Imagen cogida del FB de Pere Bessó
ITINERARI DE PLUJA
El calendari del frenesí en el pit negre de la terra, els trens de l’ofec
damunt del llit nòmada de la pluja: salpen les cambres i desapareixen
en el vendaval dels crims; ens lliurem, tots els dies, a aqueix fantasma
que pillardeja els retalons. Tot és opulent en les ombres.
Mai no ha estat cap altra cosa l’amor, des de la infatesa ens crema
[el seu germen
de malesa i guerra i purulència endèmica.
(Aquesta és la cara que veiem tots els dies a trenc d’alba), el rostre del nou
temps: ningú no és immune o resta il·lés al nus que ens apreta.
Transiten en la impunitat com cossos inabastables, juguen a no sé quina rotació
de finestres, fan del calendari una teranyina permanent de nostàlgia.
En les andanes ens ofega l’estrèpit de la pólvora.
Ens ofeguen les partides permanents, el peix descolorit de les paraules.
Ell en iceberg de la deriva, quins oblits tenen categoria d’insomni
i de quina lletra viva els angles de la pena.
De quina vida sencera aquests itineraris atroços de la borrasca i la mendicitat.
—Davant del miratge s’ancoren els ofegaments en el braser del desfici
de malesa i guerra i purulència endèmica.
(Aquesta és la cara que veiem tots els dies a trenc d’alba), el rostre del nou
temps: ningú no és immune o resta il·lés al nus que ens apreta.
Transiten en la impunitat com cossos inabastables, juguen a no sé quina rotació
de finestres, fan del calendari una teranyina permanent de nostàlgia.
En les andanes ens ofega l’estrèpit de la pólvora.
Ens ofeguen les partides permanents, el peix descolorit de les paraules.
Ell en iceberg de la deriva, quins oblits tenen categoria d’insomni
i de quina lletra viva els angles de la pena.
De quina vida sencera aquests itineraris atroços de la borrasca i la mendicitat.
—Davant del miratge s’ancoren els ofegaments en el braser del desfici
[i fins i tot
en el paraigües de brutícia persistent en el rostre: el botxí de destins,
sempre espera l’hora zero per a tocar la fi de món de la cendra
o les armadures. (Quan canviaran d’amo les monedes, revelarem
las incoherències del grafiti, o aquells altres plats grocs on despulle
les meues dents fins al punt dels esquinçalls de la pluja: supose que amb trens
indelebles, la nit és indòmita. Ho és també el ventall de l’ocell
en la foscor domèstica de les meues pors.)
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ
en el paraigües de brutícia persistent en el rostre: el botxí de destins,
sempre espera l’hora zero per a tocar la fi de món de la cendra
o les armadures. (Quan canviaran d’amo les monedes, revelarem
las incoherències del grafiti, o aquells altres plats grocs on despulle
les meues dents fins al punt dels esquinçalls de la pluja: supose que amb trens
indelebles, la nit és indòmita. Ho és també el ventall de l’ocell
en la foscor domèstica de les meues pors.)
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ
ITINERARIO DE LLUVIA
El calendario del frenesí en el pecho negro de la tierra, los trenes del ahogo
sobre el lecho nómada de la lluvia: zarpan las habitaciones y desaparecen
en el vendaval de los crímenes; nos entregamos, día a día, a ese fantasma
que merodea los calcañales. Todo es opulento en las sombras.
Jamás ha sido otra cosa el amor, desde la infancia nos quema su germen
de maleza y guerra y purulencia endémica.
(Esta es la cara que vemos todos los días al amanecer), el rostro del nuevo
tiempo: nadie es inmune o está ileso al nudo que nos aprieta.
Transitan en la impunidad como cuerpos inasibles, juegan a no sé qué rotación
de ventanas, hacen del calendario una telaraña permanente de nostalgia.
En los andenes nos ahoga el estrépito de la pólvora.
Nos ahogan las partidas permanentes, el pez descolorido de las palabras.
El en iceberg de la deriva, qué olvidos tienen categoría de insomnio
y de qué letra viva los ángulos de la pena.
Dé qué vida entera estos itinerarios atroces de la borrasca y la mendicidad.
—Ante el espejismo se anclan los ahogos en el brasero de la desazón y hasta
en el paraguas de mugre persistente en el rostro: el verdugo de destinos,
siempre espera la hora cero para tocar el fin de mundo de la ceniza
o las armaduras. (Cuando cambien de dueño las monedas, desvelaremos
las incoherencias del grafiti, o esos otros platos amarillos donde desnudo
mis dientes hasta el punto de los jirones de la lluvia: supongo que con trenes
indelebles, la noche es indómita. Lo es también el abanico del pájaro
en la oscuridad doméstica de mis miedos.)
Barataria, 2015
No hay comentarios:
Publicar un comentario