miércoles, 20 de agosto de 2014

OLFACTE

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




OLFACTE




Quan l’arbre de sobte obri els seus dominis, l’olfacte implora l’ocell
eteri del cerç, —tornaré a enfilar el vendaval de la nit, la seua dosi
de trementina, la seua ebriesa d’escriptura morta.
En la paella buidada del cel, ja no hi ha menjar per a nous comensals,
(udola l’horitzó en el seu miratge de ventre ofegat. El pervindre revela
en el seu hort mític.)
Ara cridem, però és que sempre ho hem fet
quan ens exaspera la pólvora,
quan cadascú degolla la pudor del cansanci en el cubell de fem.
—Tanta llum encega i arruga tota l’escriptura dels somnis.
Tot l’olfacte és innocent quan respirem; davall dels rellotges d’alarma,
les interminables escales del pudor de mort amb determinades certeses prohibides.
Cadascú s’apressa a escriure el seu propi epitafi de xiprers.
El temps és olor enmig del vaixell del teu melic. Ho sé mentre
El teu cos s’ensenyoreix de les meus mans…

"Olfacte" ['Olfato'] d'ANDREI CRUCHAGA traduït del castellà al català per PERE BESSÓ





OLFATO




Cuando el árbol de repente abre sus dominios, el olfato implora al pájaro
etéreo del cierzo, —volveré a trepar al vendaval de la noche, a su dosis
de trementina, a su embriaguez de escritura muerta.
En la sartén vaciada del cielo, ya no hay comida para nuevos comensales,
(aúlla el horizonte en su espejismo de ahogado vientre. El porvenir desvela
en su mítico huerto.)
Ahora gritamos, pero es que siempre lo hemos hecho
cuando nos exaspera la pólvora,
cuando cada quien degüella el hedor del cansancio en el cesto de basura.
—La tanta luz ciega y arruga toda la escritura de los sueños.
Todo el olfato es inocente cuando respiramos; debajo de los despertadores,
las interminables escaleras del ijillo con ciertas certidumbres prohibidas.
Cada quien se apresura a escribir su propio epitafio de cipreses.
El tiempo es ciego olor en medio del barco de tu ombligo. Lo sé mientras
tu cuerpo se adueña de mis manos…
Barataria, 20.VIII.2014

jueves, 14 de agosto de 2014

COS

Imagen cogida del FB de Pere Bessó



COS




Fins que no es vinclen els cantons del testament, les mans estrenyen
les finestres brolladores del proverbi: cos com la primera escriptura
als ports. Descendesc fins al correu de llum dels teus
enigmes. Des de l’hora
de cristall dels minuts, les paraules arriben fins a l’interior
del foc de la set. La ferida cruix el vol.
(En realitat, ens oblidem de qualsevol enigma; però no de la fosforescència,
ni d’alguns ocells que ens placen en un altre món.)

Damunt del vestit blanc dels porus, la llengua roja de la set estén
el seu vertigen de sucre: és selva la ciutat del somni en les meues mans.
Abans només desxifràvem les enfiladisses de les mosques i el seu èxtasi trivial.
En acabant, ens hem aturat, —sobirà l’onatge—
en les aigües absortes dels pensaments. Hem arquejat el fulgor
de la saliva i tot el que és el teu cos solar.
Ara som més nus que abans entre els paral•lels de l’enfiladissa;
els dits obrin la sendera de l’estiu. I no hi ha marxa enrere damunt de l’espiga
o del basalt: ressucitem des d’on cavem.

“Cos” [‘Cuerpo’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït del castellà al català per PERE BESSÓ



CUERPO




Hasta que se doblen las esquinas del testamento, las manos aprietan
las ventanas surtidoras del proverbio: cuerpo como la primera escritura
en los puertos. Desciendo hasta el correo de luz de tus
enigmas. Desde la hora
de cristal de los minutos, las palabras llegan hasta el interior
del fuego de la sed. La herida triza el vuelo.
(En realidad, nos olvidamos de cualquier enigma; pero no de la fosforescencia,
ni de algunos pájaros que nos sitúan en otro mundo.)

Encima del vestido blanco de los poros, la lengua roja de la sed, tiende
su vértigo de azúcar: es selva la ciudad del sueño en mis manos.
Antes, solo descifrábamos las enredaderas de las moscas y su éxtasis trivial.
Después, nos hemos detenido, —soberano el oleaje—
en las aguas absortas de los pensamientos. Hemos arqueado el fulgor
de la saliva y todo cuanto es tu cuerpo solar.
Ahora estamos más desnudos que antes entre los paralelos de la enredadera;
los dedos abren el sendero del verano. Y no hay marcha atrás sobre la espiga
o el basalto: resucitamos desde donde cavamos.
Barataria, 12.VIII.2014

domingo, 10 de agosto de 2014

NOMS

Imagen cogida de la red




NOMS




Han segut tants els noms del zodíac que alguns es tornaren errants.
(Sempre és definitiu, supose, el fred als carrers, tants ulls que s’obrin
en la perennitat de la metamorfosi de l’alé.)
Encara guarde els bocins de món del misteri: en quin moment es fa
inaudible la respiració, per a ser en acabant pasmosa antigalla?
En els absurds, el mar congènit de l’oblit. Algú exacerbà les escales,
i les nits apostades en les consonants del deliri;
algú disfressà oblit per exili, fosc pellam del destí.
A quin nom s’adhereix el crit negre del confí, la brasa o el caliu domèstic de l’horitzó? 
—Només demane, després de tant de baf, preservar certs
adreços: objectes, ocells, memòria, dies i la il•lusió d’un tren de tempestes
damunt del teu cos multiplicat de vocals…

Noms” [‘Nombres’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït del castellà al català per PERE BESSÓ




NOMBRES



Han sido tanto los nombres del zodíaco que unos se tornaron errantes.
(Siempre es definitivo, supongo, el frío en las calles, los tantos ojos que se abren
en la perennidad de la metamorfosis del aliento.)
Aun guardo los pedazos de mundo del misterio: ¿en qué momento se torna
inaudible la respiración, para luego ser pasmosa antigualla?
En los absurdos, el mar congénito del olvido. Alguien exacerbó las escaleras,
y las noches apostadas en las consonantes del delirio;
alguien disfrazó olvido por exilio, hosca pelambre del destino.
¿A qué nombre se adhiere el grito negro del confín, la brasa o el rescoldo doméstico 
del horizonte? —Solo pido, después de tanto vaho, preservar ciertos
aderezos: objetos, pájaros, memoria, días y la ilusión de un tren de tormentas
sobre tu cuerpo multiplicado de vocales…
Barataria, 07.VIII.2014

martes, 29 de julio de 2014

NITS ESPARSES

Imagen cogida de la red




NITS ESPARSES




Quantes nits ajunta el temps, al cap i a la fi, i quants equipatges
guarden els records, i quants silencis dins de l’alé?
—Hauríem de furgar en la memòria totes les nits esparses, l’insomni
i els paisatges cansats, els congostos amb les seues llunes famolenques.
(La desesperació no deixa de ser un ocell balb, llàgrima agra que ens
recorda una altres rostres esbalaïts.)
Ja hem arribat a la fondor del vertigen: ara toca reunir
totes les nits en un sol bolic. Per a continuar el camí és menester llegir
el signe dels temps, escometre contra el manicomi del crim i il•luminar
les trinxeres del batec: potser demà sagnarem de bell nou l’impossible en el quotidià…

“Nits esparses” [‘Noches dispersas’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït del castellà al català per PERE BESSÓ





NOCHES DISPERSAS




¿Cuántas noches reúne el tiempo, después de todo, y cuántos equipajes
guardan los recuerdos, y cuántos silencios adentro del aliento?
—Habría que hurgar en la memoria todas las noches dispersas, el insomnio
y los cansados paisajes, los desfiladeros con sus lunas hambrientas.
(La desesperación no deja de ser un pájaro aterido, agria lágrima que nos
recuerda otros rostros en desconcierto.)

Ya hemos llegado a la profundidad del vértigo: ahora hay que reunir
todas las noches en un solo petate. Para seguir el camino, es menester leer
el signo de los tiempos, acometer contra el manicomio del crimen e iluminar
las trincheras del pálpito: quizá mañana sangremos de nuevo,
de nuevo lo imposible en lo cotidiano…
Barataria, 22.VII.2014