PAISATGE SENSE FULLES

Imagen FB de Pere Bessó

PAISATGE SENSE FULLES

De vegades és inamovible l’os que murmura en la infància. La nua espessor del paisatge, o l’ocàs de la despulla en la brasa fonda del dol. (En ascendir al teu cos, no pensí en el camí d’eixida, ni en aquell paradís de dol i boira.) Immers en la caverna, em trobí amb escarpades, o un paisatge en ruïnes, no menys cert que un arbre soscavat, callat i desèrtic com una cripta. Ací, la llum abissal d’un altre món, una altra llum per a morir en l’infern, d’altres miratges d’espines sordes: les infinites impureses de la inharmonia. Al capdavall, la casa només era un claustre de foscors.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

PAISAJE SIN HOJAS

A veces es inamovible el hueso que murmura en la infancia. La desnuda espesura del paisaje, o el ocaso del despojo en la brasa honda del luto. (Al ascender a tu cuerpo, no pensé en el camino de salida, ni en aquel paraíso de luto y niebla.) Inmerso en la caverna, me encontré con escarpadas, o un paisaje en ruinas, no menos cierto que un árbol socavado, callado y desértico como una cripta. Ahí, la luz abisal de otro mundo, otra luz para morir en el infierno, otros espejismos de espinas sordas: las infinitas impurezas de la desarmonía. Al cabo, la casa sólo era un claustro de oscuridades.

.
Del libro “Paradise road”, 2019

©André Cruchaga