FULLA

Imagen cogida de la red

FULLA

Per si de cas, com en fuita la fulla dels somnis, la tinta al degoteig.
Cadascú es desintegra (sal o escuma en la marxa de l’ocell
o la mosca de la fulla irreal que gira nua.)
En la branca del foc, l’eco de la nostàlgia amb el seu frenesí d’univers.
Sona el vent i em deixa l’alé amb gust d’intempèrie.
Tot ha segut follia: els carrerons trepitjats, l’etimologia de les finestres,
les hores passades que no ressusciten, la flassada desordenada dels núvols,
la pedra que repeteix cada dia el seu mutisme.
Al marge del camí la fulla precipitant-se i la darrera gota absurda
dels ulls que fuig amerada de paraules: la llum sagna en la pàgina.
En l’horitzó, els lladrucs i aqueixos estranys buits inenarrables.

“Fulla” [‘Hoja’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

HOJA

Por si acaso, como en fuga la hoja de los sueños, la tinta al goteo.
Cada quien se desintegra (sal o espuma en la andadura) del pájaro
o la mosca de la hoja irreal que gira desnuda.)
En la rama del fuego, el eco de la nostalgia con su frenesí de universo.
Suena el viento y me deja el aliento con sabor a intemperie.
Todo ha sido locura: los callejones andados, la etimología de las ventanas,
las horas pasadas que no resucitan, la cobija desordenada de las nubes,
la piedra que repite cada día su mutismo.
A la orilla del camino la hoja precipitándose y la última gota absurda
de los ojos que huye empapada de palabras: la luz sangra en la página.
En el horizonte, los ladridos y esos extraños vacíos inenarrables.

Barataria, 23.IX.2014

POR I PÈRDUES

Imagen cogida de la red

POR I PÈRDUES

Des de l’exili, les hèlixs amargues d’aquests camins dividits:
a més distància s’apropen els límits de l’horitzó, creix l’animal
que sóc en un territori sense vestimentes.
Enmig de la pèrdua, els cantons subterranis de les ombres, la mel
del condol de l’esperança, els cucs grocs en l’arbre sec
d’aquestes cicatrius que esperen com una gàbia.
Només la por o la pèrdua em sobreviuen a aquesta gota de vida que davalla
fins als claus. Davant de la porta és aspra l’amenaça.
Allà, abocat a la cendra tot el fullatge, goteja la branca els seus dolors.

“Pors i pèrdues” [‘Miedos y extravíos’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

MIEDO Y EXTRAVÍOS

Desde el destierro, las hélices amargas de estos caminos divididos:
a más distancia se aproximan los límites del horizonte, crece el animal
que soy en un territorio sin vestiduras.
En medio del extravío, las esquinas subterráneas de las sombras, la miel
del luto de la esperanza, los gusanos amarillos en el árbol seco
de estas cicatrices que esperan como una jaula.
Solo el miedo y el extravío me sobreviven a esta gota de vida que desciende
hasta los clavos. Frente a la puerta es áspera la amenaza.
Allí, vertido en la ceniza todo el follaje, gotea la rama sus dolores.

Barataria, 22.IX.2014

SUFOCACIÓ

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

SUFOCACIÓ

En els sediments propis de la nit invente els buits. Mossega l’esplendor
del trànsit amb els seus minuts de temptació de l’ocell arcà que habita
les entreteles de l’horitzó.
Salta l’antiga veu de les mans i el seu rovell, la ciència de les corbes 
d’aquest món, el culte als fetitxes i al mal d’ull que emergeix de les paraules.
(Només el despull té sabor a glòria perquè és consubstancial als punts
cardinals; només la llei de l’olfacte ens dóna compte de la corporeïtat sobtada.)
Es reposa entre tantes sufocacions com monedes invencibles damunt de la fullaraca:
no hi ha imaginaris sense aclaparaments, ni festí d’ombres en l’espill
que no siguen disfresses inquisidores d’aquest viatge voraç de l’efímer.
Com la nit mengívola del firmament, 
aquest no ser en els cansaments, (demà obriré els ulls al present per a llevar
l’embolcall a la soledat. Dins del matossar, voltes mengívoles.)

“Sufocació” [‘Sofoco’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ 

SOFOCO

En los sedimentos propios de la noche invento los vacíos. Muerde el esplendor
del tránsito con sus minutos de tentación del arcano pájaro que habita
los entretelones del horizonte.
Salta la antigua voz de las manos y su herrumbre, la ciencia de las curvas 
de este mundo, el culto a los fetiches y al mal de ojo que emerge de las palabras.
(Solo el despojo tiene sabor a gloria porque es consustancial a los puntos
cardinales; solo la ley del olfato nos da cuenta de la corporeidad inesperada.)
Uno reposa entre tantos sofocos como monedas invencibles sobre la hojarasca:
no hay imaginarios sin agobios, ni festín de sombras en el espejo
que no sean inquisidores disfraces de este viaje voraz de lo efímero.
Igual que la noche comestible del firmamento, 
este no ser en los cansancios, (mañana abriré los ojos al presente para quitarle
la envoltura a la soledad. Dentro del matorral, bóvedas comestibles.)
Barataria, 23.IX.2014

NAVEGACIÓ

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

NAVEGACIÓ

Pel fang les mans tallen les distàncies: aqueixos passos lents
de l’insomni, les ombres diürnes del llampec, la pedra de la fatiga
on enlluernen tantes instantànies.
—Cert. Des del llit, la vegetació de sal, els coralls nocturns
del suburbi o de l’antre, el vol o el braceig a través dels cantons 
de les onades; com tu, ofegat en els meues propis pensaments, quasi el dol
en l’entrecella, el prim litoral de l’invisible, la por carnosa de la remor.
(Sempre ens envaeix el rostre ponent de cendres inassolibles; en la gola
la febre implacable i sorda dels hiverns, el bullir de maleta i abric.)
Cap adins, tot fuig com cérvols penedits.
Cap adins, el rosegó de la lluerna, la ferida dels arcans.
Cap adins, l’argent viu sense excusa de les paràboles:
a la vella esperança deixaré, per si de cas, el meu testament de penombres.

“Navegació”d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PEREBESSÓ

NAVEGACIÓN

A través del barro, las manos tallan las distancias: esos pasos lentos
del desvelo, las sombras diurnas del relámpago, la piedra de la fatiga
donde deslumbran tantas instantáneas.
—Cierto. Desde el lecho, la vegetación de sal, los corales nocturnos
del suburbio o del antro, el vuelo o el braceo a través de las esquinas 
del oleaje; como vos, ahogado en mis propios pensamientos, casi el duelo
en el entrecejo, el delgado litoral de lo invisible, el miedo carnoso del murmullo.
(Siempre nos invade el rostro poniente de cenizas inasibles; en la garganta
la fiebre implacable y sorda de los inviernos, el hervor de maleta y abrigo.)
Hacia dentro, todo huye como ciervos arrepentidos.
Hacia dentro, el mendrugo del tragaluz, la herida de los arcanos.
Hacia dentro, el azogue sin excusa de las parábolas:
a la vieja esperanza le dejaré, por si acaso, mi testamento de penumbras.
Barataria, 19.IX.2014