martes, 13 de septiembre de 2022

TORRE DE BABEL│ TORRE DE BABEL

 

Imagen FB de Pere Bessó


TORRE DE BABEL

 

 

Un sentimiento de miseria me estrujó el corazón,

pero aún en medio de esos terribles sueños creía sentirme feliz.

Jorge Cáceres

 

 

Des del núvol de mitjalluna de l’ombra apagada del tuguri,

ve aquest nòmada galop dels litorals i rostres perseguits

per la fúria acumulada de tanta data.

Al centre d’una espelma sobtada creix l’extensa brevetat

d’un paladar de sorolls i cudols balbucients, el lletreig

d’un túnel disfressat de pell, el tangible del sopor de les exèquies,

el galop d’oblits com un bisturí voraç de laberints.

Sobre el taló de l’ocell sacrificat, aquella disfressa aterridora del fum

de trens fermentats als genitals cecs i desheretats.

La torre de Babel s’amotina en la carn dels passos oberts.

Vostè mai no viu les esquerdes cremant les paraules ni la lepra

al costat dels braços ni el capvespre a la boca en ple sol.

Front a l’udolament dels porus, el tret amb moltes setmanes

de gel, les mans silenciades per una bèstia de resquills.

Sempre és breu arribar-hi i romandre-hi, crèixer cec i sense arrels.

Potser res no ens recorde, encara que el seu «cos estigué davall del meu»

i hi decapitem la set i l’erm.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ.

.

.

TORRE DE BABEL

 

 

Un sentimiento de miseria me estrujó el corazón,

pero aún en medio de esos terribles sueños creía sentirme feliz.

Jorge Cáceres

 

 

Desde la nube de medialuna de la sombra apagada del tugurio,

viene este nómada galope de los litorales y rostros perseguidos

por la furia acumulada de tanta fecha.

En el centro de una vela repentina crece la extensa brevedad

de un paladar de ruidos y guijarros balbucientes, el deletreo

de un túnel disfrazado de piel, lo tangible del sopor de las exequias,

el galope de olvidos como un bisturí voraz de laberintos.

Sobre el talón del pájaro sacrificado, aquel disfraz aterrador del humo

de trenes fermentados en los genitales ciegos y desheredados.

La torres de Babel se amotina en la carne de los pasos abiertos.

Usted nunca vio las grietas quemando las palabras ni la lepra

al lado de los brazos ni el anochecer en la boca en pleno sol.

Frente al alarido de los poros, el disparo con muchas semanas

de hielo, las manos silenciadas por una bestia de esquirlas.

Siempre es breve llegar y quedarse, crecer ciego y sin raíces.

Quizás nada nos recuerde, aunque su «cuerpo estuvo debajo del mío»

y en él decapitamos la sed y el erial.

.

Del libro: «Mi memoria se ha cansado de llover y esperarte», 2022

© André Cruchaga


No hay comentarios: