el juelgo de la infancia.
Hay evidencia del amargor de los escotes y de las arrugas retorcidas
del parpadeo: azota el hosco gargajo de los rebaños y el tiempo mísero
entre los dientes. El atrio torcido de los brazos.

Sangran las rendijas de la respiración y la esquina divisada de los afueras.
Jamás la oscuridad deja de golpear como un metal compulsivo.
Empapado de calles no siento los ojos, ni el sarcasmo del cielo prometido.

(A ella siempre le digo que se aleje de mis pestañazos de locura,
o que guarde mi pálpito sin anteojos, en su ombligo)…
Barataria, 2017

sábado, 4 de marzo de 2017

VAST PARPELLEIG

Imagen cogida del FB de Pere Bessó





VAST PARPELLEIG



Cap als forats que es formen en la soga, el vast parpelleig dels fèretres,
els darrers pensaments agregats al crepuscle,
l’ombra monòtona i impassible dels cossos: el confí apresona els ulls
al costat de l’aigua de sal que presideixen els sospirs.

Em capbusse en el coixí groc, rutilant dels trens.

Sempre és terrible divagar en el xiuxiueig d’algun pètal extingit;
algú segur que encara conserva algun respirador per als oblits.
Al voltant d’aquests vastos colps, cabotegen els enterramorts del silenci,
mentre la boira gargoteja algun panegíric.

Són vastes les morts penjades de l’alé. Un porta d’alguna manera,
trossets de tombes al costat,
nits de llampecs enrunant-se, esgarraps d’algun infern humit,
o senzillament bonys en els espills.

Cruixen les cartes i les targetes postals en la seua cal·ligrafia remolcada.

Descendeixen, es desclaven els paraigües solemnes del temps: una porta
grinyola i ageganta els meus laberints, els únics mots amb claus.
De tornada a la pàgina, el litoral remot d’ocells, els carrers oberts al paladar,
els crits gegants de les finestres.

—Espere ací, després de tot, el sermó vertical dels pedrenyals.

Entre el soroll d’un os i un altre, la fullaraca dels focs inaudibles.
Allà, a prop del sòl, la pell i el seu paraigües tou, els erms de la nit.
Mai no sabem amb certesa quant creix la set…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




VASTO PARPADEO


Hacia los agujeros que se forman en la soga, el vasto parpadeo de los féretros,
los postreros pensamientos agregados al crepúsculo,
la sombra monótona e impasible de los cuerpos: el confín aprisiona los ojos
junto al agua de sal que presiden los suspiros.

Me zambullo en la amarilla almohada, rutilante de trenes.

Siempre es terrible divagar en el cuchicheo de algún pétalo extinguido;
alguien, de seguro, conserva todavía algún respiradero para los olvidos.
Alrededor de esos vastos golpes, cabecean los sepultureros del silencio,
mientras la niebla garabatea algún panegírico.

Son vastas las muertes colgadas en el aliento. Uno lleva en cierta forma,
pedacitos de tumbas en el costado,
noches de relámpagos desmoronándose, rasguños de algún infierno húmedo,
o simplemente abolladuras en los espejos.

Crujen las cartas y las tarjetas postales en su remolcada caligrafía.

Descienden, se desclavan los paraguas solemnes del tiempo: una puerta
rechina y agiganta mis laberintos, las solas palabras con llaves.
De vuelta a la página, el litoral remoto de pájaros, las calles abiertas al paladar,
los gritos gigantes de las ventanas.

—Espero aquí, después de todo, el sermón vertical de los pedernales.

Entre el ruido de un hueso y otro, la hojarasca de los fuegos inaudibles.
Allí, cerca del suelo, la piel y su ahuecado paraguas, los baldíos de la noche.
Nunca hay certeza para saber cuánto crece la sed…
Barataria, 2017