miércoles, 5 de mayo de 2021

FOSC DOMINI DE LA NUESA│ OSCURO DOMINIO DE LA DESNUDEZ

Imagen Pinterest



FOSC DOMINI DE LA NUESA

 

 

Aquesta suma de foscors sona com un vell cronòmetre tirat

damunt de les arenes del mar. Mai no en fugírem i tot olora a corc.

Plora el vent en el camí de les hores: és mitjanit en la tímida

fusta mortuòria de pell avançada en la seua derrota.

Per a cada realitat o somni, es féu el treball dels sotracs.

Per a cada fèretre del paisatge, el recinte invisible dels porus,

el silenci dels bulls espectrals, les botes d’insults

que es desprenen de la cendra, la metàstasi de boira en l’alè.

Quan la carn fuig, també ho fan els ulls vençuts del sucre,

i aquest pit d’arpa damunt de la molsa, fòsfor encès.

I aquesta boca duplicada com dos espills que desperten del món.

I aquesta cançó dels malucs, olorosa en la seua nuesa verda.

Tot existeix en aquests dominis de ponent riu, de liana creuant

el coll de l’ocell al bosc remot dels batecs.

En aquella nuesa de canyella o api, el trànsit cremat de l’ànsia.

Sempre hauria volgut mantindre els teus ulls feliços en la pell

de l’alba, romàs intacte el riure, en la cal•ligrafia unànime del galop.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

OSCURO DOMINIO DE LA DESNUDEZ

 

 

Esta suma de oscuridades suena como un viejo cronómetro tirado

sobre las arenas del mar. Nunca huimos y todo huele a carcoma.

Llora el viento en el camino de las horas: es medianoche en la tímida

madera mortuoria de piel avanzada en su derrota.

Para cada realidad o sueño, se hizo el trabajo de los estremecimientos.

Para cada féretro del paisaje, el recinto invisible de los poros,

el silencio de los hervores espectrales, las botas de insultos

que se desprenden de la ceniza, la metástasis de niebla en el aliento.

Cuando la carne huye, también lo hacen los ojos vencidos del azúcar,

y ese pecho de arpa sobre el musgo, fósforo encendido.

Y esa boca duplicada como dos espejos que despiertan del mundo.

Y esa canción de las caderas, olorosa en su desnudez verde.

Todo existe en esos dominios de poniente río, de liana cruzando

el cuello del pájaro en el bosque remoto de los latidos.

En aquella desnudez de canela o apio, el tránsito quemado del ansia.

Siempre hubiese querido mantener tus ojos felices en el pellejo

del alba, quedada intacta la risa, en la caligrafía unánime del galope.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga


 

No hay comentarios: