ULLS TANCATS

Imagen FB de Pere Bessó

ULLS TANCATS

Després del desplom dels ulls, la foscor estesa dels setges del temps: res no és sinó els senyals en els laberints de la consciència, Les sobtades estàtues de granit en el somni, els cavalls de tile amb el seu humus de vagits. 

En la porfídia del tacte només la desmesura de la mort i aquells raïms de ranera en els teus pits. Avall el doble espill de la seda de l’abisme. 

Desapareixen els cantons i és una sola nit la llavor que balbuceja la foscor, el silenci que no repeteix cap imatge.

Tot resulta terrible quan es fon el mar entre les meues mans. La brasa de la respiració panteixa els seus impacients calcinals, ací on les pregàries són albellons d’ennasats insectes.

(En el túnel petrificat es desplomen les ossades de les parets. Tot just sóc un animal omplint-se de nàusees, d’imatges cegues que tomben el meu pit. Després de l’esquinçament de les pupil·les, les cataractes confuses del buit.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

OJOS CERRADOS

Tras el desplome de los ojos, la oscuridad extendida de los asedios del tiempo: nada es sino las señas en los laberintos de la conciencia, Las súbitas estatuas de granito en el sueño, los caballos de tile con su humus de vagidos. 

En la porfía del tacto sólo la desmesura de la muerte y aquellos racimos de estertor en tus senos. Abajo el doble espejo de la seda del abismo. 

Desaparecen las esquinas y es una sola noche la semilla que balbucea la oscuridad, el silencio que no repite ninguna imagen.

Todo resulta terrible cuando se derrite el mar entre mis manos. La brasa de la respiración jadea sus impacientes chiriviscos, ahí donde las plegarias son albañales de gangosos insectos.

(En el túnel petrificado se desploman las osamentas de las paredes. Apenas soy un animal llenándose de náuseas, de imágenes ciegas que tumban mi pecho. Tras la desgarradura de las pupilas, las cataratas confusas del vacío.)

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018

© André Cruchaga