lunes, 7 de octubre de 2013

GOTES

Imagen de André Cruchaga



GOTES




Cau de nou la gota de la fulla damunt de la pell que floreix: arriba fins 
a la llinda de la corol·la, l’ull sorollosament bressolat quasi a la punta del bastiment.
Com l’aire passat pel buit de la llum,
com el vent que bat al portal de les palpebres,
aquesta set de la gola dels balcons. Bateguen les peces del mobiliari
(reminiscència de guitarra de foc, fotografia en tots quatre cantons
de l’eco.)
Vaig a l’atzar. –em dic.
La mateixa vena despartida de la cambra que s’assembla a la tempesta.
El misteri s’imposa a despit de les ganes de son: en el terbolí de trenc d’alba,
el cos amb un afegitó de tinta.
(Totes les caigudes de gotes són pura arquitectura, sospir vingut
de la respiració, quasibé anàfora.)





GOTAS




Vuelve la gota de la hoja sobre  la piel que se alza: asciende hasta
el costado de los abanicos, delgado ojo a quemarropa de los andamios.
Como el aire en las agujas de la luz,
como el viento en el portal de los párpados,
esta sed sobre el mantel de los balcones. Pulsan desnudas las mueblerías,
(reminiscencia de guitarra de fuego, fotografía en los cuatro costados
del eco.) Voy a tientas, —me digo.
Siempre la vena rota de la habitación semejante a la tormenta.
Avanza el misterio en detrimento del bostezo: en la marejada del alba,
el cuerpo con redoble de tinta.
(Todas las horcajadas de las gotas son arquitectura, jadeo desclavado
de la respiración, al punto de la anáfora.)

Barataria, 05.X.2013

miércoles, 2 de octubre de 2013

HIVERN

Imagen cogida de la red




HIVERN




—Un grapat d’ocells llepa la darrera ranera de les banderes del cel.
En quin armari de paret em guarde les paraules de pària?
Quines paraules em deslliuren del jou, del parany, dels anells
d’oli del forat?
(Dubte si excomunicar o no la hipnosi de la gravitació, aquesta filada
esperança d’allò cristià, els diferents rostres emboçats del subconscient.)

Mai no ha estat fàcil tindre ulls per a tant món…

“Hivern” [‘Invierno’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ






INVIERNO





—Un puñado de pájaros lame el último estertor de las banderas del cielo.
¿En qué alacena guardo mis palabras de paria?
¿Qué palabras me desatan del yugo, de la trampa, de los anillos
de aceite del agujero?
(Debato entre excomulgar o no la hipnosis de la gravitación, esta hilada
esperanza de lo cristiano, los diversos rostros embozados del subconsciente.)

Nunca ha sido fácil tener ojos para tanto mundo…

Barataria, 01.X.2013

lunes, 30 de septiembre de 2013

BRESCA

Imagen cogida de la red



BRESCA




Puc fer tantes analogies a l’hora de la dansa de les abelles.
Puc obrir el teló del ruc omnipresent, 
Descubrir el bombat dels sagraments, i el genet alat damunt de la mel.
Els dies pregons, l’arrel somnàmbula del pols: després, els aspres
buits que deixa la congesta.
Cap a on van, al capdavall, les ales i les parpelles?
Cap a on el brunzir dens, la desfilada, l’atac, la resistència?
—Cada cèntim de la bresca s’enredra en els dits: cada gota afegeix crits.
Jo, semblant a l’eixam, habite al cau dels somnis.
Mai no he fet servir contrasenyes per a trotar davall del violí de les entranyes.
(Però hem de jugar a l’endevinalla per a descobrir l’alba. Així pengen
els rellotges del pèndol.)


“Bresca” [‘Panal’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït del romanés al català per PERE BESSÓ





PANAL



Puedo hacer tantas analogías a la hora de la danza de las abejas.
Puedo abrir el telón de la colmena omnipresente, 
descubrir la comba de los sacramentos, y el jinete alado sobre la miel.
En los días profundos, la raíz sonámbula del pulso: después, los ásperos
vacíos que deja el ventisquero.
¿Hacia dónde van, después de todo, las alas y los párpados?
¿Hacia dónde el zumbido denso, el desfile, el ataque, la resistencia?
—Cada centavo del panal se enreda en los dedos: cada gota suma gritos.
Yo, como enjambre habito en la madriguera de los sueños.
Nunca usé contraseñas para trotar debajo del violín de las entrañas.
(Pero hay que jugar al acertijo para descubrir el alba. Así cuelgan
los relojes del péndulo.)
Barataria, 30.IX.2013

miércoles, 25 de septiembre de 2013

DESAFECCIÓ

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




DESAFECCIÓ





M’allunye, doncs, de les imatges negres dels cercles. Ja només pensar
em cou; preferesc, de sobte, no fer-ho i percaçar l’ombra
rugosa de la pluja, al cap i a la fi, filial per als meus ulls.
—Sé, tanmateix, com pesa la taula buida i sense estovalles.
(Vull restar en els meus draps vells, ací, quan la vesprada treballa
amb els difunts, en l’espill cansat del crepuscle.)

Què em dius, després de deixar l’ànima? —Res no hauré de dir, soscavades
les pors. Res en la claror quan ascendesc.
Tremolen els aparadors de les onades de l’horitzó, amb prou feines abolits
els somnambulismes, l’imant de les antenes a les parpelles, les claus
purificades del calostre…

“Desafecció” [‘Desapego’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ






DESAPEGO




Me alejo, pues, de las imágenes negras de los círculos. Ya sólo pensar
me causa escozor; prefiero, de pronto, no hacerlo y seguir la sombra
rugosa de la lluvia, al cabo, filial para mis ojos.
—Sé, sin embargo, cuánto pesa la mesa vacía y sin mantel.
(Quiero estar en mis trapos viejos, aquí, cuando la tarde trabaja
con los difuntos, en el espejo cansado del crepúsculo.)

¿Qué me dices, después de dejar el alma? —Nada habré de decir, socavados
los miedos. Nada en la claridad cuando asciendo.
Tiemblan las vitrinas del oleaje del horizonte, apenas abolidos
los sonambulismos, el imán de los mástiles en los párpados, las llaves
purificadas del calostro…

Barataria, 20.IX.2013