viernes, 4 de noviembre de 2022

JARDÍ DERRUÏT│ JARDÍN DERRUIDO

Imagen FB de Pere Bessó

JARDÍ DERRUÏT

 

De quin horitzó parlem quan en la terra només hi ha crits.

Quines boques humanes no són bocins del torrent que ens habiten:

                               Fes-li costures a la tristesa,

                               mossega el riu dels morts,

                               trenca l’última llum

                               que resta en aquest laberint.

Ix dels meus ulls ennegrits d’arna,

dobla el miratge de semen damunt de la pedra

que portem al pit Una vegada rere altra l’alba morta.

Ahir era l’àngel de la felicitat duradera.

Damunt de les aigües les cuixes decantades pel somni.

Mai no fou als afores el lladruc impediment per caminar

sense vèncer-nos la llengua de la demència,

la boira delirant enmig del metall de les masturbacions.

             Ara em commociona tant de silenci.

       Quelcom així, com un purgatori

de vendavals insostenibles.

Amb vostè s’acabaren els segells postals i els jardins.

«Jo tenia el somni» d’un ocell diferent a l’ocell que s’interna

en el terror de l’ombra

dels ulls.

.

Poema d’ANDRÈ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

JARDÍN DERRUIDO

 

De qué horizonte hablamos cuando en la tierra solo hay gritos.

Qué bocas humanas no son pedazos del torrente que nos habitan:

                                  hazle costuras a la tristeza,

                                  muerde el río de los muertos,

                                  rompe la última luz

                                  que queda en este laberinto.

                      Sal de mis ojos ennegrecidos de polilla,

dobla el espejismo de semen sobre la piedra

que llevamos en el pecho          Una y otra vez el alba muerta.

Ayer era el ángel de la felicidad duradera.

Encima de las aguas los muslos decantados por el sueño.

Nunca fue en las afueras el ladrido impedimento para caminar

sin vencernos la lengua de la demencia,

la bruma delirante en medio del metal de las masturbaciones.

                Ahora me conmociona tanto silencio.

  Algo así, como un purgatorio

de vendavales insostenibles.

Con usted se acabaron los sellos postales        y los jardines.

«Yo tenía el sueño» de un pájaro diferente  al pájaro que se interna

en el terror de la sombra

de los ojos.

 

©André Cruchaga

Del libro: «Mi memoria se ha cansado de llover y esperarte», 2022


 

No hay comentarios: