ITINERARI HABITAT

Imagen cogida de la red

ITINERARI HABITAT

En la sort del llit, l’acordió planetari dels itineraris.
En la plenitud de l’ull, els mapes tornats al regne de l’alé: hui, crema
la set del paisatge, els paratges degollats en el precipici, el teu sol nom
en la inclemència de les meues apostes.
Recordes l’altitud del degoteig? ¿Recordes quan encara érem?
Alguna vegada la llum revelà tot el que ens negaven les entranyes?
Damunt dels raïls de la memòria, incontenible el viatge: còmplice la nit
fins a prostituir la tendresa.
Davant de tants viatgers que acacen lluernes, nosaltres, solistes
d’aquell vell poema que emergí de l’insomni i que ens féu sagnar
en l’escriptura. (Per dissort, mai no fórem alegres.)
La pobresa féu parracs de les nostres butxaques.
En el desordre de les meues confidències, el peix pregon del desús…

“Itinerari habitat” [‘Itinerario habitado’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

ITINERARIO HABITADO

En la suerte del lecho, el acordeón planetario de los itinerarios.
En la plenitud del ojo, los mapas devueltos al reino del aliento: hoy, arde
la sed del paisaje, los degollados parajes en el precipicio, tu solo nombre
en la inclemencia de mis porfías.
¿Recuerdas la altitud del goteo? ¿Recuerdas cuando éramos aun?
¿Alguna vez la luz desveló cuanto nos negaban las entrañas?
Sobre los rieles de la memoria, incontenible el viaje: cómplice la noche
hasta prostituir la ternura.
Frente a los tantos viajeros que persiguen luciérnagas, nosotros, solistas
de aquel viejo poema que emergió del insomnio y que nos hizo sangrar
en la escritura. (Por desgracia, nunca fuimos alegres.)
La pobreza hizo harapos de nuestros bolsillos.
En el desorden de mis confidencias, el hondo pez del desuso…

LABERINT

Imagen cogida de la red

LABERINT

Em declare impotent fora de les meues sabates. Pertot l’ull obri laberints,
i ferides que quedaren en les ombres de l’alé.
Enmig de tanta nostàlgia, les lluernes es tornen tabú en le randes;
en l'apogeu de l’insomni, els centímetres del mar o la seua forma consumada.
Cap a on tira l’horitzó els seus lents carrers?
Des de la perversió del coixí, quin rumb té la fam i la seua seqüela?
(Sempre hi ha hores darreres per a la defunció dels xiprers)
Si més no això em sembla quan vull fugir dels sobresalts.
En la foguera flotant de les portes, el gran teatre dels somnis llançat
a l’aigua de les cèquies: degota la llum peixos d’arna.
Quan madura l’irremeiable, és desmesurada las meua mateixa misèria.
(Supose que també el silenci és un laberint amb els seus propis designis.)

“Laberint” d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ 

LABERINTO

Me declaro impotente fuera de mis zapatos. Por doquier el ojo abre laberintos,
y heridas que quedaron en las sombras del aliento.
En medio de tanta nostalgia, las luciérnagas se vuelven un tabú en los encajes;
en el apogeo del insomnio, los centímetros del mar y su forma consumada.
¿Hacia dónde tira el horizonte sus lentas calles?
Desde la perversión de la almohada, ¿qué rumbo tiene el hambre y su secuela?
(Siempre hay horas postreras para la defunción de los cipreses)
Al menos eso me parece cuando quiero fugarme de los sobresaltos.
En la hoguera flotante de las puertas, el gran teatro de los sueños echado
al agua de las acequias: gotea la luz peces de polilla.
Cuando madura lo irremediable, es desmedida mi propia miseria.
(Supongo que también el silencio es un laberinto con sus propios designios.)

Barataria, 17.IX.2014

INTERIORITATS

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

INTERIORITATS

Així, el psalm del món en el fosc mutisme de la caverna. 
Els interiors en la fluorescència nauseabunda, el jo de l’ombra cridant
en l’estàtua on —al peu dels escapularis— embastesc algunes pàgines
que en acabant tire al cistell de l’horitzó.
El fluir de la consciència no deixa de tindre les seues pròpies paradoxes: de sobte
emergeix la paràbola del fill pròdig, el gra d’anís o l’ull de l’agulla.
Res no és comparable al cloroform que rumiga a l’alcova: cada interioritat
és un espill de glops indesxifrables.
En cada cantó de la nuesa hi ha morts i inferns que algú
glorifica (algú que furga en el trau de la cendra; algú que tot orb veu subtils
paisatges; algú que en silenci arrossega la desmesura esparsa dels camins.)
Per tal de no perdre’m en la marxa, deixe la filiació de la salmorra.
Cap perspicàcia no és tan subtil com el món dolent de les rajoles
davant dels traumes de la meua pròpia ignorància…

Interioritats” d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ. 

INTERIORIDADES

Así, el salmo del mundo en el oscuro mutismo de la caverna. 
Los interiores en la fluorescencia nauseabunda, el yo de la sombra gritando
en la estatua donde —al pie de los escapularios— hilvano algunas páginas
que luego las tiro al canasto del horizonte.
El fluir de la conciencia no deja de tener sus propias paradojas: de pronto
emerge la parábola del hijo pródigo, el grano de anís o el ojo de la aguja.
Nada es comparable al cloroformo que rumia en la alcoba: cada interioridad
es un espejo de sorbos indescifrables.
En cada esquina de la desnudez, hay muertes e infiernos que alguien
glorifica (alguien que hurga en el ojal de la ceniza; alguien que ciego ve sutiles
paisajes; alguien que en silencio arrastra la desmesura dispersa de los caminos.)
Para no perderme en la marcha, dejo la filiación de la salmuera.
Ninguna perspicacia es tan sutil como el mundo doliente de las baldosas
frente a los traumas de mi propia ignorancia…

Barataria, 13.IX.2014

CRESOL

Imagen cogida de la red

CRESOL

Creix la flama del cresol mentre respire el sutge com una epidèmia.
No és fortuïta, ho sé, aquesta visió de llum que nega les meues sabates i el rumb
del soterrani prolix de les meues vaguetats.
—L’ocell dessagna el seu cant entre escletxes (no hi ha més saviesa sinó la que devora tanta foscor) enmig del gemec de la llosa del temps.
En el camí definitiu, la fam deixa al descobert els obeliscos del sistema,
la comèdia del cel amb els seus eufemismes,
i les axil•les rompudes com un paisatge nauseabund.
Hui volguera rentar les meues llàgrimes amb l’aigua que brolla de la lluna,
navegar sense brúixola en el desconegut mossegar el bram dels estels.
Un llum d’oli, al cap i la fi, és un ull perllongant la nit. (Aqueixa hipnosi
que necessitem mentre mosseguem les burilles del murmuri.)

“Cresol” d’ANDREI CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

CANDIL

Arrecia la flama del candil mientras respiro el hollín como una epidemia.
No es fortuita, lo sé, esta visión de luz que anega mis zapatos y el rumbo
del sótano prolijo de mis vaguedades.
—El pájaro desangra su canto entre rendijas (no hay sabiduría sino la que devora tanta oscuridad) en medio del gemido de la laja del tiempo.
En el camino definitivo, el hambre deja descubiertos los obeliscos del sistema,
la comedia del cielo con sus eufemismos,
y las axilas rotas como un paisaje nauseabundo.
Hoy quisiera lavar mis lágrimas con el agua que sale de la luna,
navegar sin brújula en lo desconocido y morder el bramido de las estrellas.
Un candil es, después de todo, un ojo prolongando la noche. (Esa hipnosis
que necesitamos mientras mordemos las colillas del murmullo.)

Barataria, 13.IX.2014