Imagen FB de Pere Bessó
NOSTÀLGIA INSOLUBLE
¡Hasta cuando seamos ciegos!
¡Hasta que lloremos de tanto volver!
César Vallejo
¡Hasta que lloremos de tanto volver!
César Vallejo
Tan a prop del fred restàrem sempre. Tan a
prop. I de tanta proximitat ens cremà el foc: tot romangué aferrat a la cendra.
Tal és la plenitud, llavors, d’incandescent. En el desvari som les ovelles
perdudes de la darrera mort, o la gota d’aigua que desenterrem cada dia de la
terra. Entre les comissures de les setmanes, l’infern s’instal·la amb els seus
escalfreds, ambigu en la seua ombra de bolit. (Més enllà d’aquell present càndid, sobrevivim al sigil de la pedra, o
tal volta a aquesta nostàlgia insoluble que patim.) A la vora dels ossos de
la misèria humana, la nostra misèria i els seus cavalls de còlera.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ
NOSTALGIA INSOLUBLE
¡Hasta cuando seamos ciegos!
¡Hasta que lloremos de tanto volver!
César Vallejo
¡Hasta que lloremos de tanto volver!
César Vallejo
Tan cerca del frío estuvimos siempre. Tan
cerca. Y de tanta cercanía nos quemó el fuego: todo quedó aferrado a la ceniza.
Tal es la plenitud, entonces, de incandescente. En el desvarío somos las ovejas
perdidas de la muerte postrera, o la gota de agua que desenterramos cada día de
la tierra. Entre las comisuras de las semanas, el infierno se instala con sus
escalofríos, ambiguo en su sombra de petate. (Más allá de aquel presente cándido, sobrevivimos al sigilo de la
piedra, o tal vez a esta nostalgia insoluble que padecemos.) Al borde de
los huesos de la miseria humana, nuestra miseria y sus caballos de cólera.
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André
Cruchaga
No hay comentarios:
Publicar un comentario