AMANYAC

Imagen FB de Pere Bessó

AMANYAC

En la llanterna de l’udol, les fulles enrojolen com un còdol llepat per la tempesta de la saliva. (Ara envoltat d’espills em neguen els somnis i aquesta feblesa meua d’agafar el prisma dels teus mugrons, els ressons culpables de l’absurd, el clarobscur on es balancegen els encaixos del fullatge.)

L’olor del teu cos sempre em provoca paranoies, fins al punt de perdre l’equilibri de l’anatomia: aquesta retirada al plany de les foscors construïdes en un flascó de fàrmacs.

Al final dels vaixells, només em resta el melic com gira-sol en flames de l’infinit.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

ARRULLO

En la linterna del aullido, las hojas sonrojan como un guijarro lamido por la tempestad de la saliva. (Ahora rodeado de espejos me niegan los sueños y esa debilidad mía de asir el prisma de tus pezones, los ecos culpables del absurdo, el claroscuro donde se balacean los encajes del follaje.)

El olor de tu cuerpo siempre me provoca paranoias, al punto de perder el equilibrio de la anatomía: ese parecido al llanto de las oscuridades construidas en un frasco de fármacos.

Al final de los barcos, sólo me queda el ombligo como girasol en llamas del infinito.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.

© André Cruchaga