jueves, 22 de octubre de 2015

TESTIMONI DE LA TEMPESTA

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




TESTIMONI DE LA TEMPESTA




Caminant etern de la fusta líquida de l’ànima: testimoni d’aus estranyes.
Testimoni de les queixes presents, allà, en les voravies assotades pel tabac,
en les ribes on no bat el sol, (sinó l’antre i els enfonys),
en el riure lent i enigmàtic de la nit. A través de l’aigua el seguici del degoteig.
Mira com sangloten les fulles de la palpitació.
En el camp i la ciutat xiuxiuegen el miasma i tots els seus paratges foscos.
Qui gosa recollir aquests estripalls d’argila, amagar-se en la fullaraca,
no gemegar quan resta nuat pel fangar ciénaga? (Os darrere os com fulles
soscaven l’estada o la partida. Es coneix les ombres després del besllum
del llampec, després de la pulsació de la pols convertida en cendra.
                                                                                                                   [Després d’això, 
el galop sumit en l’angoixa, l’estatisme implacable dels murs.)
Envoltats de l’aiguamoll sord de la ranera, el sossec només arriba a record;
la bèstia, però. continua lliurada al foc i la sotsobra.
Després del plor, la branca seca de l’alé.
Com enmig de les armadures de la brutícia, vivim dins d’una gàbia infidel.
Som la carnada al carrer davant de la tempesta, el periòdic reclinat
damunt de les clavegueres, aqueix blanc i negre de les demòcracies.
Sempre és una meravella trencar l’alba llegint els diaris i conéixer, clar, 
de primera mà, els testaferros, sicaris i proxenetes. Ells obrin i tanquen
tota porta: mai no hi ha punt d’inflexió en el fang.
S’aprén, ara, que la tempesta manca de jurisprudència i aplaudiments.
S’aprén, —és clar— que hi ha lascívia en tot aquest himne salobrós…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ




TESTIGO DE LA TORMENTA




Caminante eterno de la madera líquida del alma: testigo de extrañas aves.
Testigo de las quejas presentes, allí, en las aceras azotadas por el tabaco,
en las orillas donde no late el sol, (sino el antro y los cuchitriles),
en la risa lenta y enigmática de la noche. A través del agua el cortejo del goteo.
Mira cómo sollozan las hojas de la palpitación.
En el campo y la ciudad murmura el miasma y todos sus parajes oscuros.
¿Quién se atreve a recoger estos jirones de arcilla, a ocultarse en la hojarasca,
a no gemir cuando está anudado por la ciénaga? (Hueso tras hueso como hojas
carcomen la estancia o la partida. Uno conoce las sombras tras el destello
del relámpago, tras la pulsación del polvo convertido en ceniza. Tras ello, 
el galope sumido en la angustia, el estatismo implacable de los muros.)
Rodeados por el pantano sordo de la agonía, el sosiego solo llega a recuerdo;
en cambio, la bestia, sigue entregada al fuego y la zozobra.
Después del sollozo, la rama seca del aliento.
Como entre las armaduras de la mugre, vivimos dentro de una jaula infiel.
Somos la carnada en la calle frente a la tormenta, el periódico reclinado
sobre las alcantarillas, ese blanco y negro de las democracias.
Siempre es una maravilla amanecer leyendo los periódicos y conocer, claro, 
de primera mano, a los testaferros, sicarios y proxenetas. Ellos abren y cierran
cualquier puerta: jamás, hay punto de inflexión en el fango.
Uno aprende, ahora, que la tormenta carece de jurisprudencia y aplausos.
Uno aprende, —por supuesto— que hay lascivia en todo este himno salobre…
Barataria, 2015

miércoles, 21 de octubre de 2015

ITINERARI DE PLUJA

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




ITINERARI DE PLUJA




El calendari del frenesí en el pit negre de la terra, els trens de l’ofec
damunt del llit nòmada de la pluja: salpen les cambres i desapareixen
en el vendaval dels crims; ens lliurem, tots els dies, a aqueix fantasma
que pillardeja els retalons. Tot és opulent en les ombres.
Mai no ha estat cap altra cosa l’amor, des de la infatesa ens crema
                                                                                                                 [el seu germen 
de malesa i guerra i purulència endèmica.
(Aquesta és la cara que veiem tots els dies a trenc d’alba), el rostre del nou
temps: ningú no és immune o resta il·lés al nus que ens apreta.
Transiten en la impunitat com cossos inabastables, juguen a no sé quina rotació
de finestres, fan del calendari una teranyina permanent de nostàlgia.
En les andanes ens ofega l’estrèpit de la pólvora.
Ens ofeguen les partides permanents, el peix descolorit de les paraules.
Ell en iceberg de la deriva, quins oblits tenen categoria d’insomni 
i de quina lletra viva els angles de la pena.
De quina vida sencera aquests itineraris atroços de la borrasca i la mendicitat.
—Davant del miratge s’ancoren els ofegaments en el braser del desfici
                                                                                                                                [i fins i tot 
en el paraigües de brutícia persistent en el rostre: el botxí de destins,
sempre espera l’hora zero per a tocar la fi de món de la cendra
o les armadures. (Quan canviaran d’amo les monedes, revelarem
las incoherències del grafiti, o aquells altres plats grocs on despulle
les meues dents fins al punt dels esquinçalls de la pluja: supose que amb trens
indelebles, la nit és indòmita. Ho és també el ventall de l’ocell
en la foscor domèstica de les meues pors.)


Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





ITINERARIO DE LLUVIA




El calendario del frenesí en el pecho negro de la tierra, los trenes del ahogo
sobre el lecho nómada de la lluvia: zarpan las habitaciones y desaparecen
en el vendaval de los crímenes; nos entregamos, día a día, a ese fantasma
que merodea los calcañales. Todo es opulento en las sombras.
Jamás ha sido otra cosa el amor, desde la infancia nos quema su germen 
de maleza y guerra y purulencia endémica.
(Esta es la cara que vemos todos los días al amanecer), el rostro del nuevo
tiempo: nadie es inmune o está ileso al nudo que nos aprieta.
Transitan en la impunidad como cuerpos inasibles, juegan a no sé qué rotación
de ventanas, hacen del calendario una telaraña permanente de nostalgia.
En los andenes nos ahoga el estrépito de la pólvora.
Nos ahogan las partidas permanentes, el pez descolorido de las palabras.
El en iceberg de la deriva, qué olvidos tienen categoría de insomnio 
y de qué letra viva los ángulos de la pena.
Dé qué vida entera estos itinerarios atroces de la borrasca y la mendicidad.
—Ante el espejismo se anclan los ahogos en el brasero de la desazón y hasta 
en el paraguas de mugre persistente en el rostro: el verdugo de destinos,
siempre espera la hora cero para tocar el fin de mundo de la ceniza
o las armaduras. (Cuando cambien de dueño las monedas, desvelaremos
las incoherencias del grafiti, o esos otros platos amarillos donde desnudo
mis dientes hasta el punto de los jirones de la lluvia: supongo que con trenes
indelebles, la noche es indómita. Lo es también el abanico del pájaro
en la oscuridad doméstica de mis miedos.)
Barataria, 2015

jueves, 15 de octubre de 2015

INSTAURACIÓ DEL CAOS

Imagen cogida del FB de Pere Bessó





INSTAURACIÓ DEL CAOS




Sobre el fil lleuger de la teranyina el pàl·lid cruixit de les flassades. 
En quin moment canvià l’univers de l’alegria per la pregària humida
del sanglot, o els funerals? —Despullàrem la fullaraca més fonda
de les cambres; ens hem quedat indefensos en aquesta ombra mutable.
Algú fundà la por i les seues últimes llavors.
Algú mentre caminàvem, a través d’estèrils llànties fins al darrer
animal genuflex, on és lúgubre la boira i sord el so de la gota
d’esperma que cau damunt de les andanes.
Un va o ve engolint lletosos instants, travessant bagatel·les i oblits,
potser abandons indicibles, innombrables boques ofegades en la cavitat
dels engolidors, o en els soterranis propers a la ceguesa,
o en el ritual opac del baix ventre.
Instaurat el caos, ens ve el galop de les pors com una eternitat;
s’endinsen com mobles vells, tots els lavabos, les gotes buides
de les llàgrimes i les sabates, els noms destintats i somnolencs 
de la fusta, el sutge àvid de l’ultramarí, els crepuscles dels plàtans
penjats de les bigues de la intempèrie.
Ja no se sap quina és l’eixida per a tant rovell: fotografies, armes blanques,
i escapularis en aquesta branca infinita de la penombra.
Després de destintades les alegries, trencat el niu, cap a quina candor o oblit
recorreguem, on és la sendera abans de posar l’altra galta…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ




INSTAURACIÓN DEL CAOS




Sobre el leve hilo de la telaraña el pálido crujido de las cobijas. 
¿En qué momento cambió el universo de la alegría por la húmeda plegaria
del sollozo, o los funerales? —Desnudamos la más honda hojarasca
de las habitaciones; nos hemos quedado indefensos en esta sombra mutable.
Alguien fundó el miedo y sus postreras semillas.
Alguien mientras caminamos, a través de estériles lámparas hasta el postrer
animal genuflexo, donde es lúgubre la niebla y sordo el sonido de la gota
de esperma que cae sobre los andenes.
Uno va o viene sorbiendo lechosos instantes, atravesando tiliches y olvidos,
quizá abandonos indecibles, sinnúmero de bocas ahogadas en la cavidad
de los tragantes, o en los sótanos próximos a la ceguera,
o en el ritual opaco del bajo vientre.
Instaurado el caos, nos viene el galope de los miedos como una eternidad;
se adentran como muebles viejos, todos los retretes, las gotas vacías
de las lágrimas y los zapatos, los nombres desteñidos y somnolientos 
de la madera, el hollín ávido del tabanco, los crepúsculos de los majonchos
colgados de las vigas de la intemperie.
Uno ya no sabe cuál es la salida a tanta herrumbre: fotografías, armas blancas,
y escapularios en esta infinita rama de la penumbra.
Después de desteñidas las alegrías, roto el nido, hacia qué candor u olvido
recurrimos, dónde está el sendero antes de poner la otra mejilla…
Barataria, 2015

miércoles, 14 de octubre de 2015

CRESOL TRANSITORI

Imagen cogida de la red




CRESOL TRANSITORI




Per a la nit aquesta flama intermitent del cresol moradenc de la vaguetat.
(Com a la meua vella casa d’infància, el cresol trenca com un paisatge de tren;
Ningú no coneix els transeünts que vacil·len enmig dels ossos de les seues cames, 
entre els somnis premuts del suburbi.
El cresol és aqueix cristall fosc, encés de la vida, la nit franca en les meues ninetes, 
el besllum transitori del lloc on somiem.)
Hi ha records que sempre acaben diluint-se en la suor, entre les mans
retudes, o en la finestra incurable de la nit.
L’ofici del temps, sovint sense arguments, ens dóna sobresalts.
Quan la vida desperta enmig d’albellons, un improvisa records
endarrerits fins al punt de despullar els contrallums del propi jo.
Davant del badall prem el degoteig de la histèria.
Mai no sé sé si els records o els oblits són definitius, si el cresol serà sempre
el meu veïnat, el company llavors de les meues nostàlgies callades.
De sobte, cada instant s’esvaneix: allà en l’ungla enflaquida de la fam,
res no és fortuït. Tot passa com la brutícia i la seua duresa de metall i el fred
insolent dels carrers i els venedors memorables d’andròmines.
L’unt ens imagina finalment a la nit.
Després s’ensorren els monuments i la nuesa pàl·lida de les tapieres,
i aqueix tendó de la metxa de les setmanes amb la seua promiscuïtat aleatòria.
Encara que tot siga transitori, la tempesta renova els udolaments…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ




CANDIL TRANSITORIO




Para la noche esta flama intermitente del candil amoratado de la vaguedad.
(Como en mi vieja casa de infancia, el candil siempre como paisaje de tren;
Nadie conoce a los transeúntes que vacilan en medio de los huesos de sus piernas, 
entre los sueños apretados del suburbio.
El candil es ese cristal oscuro, encendido de la vida, la noche franca en mis pupilas, 
el destello transitorio del lugar donde soñamos.)
Hay recuerdos que siempre acaban diluyéndose en el sudor, entre las manos
rendidas, o en la ventana incurable de la noche.
El oficio del tiempo, a menudo sin argumentos, nos da sobresaltos.
Cuando la vida despierta en medio de alcantarillas, uno improvisa recuerdos
rezagados hasta el punto de desnudar los contraluces del propio yo.
Ante el bostezo aprieto el goteo de la histeria.
Nunca sé si los recuerdos o los olvidos son definitivos, si el candil será siempre
mi vecindad, el compañero entonces de mis calladas nostalgias.
De pronto, cada instante se desvanece: allí en la flaca uña del hambre,
nada es fortuito. Todo pasa como la suciedad y su dureza de metal y el frío
insolente de las calles y los vendedores memorables de cachivaches.
El tizne nos imagina finalmente a la noche.
Después se desmoronan los monumentos y la desnudez pálida de los tapiales,
y ese tendón de la mecha de las semanas con su promiscuidad aleatoria.
Aunque todo sea transitorio, la tempestad renueva los aullidos…
Barataria, 2015